Quina sorpresa trobar aquell poema teu al
fons d'una carpeta oblidada al fons d'un armari! Em trobava fent neteja
asseguda a terra enmig d'un desgavell de papers esgrogueïts amb marques de
rovell dels clips i piles desordenades de carpetes d'un blau descolorit. Però
aquell paper roig amb el teu poema semblava intacte, com en el moment en què el
vaig copiar amb tinta negra fa quasi vint anys. El vaig penjar en un tauler de
suro i així va viatjar amb mi a totes les cases on he viscut. Reconfortant-me,
obrint un badall d'esperança en la boira espessa, fent-me sentir la calidesa
d'un altre ser humà que sabia pel que
estava passant jo. Tu em parlaves en aquell poema:
Qui s'ha perdut a si mateix i en orba
nit
peregrina, ple d'angoixa i crit,
qui,
però, prop de la desesperança,
trobà
senders de resignació,
com
camina, llavors, aquietant-se,
boscos endins, cap a secrets pujols
interiors,
on fresca brisa d'alba
l'ànima antiga li retorna amb plors.
Com
sap llavors el bé de retrobar-se!
I despertant del
son al nou matí,
emprèn el seu
camí cap a la vall,
sentint el
veritable cant del riu,
veient al lluny
les terres de la vida
i el seu alberg,
alegre vianant.
Durant molts anys el llegia i el rellegia i
sentia un racó perdut dins de mi que bategava amb les teues paraules. Com un
tènue reconeixement d'una part de mi que s'hi reflectia. El teu poema,
juntament amb altres bocins d'espill que anava trobant-me pel camí, m'anaven
retornant la meua vertadera imatge, la meua "ànima antiga". Asseguda
enmig de papers escampats, trossos de vida ja morts com les fulles d'un arbre
en la tardor, amb el teu poema a la mà, em vaig estremir en constatar que
aquella caminant que s'havia perdut a si mateixa ja no ho estava, ja no ho
estaria mai més. Caminant molt lentament però sense descans cap a "secrets
pujols interiors" per fi m'he retrobat, he arribat a sentir el
"veritable cant del riu". I ja no importa el plor en la foscor, el
dolor. Com bé deies en un dels teus poemes: "Tot és llavor: l'estrella de
l'aurora,/ l'or del ponent, el so d'una campana,/ tot és llavor que brostarà
potser./ Llarg és l'hivern, però amb
que sols un dia/ se'm doni el fruit, què hi fa la nit del cor?".
És
que tens poema per a tot el que em passa ―ens passa― per dins, perquè vas
accedir a aquell corrent de vida interior que tots compartim. I la poesia
s'encarrega de ser la llera d'aquell riu, fer que les paraules n'encabisquen la
remor per tal que un altre el puga localitzar dins i deixar-se dur per les
seues aigües... La poesia és l'únic envoltori que pot fer corpori allò més pur,
més profund, més autèntic i sublim. "La poesia allunya de les aparences/ i
fa propera la realitat", deies tu. I també: "Com una font, a voltes,
la paraula/ diu els secrets del món." Però no tot el que etiquetem com
"poesia" ni tots els poetes atenyen aquest elevat do de la paraula.
Es necessita profunditat, però no ens enganyem, no profunditat de la
personalitat, sinó una profunditat que va més enllà dels confins del nostre jo.
La majoria es queda al llindar; tu, en canvi, vas traspassar els límits. Per
què? "És més endins que la paraula brolla", indicaves en un poema, i
en un altre oferies la clau: "Entra/ mar negre endins i baixa al
fons". Per accedir a la llum més pura un ha de gosar travessar la foscor:
TANT
S'INCREMENTA
Tant s'incrementa
com més va cremant
la força de
buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com
més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall
és ric a mitjanit,
la lluna plena em
dobla la fortuna.
No moriré de cap
angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.
No
tenies por de mirar en l'obscuritat, ni tampoc de caure en l'abisme, perquè una
vegada has mirat la por cara a cara, una vegada has comprés el misteri de la vida,
obtens com a resultat una saviesa que et fa caminar amb lleugeresa: "Quan
sóc ran de l'abisme, què em reté?/ No cau mai daltabaix el vianant que sap que
res no porta mai enlloc, / que el lloc
és embrollar-se per camins/ desconeguts i veure-ho tot de pas". Ho
repeties una vegada i una altra, la llum es troba traspassant les ombres:
"a les palpentes/ cal sempre anar vers una llum ignota,/ sota les voltes
de l'obscuritat". Cal afrontar fins i tot la por més profunda i viure
acceptant cada moment, sense fer preguntes:
NO FACIS
CAP PREGUNTA
Adelerats pel
somni d'un dellà
remot, ple
d'incertesa, amb por, privats
de tota llum
llevat de la del vespre,
que dura poc, què
fer?
Guardar-la
tota als ulls
i prosseguir en
la nit fuliginosa,
plens de claror:
al
viure a tot o res,
vinclar-nos
dòcilment al que ens agita
i ens posseeix i ens refà a cada instant
fins
al darrer.
Veurem llavors carenes
o
un estimball?
No facis cap pregunta:
el
que era és acabat, el ja-no-ser comença.
Estimat Vinyoli: tots aquests anys has
sigut el far que m'ha il·luminat el camí en la mar plena de perills de
l'escriptura poètica. He seguit el deixant del ressò interior que sentia quan
llegia els teus poemes, aquella part que vibrava, que es reconeixia en la teua
forma de fer poesia. I, en arribar-hi, vaig veure que es tractava de solcar
sense por la foscor per pouar-hi aquella llum, aquella saviesa més enllà del
temps i del jo, aquell "transparent silenci" revelador. És la part més pura i nuclear d'una
persona, i per això mateix un ha d'endinsar-se i endinsar-se en soledat per
trobar-la... Ara et comprenc totalment, estimat Joan, quan explicaves el
que era per a tu la poesia: "Eren poemes d'algú que torna de molt lluny,
de molt endins de si mateix, i té com "visions". Solitari, molt
solitari ja, però per això mateix solidari amb tots, conscient que la poesia
nascuda de la "puresa" i la profunditat és un bé que "ens
exalta, ens consola i ajuda"". Aquesta és la poesia que paga la pena llegir i
escriure. Gràcies per la teua solidaritat.