dimarts, 26 de juny del 2012

New ways to kill your mother


Un dels poders de la literatura és permetre a qui l'escriu experimentar d'alguna manera les coses que li agradaria viure en el món real. Més d'un escriptor s'ha alliberat de l'odi cap als seus pares matant-los literàriament. L'escriptor Colm Tóibín, en l'assaig que porta aquest títol tan provocatiu, analitza la relació entre l'obra de grans escriptors com Borges, Yeats o Beckett i la seua dolorosa experiència familiar. I arriba a la conclusió que la necessitat expressiva que els ha dut a escriure té molt a veure amb la relació (conflictiva) amb els pares. Per a Tóibín no hi ha dubte: la font del poder de la ficció està en la vida privada (familiar).

No és gens estrany que les ferides provocades per la família siguen un dels principals esperons que empenyen a escriure. Pares i germans són les persones que més dolor ens poden provocar, i més bé alhora. Tenen aquest poder perquè tenim un lligam per sort o per desgràcia indestructible amb ells. Hem passat els anys més vulnerables de la nostra vida amb ells, vivències que es queden incrustades per sempre en l'ànima. El que experimentem en la nostra infància ens forma o ens deforma. I això és encara més evident en els narradors. Segons Rosa Montero: "Crec que els novel·listes escrivim sempre des del xiquet que vam ser, i és probable que en tots els nostres llibres, encara que no ens n'adonem, estiguem donant voltes a les fantasmagories de la infància, sargint forats i secrets del passat, traient vells morts d'armaris antics. A vegades pense que la història de la literatura no és sinó la història del conflicte interminable entre pares i fills".

La necessitat d'exorcitzar aquest conflicte et pot dur a escriure, igual que qualsevol altre sofriment extrem, bé siga en relacions amoroses, malalties físiques, guerres i privacions... El conflicte interior pot ser la força que t'empenya a escriure; fet i fet, el conflicte està darrere de tota obra. Per al Premi Nobel Kenzaburo Oé, tots els grans autors del segle XX, des de García Lorca fins a Günter Grass tenen alguna cosa que han perdut, alguna cosa que els manca. I per a Rafael Chirbes tot el que s'escriu a contrapèl, tot el que en el seu moment ens fa mal, continua dolent-nos al cap dels anys i es converteix en una obra mestra. En aquest punt caldria preguntar-se: hi ha escriptors que han portat una vida plàcida? De segur que sí. Però com deia Nietzsche: "El sofriment no ens fa millors, sinó més profunds". És difícil escriure amb profunditat si no t'has parat a indagar dins de tu sobre els misteris de l'existència humana, si no et fas preguntes. I poques preguntes et pots fer si el sofriment no t'ha sacsejat. Totes les grans obres de la literatura universal tenen una cosa en comú, per la qual han passat precisament a la posteritat: l'aprofundiment en la condició humana. Crec que no cal donar noms.

Foto: Gregory Colbert



La indagació interior és, per tant, essencial per a escriure. Quasi tots els escriptors volen entendre la vida i el ser humà quan escriuen. Aquesta és la motivació inicial, conscient o inconscient. I en el procés d'escriptura, com en un gressol alquímic, es produeixen revelacions màgiques, connexions que d'antuvi no havíem ni buscat. Així doncs, s'esdevé que l'escriptor s'aclareix quan escriu i, de retop, fa que el lector també ho faça. Juan Villoro, escriptor de culte mexicà, creu que: "La literatura és una forma de misteri, quan un escriu aclareix el món a través d'un llibre". Són molts els escriptors que acudeixen a l'escriptura perseguint aquesta claredat que misteriosament aporta l'expressió escrita. Per exemple, l'escriptor israelià David Grossman, després de perdre el seu fill en la guerra del Líban, va necessitar explorar el dolor escrivint una novel·la (Més enllà del temps). I afirmava: "Tota la meua vida he intentat entendre les coses que passen a través de l'escriptura i vaig pensar que això no anava a ser una excepció".

La ficció, doncs, ens ajuda a explicar i a entendre certes veritats tremendament complexes. La ficció no és res més que la veritat disfressada de mentida.



dissabte, 9 de juny del 2012

Bons gestors


Les flames s'escampen per la casa. Els ocupants bramen i corren de manera caòtica, entropessen els uns amb els altres, s'escridassen. Alguns intenten robar les pertinences valuoses aprofitant el caos. Però a ningú se li ocorre intentar apagar el foc. Els bombers intenten guiar-los i els demanen ajuda per extingir les flames, però ningú els escolta. Així és la imatge que em ve al cap quan pense en la situació econòmica actual. Enfebrats amb el martelleig continu dels telenotícies (aturats, austeritat, retallades, Rajoy, rescats bancaris, Angela Merkel...) només veiem els efectes de la maleïda crisi, somiem amb la crisi, respirem por. Tot el fum de la negativitat de la situació ens impedeix veure més enllà; tot el soroll mediàtic ens fa sords a les veus de qui ens intenta ajudar. De qui intenta dir-nos on és l'origen del foc per apagar-lo i evitar molt de sofriment innecessari.

La crisi ha fet ben visible el funcionament malaltís del capitalisme radical. Si estem pagant tots (i de quina manera!) el que van fer uns pocs cobdiciosos és perquè el sistema no és vàlid per al benestar de la població, sinó per a l'enriquiment d'uns quants. I els sistema els ha donat impunitat per fer-ho, perquè s'han preocupat molt que la població l'acceptara a ulls clucs. Sota la bandera de la llibertat ens han fet empassar-nos la idea que el mercat lliure, sense restriccions i regulacions dels governs, és la cosa més democràtica del món. Que els mercats s'autoregulen, etc. Però el mercat està en mans dels poderosos. Com diu José Luis Sampedro, escriptor i economista: "A mi m'agradaria saber quina llibertat té en el mercat qui hi va sense cap cèntim. Quan es parla de llibertat cal preguntar-se immediatament: la llibertat de qui?". Més aviat podríem parlar d'impunitat per al desplegament d'un individualisme i egoisme feroç que es concentra en els valors financers i rebutja els humans. I com que valora més els diners per damunt de les persones, un dels preceptes principals d'aquesta doctrina egoista és la reducció dràstica de la despesa pública. Com diuen els seus promotors: "l'única despesa pública productiva és la que no es fa". El resultat d'aquesta glorificació de l'individu i de les seues obres són desigualtats tan obscenes com el fet que el patrimoni dels 10 més rics del món siga superior a la suma de les rendes nacionals dels 55 països més pobres.

Què succeirà d'ara endavant? Després d'aquesta crisi, el que s'esdevindrà a curt termini serà una altra crisi, segons Sampedro. Per a ell, aquesta no és una malaltia transitòria. Estem davant d'una crisi estructural, no conjunctural: és conseqüència d'una estructura que ja no està adaptada a la realitat; l'esquelet és el que falla. Però canviar tot un sistema de pensament que gràcies a la globalització s'ha estés a tota la població mundial no és una tasca fàcil. Per això no aconseguim eixir de la crisi: tot el que es prova són recursos dins d'un sistema que no funciona. Cal canviar-ne el funcionament de soca-rel, i per això s'han de veure les coses des de fora. Diu un proverbi xinés que "el primer que cal fer per a eixir d'un pou és deixar de cavar". Els polítics i dirigents això no ho poden fer perquè, com deia Upton Sinclair: "És difícil que un home comprenga alguna cosa, quan el seu salari depén del fet que no ho comprenga".

Afortunadament, hi ha persones que conserven la lucidesa en el caos de l'incendi i ens assenyalen no només l'origen del foc, sinó que també ens aporten solucions. Paul Krugman, Nobel d'economia, planteja en un llibre acabat de publicar: ¡Acabad ya con esta crisis! propostes tan interessants i refrescants com aquesta: cal més despesa pública i no menys. La Gran Depressió es va acabar gràcies a un al·luvió de despesa pública. La tesi de Krugman és que les solucions tecnocràtiques, amb la seua curtedat de mires, no responen amb eficàcia als problemes. Cal adoptar polítiques expansives i de creació de treball, saltant per damunt d'aquella "gent seriosa" que ens ha ficat en el camí equivocat a costa d'enormes patiments de la població. Però el més provocatiu de tot el llibre és l'anàlisi que fa de les conseqüències que sobre el sistema sencer han tingut les enormes ajudes públiques a la banca. El que es necessita és un pla de rescat per a l'economia real, de producció i d'ocupació, que siga tan intens i adequat a la meta com el rescat financer.

Krugman no està sol: hi ha tota una sèrie d'economistes reputats arreu del món i, sobretot, a les universitats costaneres d'Estats Units que tenen una visió semblant de les recessions i opinen, com Krugman, que les deficències principals de la societat econòmica en què vivim són la seua incapacitat de proporcionar plena ocupació i la seua arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos. No oblidem, a més, que també pensa així el moviment indignat.

Per què, si hi ha una altra manera de fer les coses, aquella "gent seriosa" ens condemna a una austeritat obsessiva, a un patiment innecessari? Per què les persones influents no atenen a les proves (el cas de la despesa pública que va posar fi a la Gran Depressió)? La resposta és massa evident: no interessa als polítics, als funcionaris de primer ordre ni als comentaristes convencionals perdre el poder i l'estatus de què gaudeixen. El seu lema és individualitzar el benefici i socialitzar els riscos. Els polítics no gestionen bé perquè ja no pensen en el benestar de la població. I, com diu Josep Ramoneda, sense la noció de bé comú "la política es converteix en un bé de consum més".

Seguiran mantenint l'statu quo vigent? Aquest és el fons de la qüestió, no les mesures a curt termini. No necessitem polítics. El que realment necessitem són bons gestors.


  Parábola de Verónica

Noticias de última hora
cuentan que Cristo fue crucificado en Wall Street.
Lo hicieron
para vengar su gesto de ira
al expulsar del templo a los banqueros.
(...) Las marquesinas de los teatros
anunciaban con luces de mercurio
la captura y el final del Mesías,
como se anuncia una ópera.
Sangre y sudor de Cristo
tiñieron las nieves perpetuas de Wall Street.
Una mujer enjugó su rostro
que quedó impreso en un lienzo.
La Xerox
busca con apremio sus servicios.

           Juan Manuel Roca