dissabte, 29 de juny del 2013

Llevant el vel



     Encara estic impactada per l'última novel·la que he llegit: El despertar, de la nord-americana Kate Chopin. La protagonista, Edna Pontellier, és una dona de 28 anys, casada i amb dos fills, que comença un dia a qüestionar la vida abnegada que portava dedicada exclusivament al marit i als fills. Pren consciència que no se sent realitzada i posa en dubte no només el paper del matrimoni, sinó també el de la maternitat. Inicia un procés d'introspecció a través del qual experimenta una profunda transformació cap a l'autoconeixement i cap a la seua autonomia personal: descobreix en ella un desig de ser independent, una vocació artística com a pintora i, sobretot, s'obri a experimentar l'amor passional i el desig sexual. Es produeix en ella, al capdavall, un despertar a tots els nivells.

     Edna veu com una vida mediocre i asfixiant la que porten les parelles unides només pel vincle del matrimoni i de la criança dels fills, tot i que mostren una discreta felicitat domèstica:
     "Edna es va sentir deprimida més que alleujada quan els va deixar. La fugaç imatge de l'harmonia domèstica que havia contemplat no li va causar pena ni nostàlgia. No era aquest el tipus de vida que li esqueia i fins i tot el considerava la viva imatge del fastig i la desesperança. La movia una mena de commiseració per Madame Ratignolle, una certa pietat per una existència grisa que mai portaria la seua propietària més enllà del benestar mediocre, en el qual en cap moment l'angoixa visitaria el seu esperit, però tampoc tastaria el deliri de viure".

     La protagonista és una dona valenta que s'atreveix a llevar-se les màscares que ens posem diàriament per conservar l'estatus de benestar, rutina, comoditat..., per por d'afrontar l'esmolada pregunta: sóc realment feliç?, per por de deixar una vida buida però que coneixem i obrir nous camins desconeguts i per això incòmodes:
     "Ella havia pres la decisió de no fer mai un pas arrere. [...] El Sr. Pontellier es preguntava a voltes si la seua dona no estaria un poc trastornada. Comprovava de forma clara que no era ella. És a dir, no s'adonava que Edna s'estava convertint en ella mateixa i que diàriament es desprenia del jo fictici que assumim com si fóra una vestimenta que ens posem davant del món".

     És, doncs, una dona que amb coratge i determinació gosa explorar-se per dins per saber qui és i què és el que vol en la vida, disposada a pagar qualsevol preu per ser autèntica i conscient de la pròpia identitat. El rebuig social o la mort no són res comparat amb el goig interior de ser independent, de ser vertadera:
     "Tenia la sensació d'haver descendit en l'escala social, però al mateix temps d'haver ascendit en l'àmbit espiritual. Cada passa que feia per desprendre's d'obligacions incidia en la seua força i desenvolupament com a individu. Va començar a mirar amb els seus propis ulls per veure i percebre els corrents ocults de la vida. Ja no es conformava amb les opinions dels altres perquè en el seu ànim estava ser independent".

     Però, sobretot, hi ha dos fragments que voldria ressaltar, que m'han impactat per la infreqüència del tema que tracten en el món de la literatura: el qüestionament de les bondats de la maternitat i de l'instint maternal suposadament innat en les dones:
     "Volia els seus fills d'una manera impulsiva i desigual. De vegades, els hauria premut apassionadament al seu cor; en ocasions, els hauria oblidat. L'any anterior havien passat part de l'estiu amb l'àvia Pontellier a Iberville. Se sentia segura quant a la seua felicitat i benestar i no els va trobar a faltar. La seua absència va ser una mena d'alleujament, encara que no desitjava admetre-ho ni tan sols reconéixer-ho al seu interior. Semblà alliberar-la d'una responsabilitat que havia assumit cegament i per a la qual el Destí no l'havia dotat".

     "En una ocasió, Edna havia dit a Madame Ratignolle que mai se sacrificaria pels seus fills, ni per ningú. Aquella confessió va provocar una acalorada discussió; les dues dones semblaven no entendre's o no estar parlant el mateix idioma. Edna intentà calmar la seua amiga i explicar-li-ho:
     —Renunciaria a les coses accessòries. Donaria els meus diners, donaria la vida pels meus fills, però mai em donaria a mi mateixa. No puc explicar-ho amb més claredat; és tan sols una cosa que estic començant a comprendre, que estic descobrint al meu interior.
     —No sé a què anomenes tu essencial, o què vols dir amb accessori —va dir Madame Ratignolle, alegrement—. Però una dona que donaria la vida pels seus fills no hi podria fer més [...].
     —Oh, sí que podria! —va riure Edna."

     Per cert, no us havia dit que aquesta novel·la va ser publicada... fa 114 anys! Si la profunditat i la sinceritat amb què tracta el despertar espiritual i sexual d'una dona casada i mare ja és per si mateix impactant, la valentia de l'autora en parlar d'aquests temes en un entorn tan tancat i moralista fa que l'impacte siga més gran. De fet, l'obra va provocar un fort escàndol en una societat en què presentar sense embuts el desig sexual d'una dona era un tema tabú: la dona, suposadament, no tenia desitjos sexuals ni podia demostrar que se sentia atreta pel plaer eròtic. Era massa per a la moral d'aquella època acceptar una dona que gosa desafiar la sagrada institució del matrimoni, que qüestiona el paper de la dona com a "l'àngel de la llar" (submisa, obedient i devota al marit i als fills), i que, per a acabar-ho d'adobar, segueix completament els propis desitjos i inclinacions interiors encara que això supose cometre adulteri, buscar la independència mitjançant l'art o decidir llevar-se la vida si no aconsegueix dur la vida que vol. Però la crítica d'aquell temps, en lloc de valorar una dona valenta i fidel a si mateixa, només va veure una "tigressa que segueix els seus instints", una dona moguda per la passió, egoista, inquieta i capritxosa que actuava únicament moguda pel desig. El rebuig a la novel·la va ser tan gran, que va desaparéixer quasi immediatament de les llibreries i ni tan sols va arribar a formar part dels fons permanents de les biblioteques públiques. La seqüela dels judicis desfavorables va ser més perdurable del que l'autora haguera imaginat i provocà un incomprensible oblit de la novel·la durant diverses generacions fins que, cinquanta anys després, va ser redescoberta i valorada pels crítics europeus. I, per paradoxes de la vida, es va convertir en un clàssic de la literatura nord-americana i en una de les novel·les més llegides i apreciades pel públic nord-americà i internacional.

     Però el que realment xoca és constatar que, si bé al segle XXI ja no ens escandalitza que una dona vulga trencar el seu matrimoni i expresse el propi desig sexual o cometa adulteri, sí que ens produeix desassossec que una dona qüestione les bondats de la maternitat i el propi instint maternal. Ho reconeguem o no, encara hi ha estereotips i prejudicis al voltant del rol de les dones. S'accepten dones com a alts càrrecs empresarials o polítics, s'accepta el desig sexual de les dones i el matrimoni és més igualitari. Però no les dones promíscues, o les que opten per viure soles. I, sobretot, salten totes les alarmes quan una dona renuncia voluntàriament a la maternitat. És incomprensible i fins i tot inconcebible per a la majoria de la gent, perquè encara arrosseguem idees rígides i preconcebudes sobre què és ser dona. La maternitat és encara vista com una obligació ineludible, com un desig inherent i innat en les dones sense la satisfacció del qual no ens sentirem realitzades. I, per tant, no es qüestiona. I tot el que es fa per inèrcia social i sense plena consciència acaba convertint-se en un greu error. He conegut al llarg de la meua vida moltíssimes persones d'ambdós sexes que lamenten haver tingut fills (o tants fills), o que com a mínim voldrien haver-s'ho pensat millor. 


     Parlar de la renúncia a la maternitat és un tema tabú hui en dia. La gent no està preparada per a considerar les dones persones primer i, després, mares —si volen. Una dona sempre carrega amb la responsabilitat de donar vida, malgrat que el planeta agrairia que en fórem menys. No es té en compte el que necessita o desitja una dona per a ser feliç. Només la biologia que li permet engendrar, vulga o no. La creença inqüestionable de l'instint maternal innat en totes les dones és només una idea, una convicció. Per a moltes dones això és una mena de pressió molt forta, inclús d'esclavitud, una presó de la qual solen ser inconscients. Élisabeth Badinter, prestigiosa filòsofa francesa, sosté que l'instint maternal és un mite, "l'inconscient i la història personal de cada dona són factors molt més determinants que les hormones de la maternitat", i que "una dona pot ser molt feliç i consagrar-se a una altra cosa que a un fill. És ridícul pensar que una dona està feta per a ser mare. De fet pot ser que algunes se'n penedisquen d'haver-los tingut, però no poden dir-ho. Existeix tanta pressió per a ser mare que cal ser molt forta per a dir no". I afegeix: "Tindre un fill no és una obligació. Quan un decideix tindre un fill ha de reflexionar. És per això que jo reconec a les dones que decideixen no tindre fills el coratge d'haver fet almenys el càlcul de plaers i inconvenients de la maternitat. Tal volta hem de deixar de pensar que un fill —i això seria una revolució extraordinària— és un event natural. Que tindre un fill sempre és el més correcte."

     És per això que vaig decidir escriure sobre aquest tema en el relat "Aparences" que apareix en el llibre col·lectiu Ponts suspensius: els prejudicis cap a les dones que volen viure la vida d'una altra manera, sense fills, perquè la seua vocació és una altra. Considere que la literatura, a més d'entretindre, ha de fer reflexionar, sobretot en temes que són tabú o espinosos. Els escriptors hem de posar el dit en la nafra i parlar de les injustícies, atrevir-nos a llevar el vel a assumptes que la gent no vol veure. Per aquest motiu el poeta Joan Baptista Campos, parella literària meua en el maridatge narració-poesia del llibre esmentat, en llegir el meu relat m'elogiava "la valentia per abordar un tema així". Va ser en aquest moment quan vaig ser conscient fins a quin punt era un tema tabú. Però precisament per això havia de parlar-ne, encara que el meu coratge no és res si el comparem al que va tindre l'escriptora Kate Chopin amb El despertar. Compartim les dues, tanmateix, la mateixa motivació a l'hora d'escriure: punxar consciències. Perquè sempre és millor despertar a la veritat incòmoda però alliberadora de ser un mateix que viure (auto)enganyat, encastat en el pentagrama d'idees preconcebudes i conceptes d'altres. Com deia la protagonista de la novel·la: "Els anys que se n'anaren semblen un somni, i si un poguera continuar dormint i somiant... però en despertar ens trobem... Bo! Tal volta és millor despertar-se, inclús per a sofrir, que ser víctima d'una il·lusió tota la vida".
    
        

dijous, 6 de juny del 2013

Recableja't!




foto: Gregory Colbert



   De totes les queixes que he sentit expressar a les dones sobre la seua relació amb els hòmens, les principals són:
         -els hòmens no parlen del que senten, del que pensen. Això origina nombrosos malentesos i una gran impotència en les dones. Quan una situació els resulta delicada i difícil a nivell emocional, miren cap a un altre costat esperant que es resolga per si mateixa, o l'amaguen al fons de la consciència: els resulta difícil tant identificar el que senten com gestionar aquests sentiments, mirar-los de prop sense vertigen.
         -els hòmens no tenen massa desenvolupada l'empatia, els costa posar-se al lloc d'una altra persona i, sobretot, entendre el patiment d'una dona.

   Ells, d'altra banda, també es queixen de les dones:
        -sempre estem parlant de sentiments i estats d'ànim, tenim una necessitat excessiva de reflexionar sobre les emocions pròpies i les dels altres.
            -volem saber el que ells pensen i senten a tota hora.
         -som molt patidores i peguem massa voltes a les coses o hi donem massa importància.

   Fet i fet, ells són uns "immadurs emocionals" i elles unes "patidores histèriques". Són etiquetes perilloses que alimenten constantment el cercle viciós de la diferència entre els sexes i la desigualtat. La qüestió és: realment som tan diferents? Hi ha evidències científiques que expliquen aquestes diferències, o es tracta de les conseqüències d'una educació i socialització de rols diferenciats per a cada sexe? Segons els articles que he consultat de professorat de psicologia i neurociència expert en aquests temes, he extret les conclusions següents:

   D'una banda, sí que hi ha evidencies científiques de les diferències en la biologia del cervell masculí i el femení que expliquen certs comportaments més acusats en un sexe o en un altre. Per exemple, segons Baron-Cohen determinades àrees del cervell dedicades al processament emocional poden  ser més grans en les dones que en els hòmens (sistema límbic). I el fet que verbalitzem més el que sentim, que tinguem més facilitat que ells per a expressar el que ens passa pel cap i per la ment, es deu al major desenvolupament del feix de nervis del corpus callosum que és la part del cervell que permet comunicar els dos hemisferis del cervell. Els hòmens, per la seua banda, tenen més desenvolupat l'hemisferi esquerre del cervell, que és el més racional i analític. Les dones, el dret, que és el que gestiona les emocions i la intuïció. Ací tenim, doncs, la configuració cerebral distinta que explica les diferències entre un sexe i l'altre. El problema ve quan la societat, els mitjans de comunicació, l'educació, etc. intensifiquen aquests trets diferencials posant-hi barreres pel mig. I no només això, sinó que s'associen els trets que els hòmens tenen més desenvolupats, és a dir, la part racional, pràctica i analítica, amb característiques bones i aconsellables, i la part més femenina, com la intuïció, l'emotivitat i l'empatia, amb debilitat i vulnerabilitat. Aquest és el problema real, i no el fet de tindre diferències. Com afirma Alberto Ferrús, doctor en Biologia: "Encara que existeixen diferències cerebrals, cap d'elles justifica les accions que es prenen en nom d'elles". Però no només influeix la fisiologia del cervell en el comportament, sinó també les hormones. Segons Louann Brizendine, la influència dels estrògens en la menstruació de les dones fa que, al llarg de tota la vida, la percepció de la realitat siga diferent cada dia. Aquests canvis en l'humor també incidiran en l'estrés i l'ansietat davant de situacions que per als hòmens manquen d'importància. En paraules de l'autora: "El cervell femení està tan profundament afectat per les hormones que pot dir-se que la influència d'aquestes crea una realitat femenina". En canvi, la testosterona fa els hòmens més agressius i menys comunicatius. A més, tenen majors processadors en l'amígdala, que és on s'enregistra la por i l'agressivitat. Algun o alguna respirarà alleujat, pensant: "Veus! Sóc així per les característiques del meu cervell o les meues hormones, no puc canviar!".

   D'altra banda, i ací desmuntaré la paradeta a qui tenia ja l'excusa científica per a quedar-se tranquil/tranquil·la amb les pròpies mancances, la tendència majoritària dels investigadors és constatar el pes de l'educació (pares, escola i societat) i l'adjudicació de rols segons si eres xic o xica. Aquesta diferència en l'educació emocional acaba desenvolupant aptituds molt diferents. Les xiques aprenen prompte a familiaritzar-se amb les emocions perquè tant mares com pares amb elles en parlen més que amb els xics, i no els tallen les ales per a expressar lliurement el que senten. En canvi, els xics són socialitzats des de xiquets per a evitar expressar emocions. Entre les barreres que es troben per a l'expressió emocional, s'ha assenyalat la competivitat entre els hòmens, l'homofòbia, l'evitació de la vulnerabilitat i l'obertura, i la carència de models de rol adequats. D'aquesta manera, els xics s'especialitzen en el rol de minimitzar les emocions relacionades amb la vulnerabilitat, la culpa, la por i el dolor (Brody i Hall, 1993; Lewis, 1978; Mc Clure, 2000, etc.). S'ha comprovat que en les famílies en què la mare i el xiquet tenen conversacions sobre estats emocionals, els xiquets solen arribar a parlar clarament dels estats emocionals i a interessar-se per ells (Dunn, 1990). Per tant, la biologia del cervell és només un dels elements, i no el més important, que explica la diferència en aptituds emocionals entre els sexes. En aquest sentit, s'han fet molts estudis per a demostrar com es tracta de diferent manera a xiquets i a xiquetes. D. R. Shaffer, com també altres autors, exposa un experiment en el qual un bebé és mostrat primer com una xiqueta i després com un xiquet a diferents persones. L'actitud del adults davant de cadascuna de les situacions és molt diferent. Per exemple, davant d'una mateixa reacció del bebé, s'etiqueta d'"enuig" si és xiquet, i de "por" si és xiqueta. D'aquesta manera, interpretem i codifiquem cada actitud i cada reacció partint d'uns prejudicis que també hem aprés. És ací on apareix aquella "profecia autocumplida" que "fomenta les diferències d'actuació cognitiva entre els sexes i orienta els xiquets i les xiquetes cap a camins professionals distints" (Shaffer, 2002).

   Així doncs, es naix amb les diferències o es fan? Segons M. J. Barral, professora d'Anatomia i Embriologia de la Universitat de Saragossa: "Es naix i es fan. Naixem amb cervells diferents, però el cervell humà és molt immadur en nàixer i no acaba de madurar fins bastants anys més tard, de manera que les condicions ambientals també ens fan diferents. Les diferències tenen causes genètiques, hormonals i ambientals, i totes elles són igual d'importants". És a dir, hi ha una base biològica que afecta el comportament diferenciat de cada sexe, però també és igual d'important la influència de l'entorn, de l'educació i el medi social. Segons Emilio García García, profesor de Psicologia de la Universitat Complutense de Madrid, és inqüestionable que les experiències i aprenentatges en entorns socioculturals reestructuren i organitzen el cervell, recablegen les xarxes neuronals, com han demostrat estudis de cervells de persones amb professions tan distintes, com taxistes, violonistes, pianistes, etc. I també la reestructuració que com a conseqüència d'aprenentatges i rehabilitació ocorre en el cervell de persones amb lesions, ceguesa, sordesa, afàsia, amnèsia, etc. El cervell humà ha evolucionat per les exigències i necessitats de l'entorn. Podríem dir que la necessitat d'adaptar-se a les circumstàncies ha deixat una empremta biològica en el cervell. Conclou amb una afirmació que personalment m'ha impactat molt: "Societats i cultures més simètriques i equilibrades, amb rols i professions compartides per persones d'un sexe i de l'altre també deixaran el seu impacte en la conformació física dels cervells i per tant en els tipus i modalitats de ments d'hòmens i de dones".

   Les diferències entre cervell masculí i femení es deuen a l'evolució i a la capacitat d'adaptació dels sers humans. Per això, en una societat més igualitària les diferències biològiques entre hòmens i dones no serien les que són. O siga, si el cervell s'ha pogut adaptar a professions, habilitats i destreses tan diferents al llarg de l'evolució humana, i fins i tot quan havia de partir de zero, en el cas mencionat de lesions i discapacitats; si el cervell és en certa mesura mal·leable, per què no ens esforcem, hòmens i dones, i ens obrim a capacitats humanes que ens milloraran, independentment de l'etiqueta (masculina/femenina) que se'ls haja atribuït? Per què no RECABLEJAR-nos?