Les flames
s'escampen per la casa. Els ocupants bramen i corren de manera caòtica,
entropessen els uns amb els altres, s'escridassen. Alguns intenten robar les
pertinences valuoses aprofitant el caos. Però a ningú se li ocorre intentar
apagar el foc. Els bombers intenten guiar-los i els demanen ajuda per extingir
les flames, però ningú els escolta. Així és la imatge que em ve al cap quan
pense en la situació econòmica actual. Enfebrats amb el martelleig continu dels
telenotícies (aturats, austeritat, retallades, Rajoy, rescats bancaris, Angela
Merkel...) només veiem els efectes de
la maleïda crisi, somiem amb la crisi, respirem por. Tot el fum de la
negativitat de la situació ens impedeix veure més enllà; tot el soroll mediàtic
ens fa sords a les veus de qui ens intenta ajudar. De qui intenta dir-nos on és
l'origen del foc per apagar-lo i evitar molt de sofriment innecessari.
La crisi
ha fet ben visible el funcionament malaltís del capitalisme radical. Si estem
pagant tots (i de quina manera!) el que van fer uns pocs cobdiciosos és perquè
el sistema no és vàlid per al benestar de la població, sinó per a l'enriquiment
d'uns quants. I els sistema els ha donat impunitat per fer-ho, perquè s'han
preocupat molt que la població l'acceptara a ulls clucs. Sota la bandera de la llibertat ens han fet empassar-nos la
idea que el mercat lliure, sense restriccions i regulacions dels governs, és la
cosa més democràtica del món. Que els mercats s'autoregulen, etc. Però el
mercat està en mans dels poderosos. Com diu José Luis Sampedro, escriptor i
economista: "A mi m'agradaria saber quina llibertat té en el mercat qui hi
va sense cap cèntim. Quan es parla de llibertat cal preguntar-se immediatament:
la llibertat de qui?". Més aviat podríem parlar d'impunitat per al
desplegament d'un individualisme i egoisme feroç que es concentra en els valors
financers i rebutja els humans. I com que valora més els diners per damunt de
les persones, un dels preceptes principals d'aquesta doctrina egoista és la
reducció dràstica de la despesa pública. Com diuen els seus promotors:
"l'única despesa pública productiva és la que no es fa". El resultat d'aquesta
glorificació de l'individu i de les seues obres són desigualtats tan obscenes
com el fet que el patrimoni dels 10 més rics del món siga superior a la suma de
les rendes nacionals dels 55 països més pobres.
Què
succeirà d'ara endavant? Després d'aquesta crisi, el que s'esdevindrà a curt
termini serà una altra crisi, segons Sampedro. Per a ell, aquesta no és una
malaltia transitòria. Estem davant d'una crisi estructural, no conjunctural: és
conseqüència d'una estructura que ja no està adaptada a la realitat; l'esquelet
és el que falla. Però canviar tot un sistema de pensament que gràcies a la
globalització s'ha estés a tota la població mundial no és una tasca fàcil. Per
això no aconseguim eixir de la crisi: tot el que es prova són recursos dins d'un sistema que no funciona. Cal
canviar-ne el funcionament de soca-rel, i per això s'han de veure les coses des
de fora. Diu un proverbi xinés que "el primer que cal fer per a eixir
d'un pou és deixar de cavar". Els polítics i dirigents això no ho poden
fer perquè, com deia Upton Sinclair: "És difícil que un home comprenga
alguna cosa, quan el seu salari depén del fet que no ho comprenga".
Afortunadament,
hi ha persones que conserven la lucidesa en el caos de l'incendi i ens
assenyalen no només l'origen del foc, sinó que també ens aporten solucions.
Paul Krugman, Nobel d'economia, planteja en un llibre acabat de publicar: ¡Acabad
ya con esta crisis! propostes tan interessants i refrescants com aquesta:
cal més despesa pública i no menys. La Gran Depressió es
va acabar gràcies a un al·luvió de despesa pública. La tesi de Krugman és que
les solucions tecnocràtiques, amb la seua curtedat de mires, no responen amb
eficàcia als problemes. Cal adoptar polítiques expansives i de creació de
treball, saltant per damunt d'aquella "gent seriosa" que ens ha ficat
en el camí equivocat a costa d'enormes patiments de la població. Però el més
provocatiu de tot el llibre és l'anàlisi que fa de les conseqüències que sobre
el sistema sencer han tingut les enormes ajudes públiques a la banca. El que es
necessita és un pla de rescat per a l'economia real, de producció i d'ocupació,
que siga tan intens i adequat a la meta com el rescat financer.
Krugman no
està sol: hi ha tota una sèrie d'economistes reputats arreu del món i,
sobretot, a les universitats costaneres d'Estats Units que tenen una visió
semblant de les recessions i opinen, com Krugman, que les deficències principals
de la societat econòmica en què vivim són la seua incapacitat de proporcionar
plena ocupació i la seua arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els
ingressos. No oblidem, a més, que també pensa així el moviment indignat.
Per què,
si hi ha una altra manera de fer les coses, aquella "gent seriosa"
ens condemna a una austeritat obsessiva, a un patiment innecessari? Per què les
persones influents no atenen a les proves (el cas de la despesa pública que va
posar fi a la Gran Depressió)?
La resposta és massa evident: no interessa als polítics, als funcionaris de
primer ordre ni als comentaristes convencionals perdre el poder i l'estatus de
què gaudeixen. El seu lema és individualitzar el benefici i socialitzar els
riscos. Els polítics no gestionen bé perquè ja no pensen en el benestar de la
població. I, com diu Josep Ramoneda, sense la noció de bé comú "la
política es converteix en un bé de consum més".
Seguiran
mantenint l'statu quo vigent? Aquest és el fons de la
qüestió, no les mesures a curt termini. No necessitem polítics. El que realment
necessitem són bons gestors.
Parábola de Verónica
Noticias de última hora
cuentan que Cristo fue crucificado en Wall Street.
Lo hicieron
para vengar su gesto de ira
al expulsar del templo a los banqueros.
(...) Las marquesinas de los teatros
anunciaban con luces de mercurio
la captura y el final del Mesías,
como se anuncia una ópera.
Sangre y sudor de Cristo
tiñieron las nieves perpetuas de Wall Street.
Una mujer enjugó su rostro
que quedó impreso en un lienzo.
La
Xerox
busca con apremio sus servicios.
Juan Manuel
Roca
