En el calze
del silenci
m’abeure.
I no sé
si el que bec
és vi
d’astres
o és l’efluvi
de la meua
ànima.
Tant m’és.
Aquest beuratge
d’essència d’infinit,
abisme i buit
em recorre per dins.
Com un foc dansaire
va encenent
racons i pregoneses,
esvaint foscors
amb el
deixant
roent
de les seues
petges.
Quan acaba el
seu ritual
sóc tota
cendra.
Només em cal
esbatanar la
finestra
i exposar-me
al vent.
El silenci,
llavors,
m’espera
allà on es
confon amb la Vida
i és un somni
el no-res.