Transmutacions

                                  

Pluja intensa.

  La pinassa del camí

 es tiny de coure.

                                                

Nuesa enlluernadora

Errozate (1.345 m). Pirineus navarresos

                                                             
                                          Cims sota el sol.
                                          Llisor de verd setinat,
                                          crestes rocoses.

Festeig amb el silenci

Ell no t’escolta

i no li ho retraus.

No sap que

secretament

festeges amb el silenci

i et dóna

com a penyora d’amor

uns ulls clars.

Ell ignora que, a la nit,

quan són invisibles

els grillons de la realitat,

tu ets lliure

per jugar amb el teu

amant fidel,

només absent

quan t’acompanyen

les ombres i la fel.

I tu, cada nit,

encalmes

les aigües

perquè el silenci,

sigilós,

les puga fecundar

de colors

i de sal,

de present

i d’eternitat.

Però ell no t’escolta,

atrapat

per l’àncora pesada

de les certeses

sense qüestionar,

les que et lliguen

a les coses,

a les pors

i al corrent humà.

El temps li ha xuclat

les vertaderes certeses,

les que naixen amb nosaltres

i foragitem

en fer-nos grans,

desterrades

allí on llangueix

la innocència

en una presó de pors.

El temps esvaeix

el seu rastre titil·lant

i oblidem,

enmig del plor,

que tenim,

en pany i clau,

el vertader espill

que realment

ens pot emmirallar.

Ell no t’escolta

i no li ho retraus.

Però tu cada nit

no faltes

al bany d’eternitat

que el silenci

et té preparat.

I en aquestes noces secretes

amparades per la lluna

i els estels

decideixes

no convidar

a qui dorm al teu costat.

El món impossible

Com veuríem la "realitat" amb una ment verge? Com són les coses sense el vernís feixuc dels conceptes, de les dicotomies, dels noms? Ens fan patir les coses i els successos o només les etiquetes que hi pengem? És impossible no fer-se aquesta reflexió després de llegir el poema següent de John Burnside (Dunfermline, Escòcia, 1955). La traducció és de Francesc Codina.

Poema circumstancial

Charity Graepel, de dos mesos d'edat

Abans que els noms de les coses

                                li arribin a la ment,

                                               hi ha només una seqüència d'ecos:

                                els ulls humits i el cabell de color de rovell,

                                l'angle i l'encaix de l'os

                                sota la pell fosca i flonja-

                                i ella viu en un altre estat, on nosaltres

                                som fluids i indistints,

                                figuracions de so i alletament

                                que s'encenen i s'apaguen,

  

                                i allò que sap dels gossos, o la llum,

                                o l'aigua, és un misteri per a nosaltres,

                         que hi hem donat noms i ho hem perdut, una veritat resolta

                         en la gramàtica que ens revesteix i ens mina el pensament,

                         i n'enfosqueix la sobtadora meravella, el món impossible.

John Burnside

                                                 

Presència (III)

Ametlers en flor:

la brisa que ve del camp

és dolça de nit.

*          *          *

Camí pedregós.

Tots els raconets dels peus

es van despertant.

 

 

*          *         *

Les formigues són

per al gat embadalit

tot un misteri.

*         *         *

Escolte el vent

que fa gemegar el bosc

sota la pluja.

*         *         *

Reflexos platejats

sobre el vellut de pins.

Cel ennuvolat.

ESTIMAT VINYOLI

     Quina sorpresa trobar aquell poema teu al fons d'una carpeta oblidada al fons d'un armari! Em trobava fent neteja asseguda a terra enmig d'un desgavell de papers esgrogueïts amb marques de rovell dels clips i piles desordenades de carpetes d'un blau descolorit. Però aquell paper roig amb el teu poema semblava intacte, com en el moment en què el vaig copiar amb tinta negra fa quasi vint anys. El vaig penjar en un tauler de suro i així va viatjar amb mi a totes les cases on he viscut. Reconfortant-me, obrint un badall d'esperança en la boira espessa, fent-me sentir la calidesa d'un altre ser humà que sabia pel que estava passant jo. Tu em parlaves en aquell poema:

                               Qui s'ha perdut a si mateix i en orba

                               nit peregrina, ple d'angoixa i crit,

                               qui, però, prop de la desesperança,

                               trobà senders de resignació,

                               com camina, llavors, aquietant-se,

                               boscos endins, cap a secrets pujols

                               interiors, on fresca brisa d'alba

                               l'ànima antiga li retorna amb plors.

                               Com sap llavors el bé de retrobar-se!

                               I despertant del son al nou matí,

                               emprèn el seu camí cap a la vall,

                               sentint el veritable cant del riu,

                               veient al lluny les terres de la vida

                               i el seu alberg, alegre vianant.

     Durant molts anys el llegia i el rellegia i sentia un racó perdut dins de mi que bategava amb les teues paraules. Com un tènue reconeixement d'una part de mi que s'hi reflectia. El teu poema, juntament amb altres bocins d'espill que anava trobant-me pel camí, m'anaven retornant la meua vertadera imatge, la meua "ànima antiga". Asseguda enmig de papers escampats, trossos de vida ja morts com les fulles d'un arbre en la tardor, amb el teu poema a la mà, em vaig estremir en constatar que aquella caminant que s'havia perdut a si mateixa ja no ho estava, ja no ho estaria mai més. Caminant molt lentament però sense descans cap a "secrets pujols interiors" per fi m'he retrobat, he arribat a sentir el "veritable cant del riu". I ja no importa el plor en la foscor, el dolor. Com bé deies en un dels teus poemes: "Tot és llavor: l'estrella de l'aurora,/ l'or del ponent, el so d'una campana,/ tot és llavor que brostarà potser./ Llarg és l'hivern, però amb que sols un dia/ se'm doni el fruit, què hi fa la nit del cor?".

     És que tens poema per a tot el que em passa ―ens passa― per dins, perquè vas accedir a aquell corrent de vida interior que tots compartim. I la poesia s'encarrega de ser la llera d'aquell riu, fer que les paraules n'encabisquen la remor per tal que un altre el puga localitzar dins i deixar-se dur per les seues aigües... La poesia és l'únic envoltori que pot fer corpori allò més pur, més profund, més autèntic i sublim. "La poesia allunya de les aparences/ i fa propera la realitat", deies tu. I també: "Com una font, a voltes, la paraula/ diu els secrets del món." Però no tot el que etiquetem com "poesia" ni tots els poetes atenyen aquest elevat do de la paraula. Es necessita profunditat, però no ens enganyem, no profunditat de la personalitat, sinó una profunditat que va més enllà dels confins del nostre jo. La majoria es queda al llindar; tu, en canvi, vas traspassar els límits. Per què? "És més endins que la paraula brolla", indicaves en un poema, i en un altre oferies la clau: "Entra/ mar negre endins i baixa al fons". Per accedir a la llum més pura un ha de gosar travessar la foscor:

                                               TANT S'INCREMENTA

                               Tant s'incrementa com més va cremant

                               la força de buscar allò que s'oculta,

                               tant més veurà clarors el pensament

                               com més gosi mirar en l'obscuritat.

                               El cant del gall és ric a mitjanit,

                               la lluna plena em dobla la fortuna.

                               No moriré de cap angoixa ardent

                               si visc perdent-me, sempre enamorat.

    

     No tenies por de mirar en l'obscuritat, ni tampoc de caure en l'abisme, perquè una vegada has mirat la por cara a cara, una vegada has comprés el misteri de la vida, obtens com a resultat una saviesa que et fa caminar amb lleugeresa: "Quan sóc ran de l'abisme, què em reté?/ No cau mai daltabaix el vianant que sap que res no porta mai enlloc, / que el lloc és embrollar-se per camins/ desconeguts i veure-ho tot de pas". Ho repeties una vegada i una altra, la llum es troba traspassant les ombres: "a les palpentes/ cal sempre anar vers una llum ignota,/ sota les voltes de l'obscuritat". Cal afrontar fins i tot la por més profunda i viure acceptant cada moment, sense fer preguntes:

                                      NO FACIS CAP PREGUNTA

                               Adelerats pel somni d'un dellà

                               remot, ple d'incertesa, amb por, privats

                               de tota llum llevat de la del vespre,

                               que dura poc, què fer?

                                                                  Guardar-la tota als ulls

                               i prosseguir en la nit fuliginosa,

                               plens de claror:

                                                        al viure a tot o res,

                               vinclar-nos dòcilment al que ens agita

                               i ens posseeix i ens refà a cada instant

                               fins al darrer.

                                                    Veurem llavors carenes

                               o un estimball?

                                                     No facis cap pregunta:

                               el que era és acabat, el ja-no-ser comença.

     Estimat Vinyoli: tots aquests anys has sigut el far que m'ha il·luminat el camí en la mar plena de perills de l'escriptura poètica. He seguit el deixant del ressò interior que sentia quan llegia els teus poemes, aquella part que vibrava, que es reconeixia en la teua forma de fer poesia. I, en arribar-hi, vaig veure que es tractava de solcar sense por la foscor per pouar-hi aquella llum, aquella saviesa més enllà del temps i del jo, aquell "transparent silenci" revelador. És la part més pura i nuclear d'una persona, i per això mateix un ha d'endinsar-se i endinsar-se en soledat per trobar-la... Ara et comprenc totalment, estimat Joan, quan explicaves el que era per a tu la poesia: "Eren poemes d'algú que torna de molt lluny, de molt endins de si mateix, i té com "visions". Solitari, molt solitari ja, però per això mateix solidari amb tots, conscient que la poesia nascuda de la "puresa" i la profunditat és un bé que "ens exalta, ens consola i ajuda"".  Aquesta és la poesia que paga la pena llegir i escriure. Gràcies per la teua solidaritat.

    

Arrels (2a part)

    Després d'aquell dia ja no el vaig tornar a veure més per la saleta d'espera. M'hauria agradat parlar més amb ell. Dins de mi sentia un caos aterridor, una confusió de veus, de pensaments... Era una lluita interior de forces que no acabava de reconéixer del tot. En l'última conversació que vam tindre alguna part de mi comprenia el que m'estava dient, una part de mi reconeixia que hi havia alguna cosa dins que no funcionava. El que em deia sobre l'essència ressonava en algun racó interior, i fins i tot vaig intuir alguna mena de força subtil que m'estirava cap endins. Eren les arrels? Per què ara, sola, no aconseguia sentir la part de mi que va bategar mentre ell parlava? Era difícil destriar entre tants pensaments i sensacions, surant en orri com els embalums incoherents d'un naufragi. Qui era jo realment? Per què vaig sentir aquell dia una mena d'enyorança? El que tenia clar és que ja res tornaria a ser com abans. Sabia que havia d'indagar, i l'única pista que em podia ajudar era sentir les arrels i seguir-les cap a les profunditats.  Tanmateix, cada vegada que ho intentava, m'entrava una por paralitzant: estava tan fosc allà dins! I ho deixava estar. A més, a l'Andreu l'irritava molt que estiguera trista o neguitosa, per a ell era una pèrdua de temps, sempre deia: "de què serveix estar malament?". I, si m'enfadava per la seua manca d'empatia, encongia els muscles i deia: "Si vols patir, allà tu...". Per a ell era debilitat estar decaigut o deprimit. Expressar els sentiments era mostrar vulnerabilitat. El que més m'enrabiava era que em diguera "ja estàs igual una altra vegada?" amb expressió fastiguejada. Odiava que fóra així, però, en el fons, l'admirava per tindre tant d'autocontrol i aquella capacitat d'oblidar-se ràpidament de les ofenses. Amb els anys vaig aprendre a no mostrar mai tristesa ni ansietat, sobretot amb ell,  estava farta que em diguera "patidora" i intentava ser més despreocupada, però des de la conversació amb Miquel vaig intuir que només havia enterrat el malestar. I m'aterria desenterrar-lo, veure'm en un espill que potser no m'agradara.

     M'hauria tornat boja si no fóra per la faena com a cambrera que vaig aconseguir gràcies a les coneixences que vaig fer com a periodista. Després de parlar amb Miquel m'abellia posar a prova la meua vocació. Em vaig fer periodista entre altres coses perquè m'agradava tractar amb la gent, i ser cambrera tenia aquest al·licient. A més, es tractava d'atendre una cafeteria situada enfront de la facultat de ciències de l'esport, de segur que estaria plena de gent jove.

     I no m'equivocava: a la cafeteria sempre hi havia tràfec d'estudiants. En uns dies vaig reviscolar i entre les rialles dels jóvens, l'horari esgotador i el cansament de cames se'm va oblidar que dins era tot un desgavell. Fins i tot em va despertar la coqueteria, la Sílvia entremaliada dels meus anys d'estudiant i m'atrevia a lluir l'escot. Vaig fer amistat amb una xica que venia totes les vesprades a fer-se una cerveseta, i estàvem sempre picant-nos. "Hala! Quina regadoreta! Sembles una posadera d'aquelles medievals", em deia, i jo li responia: "Ai, si em vera ma mare tan descocada!", i ella: "Calla, dona! Pa que se lo coman los gusanos, que lo disfruten los humanos!". A vegades la veia aparéixer amb persones en cadira de rodes. "Treballes amb persones amb discapacitat?", li vaig preguntar. "Ui! Que bé que ho has dit, quasi tots diuen minusvàlids i això em posa dels nervis.", va respondre, i em va contar després que treballava en una associació esportiva per a persones amb discapacitat, Tetrasport, com a educadora física. Els ajudava a accedir als aparells del gimnàs i els assessorava. De moment els havien deixat una sala a la facultat, però tenien pensat ampliar l'espai en un altre lloc. Em vaig fixar que tenia les espatles amples i els braços visiblement musculosos, no podia ser d'una altra manera si havia de carregar tots els dies tant de pes. També tenia una mirada clara i transparent, franca. I una vitalitat que es contagiava. No sé si va ser per aquella espontaneïtat o per alguna cosa que intuïa inconscientment en ella, però m'atreia ser la seua amiga. Era el millor moment del dia, quan venia Rut i competíem per veure qui la deia més grossa.

     Un dia estàvem xarrant a la barra quan va entrar a la cafeteria una parella d'uns trenta-tants anys. L'home empenyia la cadira de rodes de la dona, la va col·locar al costat d'una tauleta i li va preguntar què volia prendre. La dona parlava amb molta dificultat, quasi no se l'entenia, però ell semblava estar posat a desxifrar el que deia. Em vaig quedar absorta mirant-los i, sense deixar d'observar, vaig dir a Rut: "Aquella xica té atàxia...". Rut va fer un bot : "Com ho saps?". Em vaig ajupir per agafar una cervesa i, mentre li llevava el tap, li vaig contestar: "Ja saps, els periodistes sabem de tot" i vaig riure com si no passara res, però Rut sabia que sí que passava: li havia tret una Carlsberg i ella era una incondicional de les Heineken. Jugant nerviosament amb les mans, ficant-les i traient-les compulsivament de les butxaques del davantal, vaig anar a prendre'ls nota. Quan vaig tornar a la barra, Rut em va contar que els coneixia: ell treballava a l'associació, i s'havia enamorat d'ella a pesar de saber que tenia atàxia. Els vam mirar amb dissimulació: semblaven molt encaramel·lats. Després de portar-los les begudes, no vaig poder resistir-ho més: "Me'n vaig a buscar una cosa al magatzem", vaig dir a Rut, sense mirar-la i assenyalant cap a la porta darrere de la barra. Vaig eixir al carreró de darrere de la cafeteria i em vaig encendre un cigarret amb les mans tremoloses. Havia intentat estar bé, de veritat que ho estava intentant, però això era massa per a mi. Em van eixir furtivament unes llàgrimes. El desgavell era ara un tornado sacsejant-me per dins amb violència. No sentia tristor, només ràbia. Estava furiosa amb mi mateixa. Maleïdes arrels! Abans que passara això fa més de quinze anys jo era feliç, era alegre, no em preocupava per res, no em feia preguntes perquè tot em semblava senzill, tenia somnis... Vaig intentar respirar profundament per tranquil·litzar-me i eixir del furor intern observant el que m'envoltava. Uns xiquets jugaven a uns metres, un rasta passava amb una bici atrotinada, i en la paret escrostonada d'enfront hi havia una pintada: "S'incendià ma casa: ara res m'obstrueix la visió de la lluna". Em vaig quedar embadalida llegint-la i em vaig calmar. Semblava una de les frases de Miquel, però més tard vaig comprovar en Internet que era un haiku antic. Potser estava sent massa dura amb mi mateixa, potser estar a l'intempèrie tenia els seus avantatges...

     Uns dies més tard, Rut va arribar a les deu de la nit en compte de les huit, la seua hora habitual. Em tocava a mi tancar, i Rut em va proposar de quedar-nos una estoneta més, les dues soles. Havia tingut un mal dia i li abellia parlar amb algú. Vaig tirar la persiana de la porta principal, vaig encendre unes espelmes i vaig posar la música que em va donar la gana. Als primers compassos de guitarra Rut es va posar a balancejar el cos al ritme de la música. "Què és? Està molt bé!", va dir. "És blues, I need a man to love, de Janis Joplin", i em vaig posar a ballar. "Vinga, Sílvia, fem-nos unes cassalletes a veure si se'ns posa la veu com la Joplin!". "Així, amb la panxa buida?", vaig dir, i sense esperar que em contestara vaig encetar un paquet de papes i un de cacauets.

     Al cap d'una hora estàvem ja una mica contentetes, però em vaig recordar que ella volia contar-me una cosa.

     ―T'ha passat alguna cosa, Rut?

     ―Ai, és que estic una mica sensible, mira: resulta que tinc un xiquet de cinc anys en acollida els caps de setmana...

     ―Ah, sí? Com li diuen? ―vaig interrompre-la. És que aquesta xica sempre m'estava sorprenent!

     ―Carles, li diuen Carles. És que li he agafat estima i voldria l'acollida permanent, però m'està entrant una mica de vertigen.

     ―Ui! Per què?

     ―Perquè sóc una xica jove, fadrina, i criar sola un xiquet com Carles...

     ―Què li passa?

     ―Ha tingut un pare maltractador.

     Em vaig quedar bocabadada mirant-la. Li vaig posar la mà damunt la seua.

     ―I com va ser que decidires acollir un xiquet?

     ―No sé, és una cosa que venia pensant des de feia temps, simplement sentia que ho havia de fer.

     ―Supose que t'hauràs plantejat que, amb un xiquet, et resultarà més difícil trobar parella.

     ―M'és igual, si algú em vol de veritat m'ha d'acceptar a mi i al xiquet.

     ―Sabies abans d'acollir-lo que havia viscut en una família així?

     ―I tant! Vaig ser jo qui ho va sol·licitar.

     Em vaig quedar muda de l'esbalaïment. Ella va abaixar la mirada uns segons, després es va quedar mirant-me de fit a fit i digué:

     ―Sílvia, t'he de contar una cosa... És que jo... És que la meua família també era així.

    

     Em vaig aborronar tota, em vaig alçar i la vaig abraçar. Vaig seure al costat d'ella mentre m'ho acabava de contar:

     ―No passa res, ara ja està tot paït, però van ser uns anys molt durs, de patir molta impotència, ràbia, de recuperar l'autoestima desfeta per un pare manipulador... Però encara que et sorprenga, t'he de dir que hi ha una part molt positiva en tot açò. El sofriment em va fer madurar abans d'hora, i alhora em va fer més sensible, com si fóra un foc que fonguera com la cera les cuirasses i altres corfolls que ens impedeixen veure més enllà...

     ―Un amic meu em deia: "el sofriment és la pluja sobre la teua vida. Cuida't d'encarrilar les seues aigües".

     ―Exacte! Que ben expressat! El dolor ens fa més "vulnerables". Aquesta paraula té molt mala fama entre la gent, però si superes la por i t'endinses en aquesta vulnerabilitat, descobreixes que en realitat és poder. La por és com un holograma, l'has de traspassar per adonar-te que no és real. I això et dóna una llibertat impressionant... de ser el que realment eres, de dir la veritat... en fi, com que ja has experimentat la pròpia foscor, ja res et fa por.

     Em vaig quedar impactada pel que deia Rut, era com mirar-se en un espill. Em reconeixia en cada paraula que escoltava d'ella. Dins de mi vaig sentir un alleujament fugaç com una carícia. Una carícia que va il·luminar alguna cosa en mi i, quasi en estat de xoc, amb l'ajuda de l'alcohol, em vaig desempallegar per uns instants de la ment i vaig dir com hipnotitzada:

     ―I quan resisteixes la presència de les ombres, comences a notar que hi ha alguna cosa més que abans no veies. Podríem definir-ho com una espècie de saviesa, de comprensió profunda de les coses. El dolor ha sigut com el senyal indicador que et porta allí on realment has de mirar. El dolor et fa qüestionar-t'ho tot, buscar alguna cosa més... Et fa créixer arrels assedegades d'aigua...

     Ara era Rut la que em mirava atònita, quasi no parpellejava. Després d'un breu silenci dens em va dir:

     ―Sílvia, una reflexió així només pot fer-la una persona que ha experimentat un dolor fort...

     Ja no podia aturar l'embranzida d'aquella força desconeguda que estava guanyant la batalla en el meu desgavell interior. La presència i les paraules de Rut eren com un reclam poderós que, com un imant, atreia la part de mi afí al que deia i la feia eixir cap a fora amb l'impetu d'una cascada després d'una tempesta. I ho vaig deixar anar tot:

     ―Sí, també he tastat el dolor profund... per una mare a qui van diagnosticar atàxia espinocerebel·losa quan jo tenia poc més de vint anys. Tu saps el que és, pots comprendre que dur que resulta veure com una persona que estimes veu com va reduint la capacitat de moure's, de caminar, fins i tot de parlar... Mentre és conscient del tot, de com va degenerant el seu cos. Encara sort que unes complicacions que li van provocar un atac al cor van impedir que continuara patint. Però això no és tot. Quan mon pare va veure que ma mare depenia tant d'ell, no ho pogué resistir i va desaparéixer, deixant-me a mi sola a càrrec d'ella. No t'imagines com el vaig odiar, no per haver d'atendre ma mare, sinó pel patiment que li va ocasionar. Per això la vaig intentar compensar el millor que vaig poder, volia que se sentira estimada.

     ―Mare meua! Quin cabró ton pare! Perdona, però és que les persones així em posen de molt mala llet. ―Rut treia foc pels queixals quasi literalment, li havia pujat una flamarada a la cara i estava molt roja, ben encesa.

     ―Ja, va ser un cabró, però quan després de la mort de ma mare va acudir a mi desesperat amb una depressió de cavall, em vaig compadir d'ell i el vaig ajudar a eixir-ne.

     ―Uf! No sé si jo hauria pogut. Però et comprenc, jo també vaig passar pel dolorós procés de perdonar mon pare.

     ―És el que déiem adés, el dolor i el sofriment extrem et fa més permeable al sofriment dels altres, no ho pots evitar...

     ―Sí, dis-m'ho a mi! Per això treballe en el que treballe. Vulguem o no, no podem deixar de banda la sensibilitat, però això ens fa evolucionar, i a mi personalment em fa més feliç.

     ―És veritat! No podem desconnectar-nos de la nostra part humana, com fan els vampirs d'aquella sèrie.

     ―Doncs això és el que fa la majoria de la gent!

     I ens vam riure amb ganes, la qual cosa ens ajudà a alliberar la tensió del moment. No per molt de temps, perquè de sobte va sonar el meu mòbil.

     ―Qui deu ser a aquestes hores? Però si són més de les dotze! ―va dir Rut, mentre jo agafava el telèfon.

     ―Sí, no et preocupes, que en vint minuts em clave a l'hospital.

     ―A qui tens ingressat?

     ―A mon pare, s'està morint. A veure si arribe a temps de veure'l encara conscient.

     ―Espera, tinc el cotxe fora aparcat, et duc a l'hospital.

    

     Gràcies a la fitipaldi de Rut vaig arribar-hi a temps. Havia anat tots els dies a veure'l quan acabava de la faena, però volia estar present en aquell moment tan delicat i especial. Sabia que em necessitava. Vaig entrar a l'habitació directa com un llamp cap a ell, i ma tia em digué que estava molt sedat per la morfina però que intentava aguantar conscient per poder parlar amb mi.

     ―Pare, ja estic ací, vinga, no plores, que quasi no tens forces.

     Li vaig agafar la mà fortament entre les meues i el vaig mirar amb tendresa, intentant no plorar. Vaig notar que intentava obrir amb gran esforç la boca com per dir-me alguna cosa, i vaig acostar-hi l'orella. Amb molta dificultat i veu tremolosa em digué:

     ―Perdona'm, Sílvia, no he sigut un bon pare i menys encara un bon marit, però me'n vaig tranquil. Tu em vas perdonar i això m'ha ajudat a mi a perdonar-me. I sé que ta mare m'està esperant somrient a l'altra banda...

     I realment semblava que estava veient-la, a pesar de quedar-li tan poca vida tenia una lluïssor especial als ulls i no parava de mirar cap al sostre. Al cap d'una hora va morir. Estava trista però alhora contenta perquè no se n'havia anat amb el pes de la culpa. Necessitava eixir un moment de l'habitació i se'm va ocórrer anar a la saleta d'espera on solia coincidir amb Miquel. Em vaig recolzar sobre l'ampit de la finestra i vaig tancar els ulls per recordar aquella abraçada càlida... Com si el tinguera davant, li vaig dir:

     ―Ara et comprenc, Miquel. Tenies raó: el dolor m'ha fet ser diferent i no ho volia admetre, no és gens fàcil ser profund en un món com aquest.   Però gràcies a tu he vist que aquesta diferència és una benedicció. Està molt fosc allí on les arrels s'endinsen, però també és l'única manera d'arribar a l'aigua que realment ens nodreix. Gràcies, Miquel.

                            ˜                         ˜                         ˜

    

     Rut i jo havíem quedat a la cafeteria on treballava abans. Havíem de celebrar que estava embarassada d'Antoni, la seua parella. Encara que treballàvem juntes a Tetrasport a vegades no ens véiem en tot el dia. Jo estava molt atrafegada al despatx, intentant organitzar una nit de monòlegs per recaptar fons per a l'associació. També havia d'acabar per al butlletí mensual de Tetrasport un article sobre l'esperança que aportaven unes noves investigacions sobre la biologia de l'atàxia de Friedreich. Semblava una executiva sols que cobrant tres vegades menys. Però era tan feliç! Des de la porta de vidre vaig veure Rut intentant que el seu fill Carles no tombara la botella de vidre del suc. Al costat d'ella estava l'Antoni, que li passava una mà per damunt dels muscles molt ufà.

     ―Vaja! La cervesera major de la ciutat ara s'ha passat als sucs!

     ―Calla, cabrona! Això és el que més m'ha costat per l'embaràs. I saps que no puc menjar pernil?

     ―Per cert, Sílvia, enhorabona per la publicació de l'article! ―va dir Antoni. Es referia a un article que vaig escriure sobre la vida de les persones que pateixen alguna malaltia rara i que va ser publicat per un diari de tirada nacional.

     ―Demanem alguna cosa per menjar? És que tinc tanta fam que em menjaria un bou! ―va dir Rut, mirant la carta d'entrepans.

     Se la veia bella i radiant, i m'alegrava que per fi haguera trobat un home que sabera apreciar la seua vàlua. Se'ls veia molt enamorats i tenien molta complicitat. M'alegrava per ella però em feien un poc de denteta. Seguia amb l'Andreu, però després de la mort de mon pare ja no va continuar res igual. No pareixia que li agradara la verdadera Sílvia. Si havia de plorar, plorava, si havia d'estar trista o en silenci, ho estava. Per la manera tan anormal com s'enfadava vaig intuir que potser no era tan dur com aparentava, i que realment s'enfadava amb si mateix per no saber gestionar el patiment per mi. En realitat era tan sensible que, com que no ho volia acceptar, s'escudava darrere d'una fredor fingida. Fins que un dia el vaig delatar i es va posar a plorar amargament, tot ell era una convulsió. Després em va contar que arrossegava un trauma infantil que el feia molt de patir i no sabia com superar-ho. Veure la seua part més "vulnerable", veure'l més com era en realitat, va fer que ens unírem més. O potser és que m'agraden els casos perduts!