divendres, 31 d’agost del 2012

Viva la República!


         A Carmen Miragall Gregori 
(Xeraco 08/10/1921-Tavernes de la Valldigna 05/08/2012)
In memoriam


 Els altres iaios de la residència passaven la vesprada mirant la televisió o becant de cara al caixó, però jo sempre et trobava mirant per la finestra que donava al pàrquing. Mentre m'hi acostava, anava dibuixant-se el teu rostre amb més nitidesa, fins que estava tan a prop que percebia la tristesa densa i pesada que et deformava la cara en un gest sever d'amargor consentida. Em preguntava sempre en què devies estar pensant, i a l'instant em venia la resposta: tenies tota una vida viscuda per pensar-hi.
         La teua expressió canviava per complet quan em veies aparéixer per la porta. La teua alegria volia fer-te alçar aquell cos corpulent d'ossos fràgils, però t'havia d'ajudar una mica: tenies ja 90 anys!
         —Ai la meua xica! Ai! Mireu, és la meua néta! —deies mentre m'exhibies orgullosa davant dels teus companys i companyes.
         I de seguida em volies portar a la teua habitació per parlar tranquil·les. Pel camí renegaves de les trifulgues que hi havia a la sala per ser el rei o la reina del comandament a distància.
         —La tia puta eixa sempre es fa amb ell i hala!, a vore tenis i futbol. No em deixen vore la telenovel·la!
         No m'escandalitzava per tindre una iaia llenguallarga, al contrari, m'encantava aquest toc desinhibit que no veia en les altres iaies. El que em sorprenia realment és que unes ancianes xalaren amb els esports.
         Quan em llevava la jaqueta sempre em deies el mateix:
         —T'has fet més prima! Que no menges bé?
         Jo somreia perquè si fóra veritat que perdera pes cada vegada que anava a veure't, estaria ja feta un fideu.
         Sempre et feia contar-me coses de la vida d'abans. Tenies un fum d'anècdotes de la teua joventut, com aquella en què vas fer callar la boca amb el teu geni fer a una companya pèrfida que t'havia ficat una serp a la cistella. I t'admirava, amb el teu caràcter decidit. També em contaves que als onze anys ja treballaves collint bajoca, éreu deu germans i havíeu de contribuir tots. I el rostre se t'il·luminava quan recordaves la vida atrafegada amb tanta gent sota el mateix sostre. Es besllumava nostàlgia en les teues paraules. Éreu pobres però feliços. Fins que la teua germana Maria, miliciana represaliada, va emmalaltir. Als quinze anys vas deixar aquella família xeraquera i te'n vas vindre al poble del costat, a Tavernes, per estar en amo. Treballaves durament i estalviaves per comprar medecines a Maria. Quan era menuda, em deies que havia mort d'una desgana. Ara sé que va morir de tuberculosi, però en realitat tenies raó: després del que li feren, no tenia ganes de viure.
         Em contaves com vas conéixer el iaio, quina va ser l'única vegada que anares al cine, i altres coses més. Però últimament sempre acabaves lamentant haver-te'n hagut d'anar tan prompte de la teua llar, lluny dels teus germans i dels teus pares. Una pena fonda et deixava amb la mirada perduda uns instants. I jo intuïa que en l'últim tram de la vida allò que ha fet patir una ànima jove es perfila entre tantes vivències adultes.
         Però et recordaré sempre pel teu tarannà alegre i festiu que ens feia riure a tots cada vegada que exclamaves: "Viva la República!" quan ens descobries besant apassionadament el noviet, o amb una minifalda d'escàndol. O quan soltaves algun renec que no era propi d'una anciana. Una manera de ser autèntica i fresca que sempre admiraré.
         Quan estaves a l'hospital i et quedaves mirant durant molta estona cap al sostre, em preguntava si estaries fent balanç de la teua vida. Als teus ulls només veia serenitat i acceptació, potser no tens més remei que perdonar-te i assumir el que has viscut quan sents la mort a prop. Però hauria donat el que fóra per entrar dins de tu i saber si havies sigut feliç, si trobaves a faltar algú o alguna cosa en la teua vida, si podries perdonar-te els errors. Potser des dels meus ulls de dona jove d'una altra època la teua vida havia estat miserable: t'havies passat la vida treballant, ni tan sols havies pogut anar a escola. Després les circumstàncies t'havien separat de ben jove de la família, havies perdut una germana, i et vas casar als vint anys amb un home deu anys major que tu. I ja la teua vida no era més que parir (quatre fills) i treballar al bar. No anaves al cine. El iaio no et va traure mai de casa ni a sopar ni a res. Mai et maquillaves. No sabies llegir. Per a una dona de la meua generació és una vida dura i aspra. Ara tenim conceptes com l'amor, la passió, l'oci, inquietuds culturals... M'hauria agradat saber quina seria la teua reacció si t'haguera portat a un tuppersex amb les amigues. De segur que no pararies de dir: "Viva la República!". Vas sentir passió alguna vegada? Tenies inquietuds pròpies fora de la família? Ara és difícil saber-ho, en aquella època les dones no podien fer una altra cosa i ni tan sols es plantejaven que podien pensar o ser d'una altra manera.
         No sé si t'ha valgut la pena la vida que has tingut, però sí que sé que te n'has anat sabent tot l'amor que els teus fills i els teus néts et tenen. Jessi i jo et vam dir: "Et volem molt, iaia" quan pareixia que ja no hi eres, però vas vessar una llàgrima i aleshores vam saber que ens havies escoltat. Tindria una pena molt gran si no haguera pogut acomiadar-me de tu, però estic tranquil·la perquè has sigut conscient de tota l'estima que et professem. Sempre t'has desviscut per tots, fins al punt d'esperar tota una nit per morir fins que ma mare al matí va anar a la residència. Ella no volia que morires sola.
        Espere que estigues acompanyada de tots els teus germans i germanes, en un món celestial sense guerra ni postguerra, sense desganes ni fam. I una habitació atapeïda de perfums bons, que era la teua única vel·leïtat.