Invoque
la blancor
esmolada
i pura de la
lluna.
Que despulle del
foc
la meua angoixa
amb la seua
resplendor
gèlida.
Que la seua
llum,
innocència
primigènia,
em faça oblidar
l'alé i la pell,
la sang i el
batec.
Lluna,
fes-me d'argent
com tots els contorns
del teu reialme
nocturn.
Entra als meus
ulls
i esbatana
les portes
que jo no sé
obrir.
Truca la sang en
aigua:
un estany
reflectint-te
vull ser.
I amb el foc
emmudit
atrapat en el
gebre
d'innocència
ancestral,
de puresa
implacable,
com tot allò
alié
a la pell i a la
sang,
m'embolcalla
en un temps
aigualit
un tel
d'eternitat,
tan tènue i
subtil
perquè un ser
avesat
als límits,
encastat en
conceptes
el puga assumir.
Des d'aquest
simulacre
d'eternitat
t'adones
que el foc
només crema
i consumeix
quan hi ha
temps,
quan hi ha alé,
quan oblidem
que compartim
amb la Lluna
la claror verge
i
tallant
com tot allò
que no és
relatiu
incert
condicional.