"La clau de
l'educació no és ensenyar, és despertar."
Ernest Renan
Em van bastar tres dies en un institut públic de la rodalia
de Barcelona per a confirmar clarament que l'ensenyament necessita un canvi
radical.
Ja a primera hora del matí vaig sentir la inutilitat del
professor. La classe semblava un vesper caòtic: alumnes inquiets guaitant per
la finestra, alçant-se contínuament, emprenyant els altres companys, escoltant
música en aparells que no sé anomenar, cridant, passant-se una mena de pilota
de paper... Em vaig passar una bona estona dreta, mirant-los, esperant que
callaren, però semblava que era invisible. Vaig intentar posar-hi ordre, però
estaven tots a la seua, parlant en grups, donant-me l'esquena com si fóra un
espectre i no la professora que acabava d'entrar. Si a les bones no podia, no
em quedava més remei que anar a les males. Com que no crec en la imposició de
l'ensenyança i el mètode dels crits hauria significat estar sempre de mala llet
perquè em feren cas (tampoc hauria servit de res, la veritat), vaig agafar la
maquineta que em va donar el director i vaig començar a demanar el nom d'alguns
per posar-hi negatius. Això sembla que els va atemorir una mica, perquè
pensaven que clicaria en l'opció "Avisar els pares". Em va sorprendre
una mica, en una altre institut on havia estat els pares els la bufava. Per fi vaig poder començar a explicar la lliçó, però
quan vaig començar a parlar van tornar a girar-se d'esquena i parlar entre
ells. Vaig intentar captar la seua atenció una vegada i una altra fins que un
dels alumnes que seia a primera fila em va dir que perdia el temps explicant,
que allí no podria. Els vaig manar exercicis i em vaig asseure. Mai no
m'havia sentit tan innecessària i inútil.
Després de l'esbarjo tenia els de primer de batxillerat, i
pensava que per ser més majors i no estar obligats la cosa aniria millor, però
no va ser així. Estaven més calmats que els de 3r d'ESO, però la seua actitud
era de passotisme absolut, desgana, fins i tot amargor d'estar allí. Alguns no
paraven de riure's i fer acudits grollers d'índole sexual. Només volien que jo
parlara i parlara per poder desconnectar, fer els deures d'una altra
assignatura, contar-se batalletes o jugar amb el mòbil. Quan intentava que
participaren en la classe, adreçant-me a ells contínuament perquè no
s'avorriren, es queixaven. I jo no estava disposada a explicar a les parets i
fer com que la faena estava feta quan acabara. Jo volia que aprengueren, per
poc que fóra, que en tragueren alguna cosa de profit. "Per què esteu ací
si no voleu estudiar? Ningú us obliga ja", els vaig preguntar quan no
podia més. I molts van respondre: "Jo no volia, però mon pare m'obliga,
perquè no sap què fer amb mi, com que no tinc edat per a treballar...".
A l'hora de dinar, vaig acudir al bar de l'institut on em
vaig trobar part del professorat. Vaig pensar que podria desfogar-me amb ells i
compartir penes i solucions, però quan vaig intentar transmetre a la professora
de ciències els meus dubtes sobre continuar en una professió (obligar per la
força a aprendre) que no era per a la qual m'havia preparat i que no sabia com
fer-m'ho per a no acabar d'ací a uns anys amb la vocació feta xixines, ella em
va mirar amb estupefacció i incomprensió, i va començar a parlar de sou,
d'estabilitat, de punts, d'oposicions, d'impossibilitat de treballar en res
millor... Jo li parlava de vocació i ella de benestar econòmic.
La decepció no va acabar ací: durant el dinar, vaig sentir
en una de les conversacions el nom del professor al qual substituïa. Em vaig
assabentar per què estava de baixa: s'havia trencat el puny en pegar fort
contra la taula, segurament pres per la ira que li provocaren els alumnes. I
els comentaris sarcàstics i les rialletes em van fer constatar la manca de
solidaritat que a vegades hi ha entre els docents. Parlar dels problemes que
tens a l'aula és un tema tabú, i demanar ajuda signe de debilitat. El lema que impera en les sales del
professorat, llevat d'algunes excepcions, és: "Que cadascú se les apanye
com puga i que calle la boca, que no volem ser conscients de l'angoixa que ens
produeix el nostre treball". Segons l'informe Talis de l'OCDE, que enquesta milers de professors arreu del món, els docents
espanyols són dels que menys col·laboren entre ells.
Aquella experiència em va marcar igual que la primera que
vaig tindre en l'ensenyament secundari. Em va fer reflexionar profundament al
voltant de tota la meua experiència docent i la intuïció que se'n derivava. En
primer lloc, em vaig preguntar si el problema era l'actitud dels adolescents.
I, encara que era evident que són irrespectuosos i desmotivats, no se'ls podia
criminalitzar per això: són el producte d'una societat estressada i interessada
més en el benestar exterior que en l'interior, més superficial i consumista i
menys reflexiva. A més a més, "tenen els pares més permissius de la
història, amb problemes per a exercir l'autoritat, la qual cosa s'observa quan
hi ha tensions al centre, perquè es posicionen més del costat del fill-alumne
que del professor", afirma Fernando Gil, sociòleg de la Universitat de
Salamanca. Em vaig posar en la pell dels alumnes per intentar comprendre'ls i
vaig arribar a la conclusió que no era gens estrany que es rebel·laren tant en
les classes: se'ls dóna coneixements teòrics sense una marc aplicable a la
realitat que no tindran mai utilitat en la seua vida. A més, es potencia la
memorització per damunt del pensament crític i, sobretot, de la creativitat.
Prevalen els coneixements teòrics per damunt de les capacitats humanes. La
falta de motivació per part dels estudiants, doncs, és la conseqüència i no la
causa del problema. La solució seria adequar els continguts perquè foren més
pràctics i canviar radicalment la metodologia docent: en lloc de la transmissió
directa de coneixements, unidireccional, en la qual el professor parla i
l'alumne escolta, caldria fer més participativa la classe. L'informe Talis de
l'OCDE mostra com els
docents que creuen en una ensenyança més participativa són més propensos a dir
que l'ambient en classe és bo, mentre que els que segueixen el mètode clàssic
tendeixen a veure-hi més problemes de disciplina. Pel que fa als continguts,
provem a implicar-los en assumptes que els concerneixen: que aprenguen sobre
sexualitat en compte de fer-ho sobre l'esquema de l'aparell reproductor. D'aquesta
manera no es donarien contradiccions tan xocants com el fet que els alumnes sàpien
analitzar sintàcticament una oració però no se sàpien expressar.
El que falla realment en l'ensenyament, per tant, a més del
rerefons d'una societat pobra en valors i uns pares permissius, és el model educatiu (vegeu l'entrada "Enviar els xiquets a la
fàbrica"). Hi ha nombrosos exemples d'experiències educatives alternatives
que donen fe del fet que fins i tot l'alumnat més conflictiu respon quan els
ofereixes un altre model distint. Així ho assegura Rafael Porlán, catedràtic de
Didàctica de les Ciències i membre de la Red
Ires (formada per docents de tots els nivells que promouen un ensenyament
distint del tradicional): menciona un projecte que va aconseguir millorar
l'ambient en un institut molt conflictiu de Sevilla a través de l'assignatura
de Plàstica: van posar els xavals a reproduir obres d'art que ara decoren el
centre. No es tracta d'iniciatives tan aïllades: com més va més centres
apliquen altres maneres d'ensenyar, com podeu veure en el documental realitzat
per un grup d'estudiants i llicenciats en Comunicació Audiovisual argentins, La educación prohibida. Aquest
llargmetratge mostra 45 experiències educatives en 9 països distints
(Argentina, Xile, Uruguai, Colòmbia, Equador, Mèxic, Guatemala, Perú i Espanya).
Un dels promotors del projecte, Franco Iacomella, crida l'atenció sobre el fet
que "s'ensenya segons una lògica vertical, en la qual els mateixos alumnes
no tenen cap participació, ni en els continguts, ni en els mètodes i se'ls
forma de la mateixa manera, com si tots tingueren la mateixa capacitat
d'aprenentatge". Mostrant aquestes
45 maneres distintes d'ensenyar, no només pretenen qüestionar el model actual,
sinó també "demostrar que no és una utopia, que es tracta d'experiències
reals més enllà del pla teòric i s'estan duent ja a la pràctica".
Si hi ha altres maneres de fer les coses, què ho impedeix?
En primer lloc, el control estatal. Com diu Joan
Domènech Francesch, director d'una escola pública i un dels teòrics de
referència de la renovació pedagògica a Catalunya: "Hem viscut una
administració (no solament l'actual, també l'anterior) amb una política
consistent a dir com s'han de fer les coses. Això no afavoreix que
s'enforteixin els centres, sinó que els debilita. Perquè constantment et diuen
com has de fer el currículum. Mira, una anècdota: fa uns anys fins i tot van
sortir regulades les cançons que havies d'ensenyar als nens. Hi ha llista de
lectures obligatòries en unes altres etapes… Hi ha molts elements de control
imposats, perquè l'educació és un sistema ideològic. Però això té un efecte
pervers sobre el sistema, perquè no ajuda a enfortir-lo". I és
veritat que en l'ensenyament públic tenim gent suficient que entén els reptes i
els canvis necessaris per a crear el sistema que els alumnes necessiten, però
es veuen obstaculitzats per la burocràcia del dia a dia i per la intervenció
política. En segon lloc, no s'innova a l'aula perquè la manca de vocació de
molts professors de secundària ho impedeix. És un problema que molts pedagogs i
experts en educació, com l'esmentat Rafael Porlán, estan denunciant.
I així arribe a la conclusió que, atesa la imposició del
model educatiu per part del govern, hem de confiar en el treball individual de
certs professors que realment tenen vocació d'ensenyar i s'hi impliquen. Però hauran
de lluitar contra la burocràcia, les crítiques d'altres professors i de pares
conservadors, i contra les seqüeles que el sistema antic ha deixat sobre els
alumnes. Fet i fet, s'han d'enfrontar a tota una societat. I això perquè
aquesta societat no valora els professors. Els pares, si poden triar centre,
solen fixar-se sobretot en les instal·lacions, el tipus de gent que hi va o el
prestigi del centre. Però pocs pregunten pels professors
i com i per què s'han escollit. Per a John Dewey, considerat un dels teòrics de la
pedagogia progressista, el professor és essencial, és la peça clau de
l'educació, molt més que la pedagogia, el mètode o l'escola. És més, pensava
que els millors professors podien no tindre coneixements i formació pedagògics.
Per a ell no hi ha una tècnica per a ensenyar, sinó que el professor havia de
complir unes condicions com ara tindre coneixements sobre la matèria que
impartia, sobre els xiquets i una gran simpatia per aquests. Com deia Erasme de
Rotterdam: "L'amor mutu entre qui aprén i qui ensenya és el primer i més
important pas cap a l'ensenyament".
Acabe amb les paraules d'un dels xavals que apareix en el
documental La educación prohibida: "Nos enseñan a estar lejos unos
de otros y a competir por cosas que no tienen valor. Padres y maestros no nos
escuchan, no tienen idea de qué sentimos, qué pensamos o queremos hacer".