dissabte, 29 de març del 2014

ESTIMAT VINYOLI


     Quina sorpresa trobar aquell poema teu al fons d'una carpeta oblidada al fons d'un armari! Em trobava fent neteja asseguda a terra enmig d'un desgavell de papers esgrogueïts amb marques de rovell dels clips i piles desordenades de carpetes d'un blau descolorit. Però aquell paper roig amb el teu poema semblava intacte, com en el moment en què el vaig copiar amb tinta negra fa quasi vint anys. El vaig penjar en un tauler de suro i així va viatjar amb mi a totes les cases on he viscut. Reconfortant-me, obrint un badall d'esperança en la boira espessa, fent-me sentir la calidesa d'un altre ser humà que sabia pel que estava passant jo. Tu em parlaves en aquell poema:

                               Qui s'ha perdut a si mateix i en orba
                               nit peregrina, ple d'angoixa i crit,
                               qui, però, prop de la desesperança,
                               trobà senders de resignació,

                               com camina, llavors, aquietant-se,
                               boscos endins, cap a secrets pujols
                               interiors, on fresca brisa d'alba
                               l'ànima antiga li retorna amb plors.

                               Com sap llavors el bé de retrobar-se!
                               I despertant del son al nou matí,
                               emprèn el seu camí cap a la vall,
                               sentint el veritable cant del riu,
                               veient al lluny les terres de la vida
                               i el seu alberg, alegre vianant.

     Durant molts anys el llegia i el rellegia i sentia un racó perdut dins de mi que bategava amb les teues paraules. Com un tènue reconeixement d'una part de mi que s'hi reflectia. El teu poema, juntament amb altres bocins d'espill que anava trobant-me pel camí, m'anaven retornant la meua vertadera imatge, la meua "ànima antiga". Asseguda enmig de papers escampats, trossos de vida ja morts com les fulles d'un arbre en la tardor, amb el teu poema a la mà, em vaig estremir en constatar que aquella caminant que s'havia perdut a si mateixa ja no ho estava, ja no ho estaria mai més. Caminant molt lentament però sense descans cap a "secrets pujols interiors" per fi m'he retrobat, he arribat a sentir el "veritable cant del riu". I ja no importa el plor en la foscor, el dolor. Com bé deies en un dels teus poemes: "Tot és llavor: l'estrella de l'aurora,/ l'or del ponent, el so d'una campana,/ tot és llavor que brostarà potser./ Llarg és l'hivern, però amb que sols un dia/ se'm doni el fruit, què hi fa la nit del cor?".

     És que tens poema per a tot el que em passa ―ens passa― per dins, perquè vas accedir a aquell corrent de vida interior que tots compartim. I la poesia s'encarrega de ser la llera d'aquell riu, fer que les paraules n'encabisquen la remor per tal que un altre el puga localitzar dins i deixar-se dur per les seues aigües... La poesia és l'únic envoltori que pot fer corpori allò més pur, més profund, més autèntic i sublim. "La poesia allunya de les aparences/ i fa propera la realitat", deies tu. I també: "Com una font, a voltes, la paraula/ diu els secrets del món." Però no tot el que etiquetem com "poesia" ni tots els poetes atenyen aquest elevat do de la paraula. Es necessita profunditat, però no ens enganyem, no profunditat de la personalitat, sinó una profunditat que va més enllà dels confins del nostre jo. La majoria es queda al llindar; tu, en canvi, vas traspassar els límits. Per què? "És més endins que la paraula brolla", indicaves en un poema, i en un altre oferies la clau: "Entra/ mar negre endins i baixa al fons". Per accedir a la llum més pura un ha de gosar travessar la foscor:

                                               TANT S'INCREMENTA

                               Tant s'incrementa com més va cremant
                               la força de buscar allò que s'oculta,
                               tant més veurà clarors el pensament
                               com més gosi mirar en l'obscuritat.
                               El cant del gall és ric a mitjanit,
                               la lluna plena em dobla la fortuna.
                               No moriré de cap angoixa ardent
                               si visc perdent-me, sempre enamorat.
    
     No tenies por de mirar en l'obscuritat, ni tampoc de caure en l'abisme, perquè una vegada has mirat la por cara a cara, una vegada has comprés el misteri de la vida, obtens com a resultat una saviesa que et fa caminar amb lleugeresa: "Quan sóc ran de l'abisme, què em reté?/ No cau mai daltabaix el vianant que sap que res no porta mai enlloc, / que el lloc és embrollar-se per camins/ desconeguts i veure-ho tot de pas". Ho repeties una vegada i una altra, la llum es troba traspassant les ombres: "a les palpentes/ cal sempre anar vers una llum ignota,/ sota les voltes de l'obscuritat". Cal afrontar fins i tot la por més profunda i viure acceptant cada moment, sense fer preguntes:

                                      NO FACIS CAP PREGUNTA

                               Adelerats pel somni d'un dellà
                               remot, ple d'incertesa, amb por, privats
                               de tota llum llevat de la del vespre,
                               que dura poc, què fer?
                                                                  Guardar-la tota als ulls
                               i prosseguir en la nit fuliginosa,
                               plens de claror:
                                                        al viure a tot o res,
                               vinclar-nos dòcilment al que ens agita
                               i ens posseeix i ens refà a cada instant
                               fins al darrer.
                                                    Veurem llavors carenes
                               o un estimball?
                                                     No facis cap pregunta:
                               el que era és acabat, el ja-no-ser comença.

     Estimat Vinyoli: tots aquests anys has sigut el far que m'ha il·luminat el camí en la mar plena de perills de l'escriptura poètica. He seguit el deixant del ressò interior que sentia quan llegia els teus poemes, aquella part que vibrava, que es reconeixia en la teua forma de fer poesia. I, en arribar-hi, vaig veure que es tractava de solcar sense por la foscor per pouar-hi aquella llum, aquella saviesa més enllà del temps i del jo, aquell "transparent silenci" revelador. És la part més pura i nuclear d'una persona, i per això mateix un ha d'endinsar-se i endinsar-se en soledat per trobar-la... Ara et comprenc totalment, estimat Joan, quan explicaves el que era per a tu la poesia: "Eren poemes d'algú que torna de molt lluny, de molt endins de si mateix, i té com "visions". Solitari, molt solitari ja, però per això mateix solidari amb tots, conscient que la poesia nascuda de la "puresa" i la profunditat és un bé que "ens exalta, ens consola i ajuda"".  Aquesta és la poesia que paga la pena llegir i escriure. Gràcies per la teua solidaritat.