Un
dels poders de la literatura és permetre a qui l'escriu experimentar d'alguna
manera les coses que li agradaria viure en el món real. Més d'un escriptor s'ha
alliberat de l'odi cap als seus pares matant-los literàriament. L'escriptor
Colm Tóibín, en l'assaig que porta aquest títol tan provocatiu, analitza la
relació entre l'obra de grans escriptors com Borges, Yeats o Beckett i la seua
dolorosa experiència familiar. I arriba a la conclusió que la necessitat
expressiva que els ha dut a escriure té molt a veure amb la relació
(conflictiva) amb els pares. Per a Tóibín no hi ha dubte: la font del poder de
la ficció està en la vida privada (familiar).
No
és gens estrany que les ferides provocades per la família siguen un dels
principals esperons que empenyen a escriure. Pares i germans són les persones
que més dolor ens poden provocar, i més bé alhora. Tenen aquest poder perquè
tenim un lligam per sort o per desgràcia indestructible amb ells. Hem passat
els anys més vulnerables de la nostra vida amb ells, vivències que es queden
incrustades per sempre en l'ànima. El que experimentem en la nostra infància
ens forma o ens deforma. I això és encara més evident en els narradors. Segons
Rosa Montero: "Crec que els novel·listes escrivim sempre des del xiquet
que vam ser, i és probable que en tots els nostres llibres, encara que no ens
n'adonem, estiguem donant voltes a les fantasmagories de la infància, sargint
forats i secrets del passat, traient vells morts d'armaris antics. A vegades
pense que la història de la literatura no és sinó la història del conflicte
interminable entre pares i fills".
La
necessitat d'exorcitzar aquest conflicte et pot dur a escriure, igual que
qualsevol altre sofriment extrem, bé siga en relacions amoroses, malalties
físiques, guerres i privacions... El conflicte interior pot ser la força que
t'empenya a escriure; fet i fet, el conflicte està darrere de tota obra. Per al
Premi Nobel Kenzaburo Oé, tots els grans autors del segle XX, des de García
Lorca fins a Günter Grass tenen alguna cosa que han perdut, alguna cosa que els
manca. I per a Rafael Chirbes tot el que s'escriu a contrapèl, tot el que en el
seu moment ens fa mal, continua dolent-nos al cap dels anys i es converteix en
una obra mestra. En aquest punt caldria preguntar-se: hi ha escriptors que han
portat una vida plàcida? De segur que sí. Però com deia Nietzsche: "El
sofriment no ens fa millors, sinó més profunds". És difícil escriure amb
profunditat si no t'has parat a indagar dins de tu sobre els misteris de
l'existència humana, si no et fas preguntes. I poques preguntes et pots fer si
el sofriment no t'ha sacsejat. Totes les grans obres de la literatura universal
tenen una cosa en comú, per la qual han passat precisament a la posteritat:
l'aprofundiment en la condició humana. Crec que no cal donar noms.
 | |||
| Foto: Gregory Colbert |
La
indagació interior és, per tant, essencial per a escriure. Quasi tots els
escriptors volen entendre la vida i el ser humà quan escriuen. Aquesta és la
motivació inicial, conscient o inconscient. I en el procés d'escriptura, com en
un gressol alquímic, es produeixen revelacions màgiques, connexions que
d'antuvi no havíem ni buscat. Així doncs, s'esdevé que l'escriptor s'aclareix
quan escriu i, de retop, fa que el lector també ho faça. Juan Villoro,
escriptor de culte mexicà, creu que: "La literatura és una forma de
misteri, quan un escriu aclareix el món a través d'un llibre". Són molts
els escriptors que acudeixen a l'escriptura perseguint aquesta claredat que
misteriosament aporta l'expressió escrita. Per exemple, l'escriptor israelià
David Grossman, després de perdre el seu fill en la guerra del Líban, va
necessitar explorar el dolor escrivint una novel·la (Més enllà del temps). I afirmava: "Tota la meua vida he
intentat entendre les coses que passen a través de l'escriptura i vaig pensar
que això no anava a ser una excepció".
La
ficció, doncs, ens ajuda a explicar i a entendre certes veritats tremendament
complexes. La ficció no és res més que la veritat disfressada de mentida.