dissabte, 22 de desembre del 2012

LA LLUNA I LA SANG





Invoque
la blancor esmolada
i pura de la lluna.
Que despulle del foc
la meua angoixa
amb la seua resplendor
gèlida.
Que la seua llum,
innocència primigènia,
em faça oblidar
l'alé i la pell,
la sang i el batec.

Lluna,
fes-me d'argent
com tots els contorns
del teu reialme nocturn.
Entra als meus ulls
i esbatana
les portes
que jo no sé obrir.
Truca la sang en aigua:
un estany reflectint-te
vull ser.

I amb el foc emmudit
atrapat en el gebre
d'innocència ancestral,
de puresa implacable,
com tot allò alié
a la pell i a la sang,
m'embolcalla
en un temps aigualit
un tel d'eternitat,
tan tènue i subtil
perquè un ser avesat
als límits,
encastat en conceptes
el puga assumir.

Des d'aquest simulacre
d'eternitat
t'adones
que el foc
només crema
i consumeix
quan hi ha temps,
quan hi ha alé,
quan oblidem
que compartim
amb la Lluna
la claror verge i
tallant
com tot allò
que no és
relatiu
incert
condicional.