SENSE NOM

Camines tots els dies

pels volts de l'Espadà.

Per damunt de tu,

oronetes inquietes t'acompanyen.

A banda i banda del camí,

oliveres velles que fan joc

amb les pedres cansades del ribàs.

Acompanyant el so del vent,

la piuladissa dels pardalets

i el crit llunyà d'una àguila,

sents la teua respiració,

el cruixit del terra polsegós,

els colpets del teu sarró;

i tens la sensació de ser

una intrusa trencant

una simfonia perfecta.

De sobte

pares,

tanques els ulls,

no respires.

Intentes ser un recipient buit

per a aquesta música sagrada,

transparent de conceptes

perquè et traspasse tota,

t'impregne les cèl·lules

amb la seua vibració tel·lúrica.

Però només et ve l'aroma

intensa

que els pins regalen a l'estiu.

Segueixes fins al bosc.

Les sureres, gegants ombrius,

amb els seus braços poderosos

i les arrels acollidores

et fan sentir protegida.

Entre elles, els estilitzats pins

balandregen les copes

com si festejaren amb el vent.

Sec en una pedra

per escoltar aquesta remor

sensual,

i em fa l'efecte que em pentina

suaument per dins.

Respire profundament

assaborint l'oxigen pur

que han exhalat els arbres,

i m'estremisc pensant

que ara forma part

de la meua sang

allò que abans era

saba i sol.

Els meus sentits es desperten

com responent a una crida ancestral,

alguna força secreta en la Natura

que hem oblidat com invocar.

Els dits càlids del vent,

l'olor densa de pi i timó,

la refiladissa riallera,

clapes de blau lluminós,

soroll de pinassa seca als peus,

fregadissa de romer a la pell:

tot és part d'un conjur màgic

que et xucla els pensaments i,

per uns segons,

et quedes suspesa

en un buit inefable;

per uns segons

pots sentir-te en tots els sers vius

i sentir-los tots dins teu.

Camines tots els dies

pels volts de l'Espadà.

És l'unic lloc

on oblides el teu nom

i tot el que hi va encadenat.

Quina realitat coneixem?

Tithiya Sharma era una periodista a l'Índia que guanyava molts diners, vivia en un apartament luxós en la part més cara de Bombai i sovintejava el mateix pub els caps de setmana. Ho va deixar tot de manera dràstica i des de maig de 2010 es dedica a viatjar arreu del món amb un propòsit: trobar 100 herois o heroïnes que estiguen canviant el futur dels seus països o comunitats treballant des de la base: la gent del poble. Tithiya ha viatjat per més de 40 països de tots els continents al principi amb fons propis, més endavant amb donacions, i ha trobat aquestes 100 persones de professions molt variades: doctors, treballadors socials, jutges, esportistes... De quin tipus d'herois estem parlant? En paraules d'ella: "Què converteix una persona en heroïna, al capdavall? Que ajudes 1.000 persones o dues? Si tu ajudes en la vida d'una sola persona, però d'una manera significativa, crec que tu ets un heroi". Aquesta és la clau: persones que inspiren els altres amb la seua solidaritat, compassió, capacitat innovadora i entusiasme. Així doncs, trobem una treballadora social brasilera que dóna consell i busca treball als jóvens de les faveles; un iraquià que a través del futbol ha unit gent de diferents orígens ètnics, socials o religiosos; un doctor que proporciona atencions mèdiques i socials a les dones del Congo, o un cambodjà que ha fundat un refugi per als xiquets que viuen al carrer. 

Podeu llegir les històries d'aquests herois i heroïnes al bloc de Tithiya Sharma: http://www.100heroesproject.com. Estic segura que us inspirarà i us omplirà una mica les reserves d'esperança que depositem en el ser humà. I, potser, us feu la mateixa pregunta que em vaig fer jo: com és que als mitjans de comunicació no es parla d'aquestes persones?

No es parla d'aquests grans projectes solidaris com tampoc no es parla de quasi res que implique creure en accions positives, en el desafiament del pensament habitual, en el poder dels ciutadans de peu. Fet i fet, res que aporte esperança. Simplement no s'estila. El que ara es porta és la desesperança i la delectació morbosa en la part fosca i cruel de la vida i del ser humà: en política, en economia, en successos, en la vida social... Els telenotícies van plens sempre de notícies que es rabegen en els crims, corrupcions i aberracions de què som capaços els humans. I algú dirà: així són les coses, els mitjans només mostren la vida tal com és. Si mostren la realitat, em pregunte: per què ha de ser notícia un assassinat i no una acció solidària com les anteriors i altres més que passen desapercebudes? Tant les unes com les altres s'esdevenen diàriament. El que passa és que els periodistes no es molesten a buscar-les perquè no venen; hem de tindre en compte que els mitjans de comunicació també estan sotmesos a la tirania de les lleis del mercat, i el que dicta el mercat ara és parlar de crisi i corrupció.

D'altra banda, quin sentit té conéixer els crims que es cometen? De què ens serveix saber-ho? Mai he entés en què ens millora el coneixement d'aquest tipus de notícies, si no és en la satisfacció de la morbositat. I això em dóna una pista per a entendre aquesta imposició mediàtica: els mitjans solament estan aprofitant i alimentant una tendència inherent al ser humà: l'interés per explorar la part perversa de nosaltres mateixos. Des de sempre en totes les expressions artístiques hi ha hagut aquesta propensió cap als conflictes, passions desmesurades, transgressions, vicis i altres horrors que podem arribar a infligir als altres. És com un intent d'exorcitzar-ho, d'explorar els límits d'aquesta malignitat, així com de comprendre-ho i traure'n l'entrellat. Ens trasbalsa i ens aterreix aquesta part ombrívola i necessitem furgar-hi i remenar-hi fins que ens aclarim un poc si som àngels o dimonis. Les vides virtuoses, els finals feliços i la compassió no resulten tan interessants perquè no ens trasbalsen. I per això ni els mitjans ni l'art hi incideixen tant.

Però això no vol dir que les accions positives i compassives no existisquen, ni que la nostra part fosca s'estiga ensenyorint de la humanitat. Significa només que parlem més d'una part que de l'altra. No ho dic jo només: hi ha molts assajos i estudis que neguen, amb dades i estadístiques, que el món haja empitjorat. Per exemple, el professor de psicologia de Harvard Steven Pinker ha examinat les estadístiques globals sobre violència en el seu llibre The better angels of our our nature i ha arribat a la conclusió següent: quan es tracta de morts de guerra, violacions, assassinats i violència domèstica, el patró és clar: la tendència és cap a un futur més pacífic. Un altre exemple és l'assaig de Jesse Richards The secret peace on afirma rotundament el progrés de la raça humana en tots els sentits. El llibre de Richards és ple d'idees i nombres que sostenen aquesta tesi: l'esperança de vida és de 68 anys i va en augment; a pesar dels conflictes mundials, el nombre de gent morta en guerres ha estat minvant durant dècades; la mortalitat infantil està baixant, i la democràcia s'està instal·lant com més va en més països. "Estem progressant èticament, estem progressant moralment i convertint-nos en una espècie millor", diu Richards. També és optimista el divulgador Eduard Punset en el seu darrer llibre Viatge a l'optimisme. En aquest viatge, Punset desmenteix que la crisi siga planetària: els constants avanços científics justifiquen abordar el futur amb entusiasme. Tenim millor benestar a tots els nivells i a més gràcies a les xarxes socials estem més connectats. Conclou amb una afirmació encoratjadora: "El passat sempre ha estat pitjor, i no hi ha dubte que el futur serà millor".

A més d'aquests llibres que he esmentat hi ha, benauradament, altres mitjans que ens informen també de les accions positives, com ara les notícies de la 2, la revista Yes! el setmanari The Guardian Weekly, etc. 

No està de moda parlar d'optimisme i solidaritat, però si llegim els casos dels herois i heroïnes de Tithiya Sharma entendrem que hi ha una altra raó per la qual no interessa que aquest tipus d'accions apareguen als grans mitjans: quasi tots desafien algun poder establit: les institucions públiques, les religioses, l'entramat de corrupteles, les corporacions empresarials i financeres, els prejudicis... Però, sobretot, desafien aquest virus mental instal·lat fa molts anys en la visió esbiaixada que tenim del món: som roïns de mena, no es pot fer res per canviar les coses, no podem lluitar contra el poder, no serveix de res, etc. Com diu Tithiya Sharma: "Només cal una persona que s'encarregue d'unir les peces del trencaclosques, una persona que no tire la tovalla. A vegades es tracta de desmuntar la manera en què la gent pensa. Una idea extraordinària pot revolucionar el pensament d'una comunitat sencera o d'un país". I és clar, això no interessa!

El pes del que s'ha viscut

Foto: Mario Dandi Romano

"La bona literatura brilla i et fa mal. 

S'hi ha de notar el pes del que s'ha viscut, 

el dolor infinit que t'infligeix la vida."

HERTA MÜLLER

(Premi Nobel de Literatura)

New ways to kill your mother

Un dels poders de la literatura és permetre a qui l'escriu experimentar d'alguna manera les coses que li agradaria viure en el món real. Més d'un escriptor s'ha alliberat de l'odi cap als seus pares matant-los literàriament. L'escriptor Colm Tóibín, en l'assaig que porta aquest títol tan provocatiu, analitza la relació entre l'obra de grans escriptors com Borges, Yeats o Beckett i la seua dolorosa experiència familiar. I arriba a la conclusió que la necessitat expressiva que els ha dut a escriure té molt a veure amb la relació (conflictiva) amb els pares. Per a Tóibín no hi ha dubte: la font del poder de la ficció està en la vida privada (familiar).

No és gens estrany que les ferides provocades per la família siguen un dels principals esperons que empenyen a escriure. Pares i germans són les persones que més dolor ens poden provocar, i més bé alhora. Tenen aquest poder perquè tenim un lligam per sort o per desgràcia indestructible amb ells. Hem passat els anys més vulnerables de la nostra vida amb ells, vivències que es queden incrustades per sempre en l'ànima. El que experimentem en la nostra infància ens forma o ens deforma. I això és encara més evident en els narradors. Segons Rosa Montero: "Crec que els novel·listes escrivim sempre des del xiquet que vam ser, i és probable que en tots els nostres llibres, encara que no ens n'adonem, estiguem donant voltes a les fantasmagories de la infància, sargint forats i secrets del passat, traient vells morts d'armaris antics. A vegades pense que la història de la literatura no és sinó la història del conflicte interminable entre pares i fills".

La necessitat d'exorcitzar aquest conflicte et pot dur a escriure, igual que qualsevol altre sofriment extrem, bé siga en relacions amoroses, malalties físiques, guerres i privacions... El conflicte interior pot ser la força que t'empenya a escriure; fet i fet, el conflicte està darrere de tota obra. Per al Premi Nobel Kenzaburo Oé, tots els grans autors del segle XX, des de García Lorca fins a Günter Grass tenen alguna cosa que han perdut, alguna cosa que els manca. I per a Rafael Chirbes tot el que s'escriu a contrapèl, tot el que en el seu moment ens fa mal, continua dolent-nos al cap dels anys i es converteix en una obra mestra. En aquest punt caldria preguntar-se: hi ha escriptors que han portat una vida plàcida? De segur que sí. Però com deia Nietzsche: "El sofriment no ens fa millors, sinó més profunds". És difícil escriure amb profunditat si no t'has parat a indagar dins de tu sobre els misteris de l'existència humana, si no et fas preguntes. I poques preguntes et pots fer si el sofriment no t'ha sacsejat. Totes les grans obres de la literatura universal tenen una cosa en comú, per la qual han passat precisament a la posteritat: l'aprofundiment en la condició humana. Crec que no cal donar noms.

Foto: Gregory Colbert

La indagació interior és, per tant, essencial per a escriure. Quasi tots els escriptors volen entendre la vida i el ser humà quan escriuen. Aquesta és la motivació inicial, conscient o inconscient. I en el procés d'escriptura, com en un gressol alquímic, es produeixen revelacions màgiques, connexions que d'antuvi no havíem ni buscat. Així doncs, s'esdevé que l'escriptor s'aclareix quan escriu i, de retop, fa que el lector també ho faça. Juan Villoro, escriptor de culte mexicà, creu que: "La literatura és una forma de misteri, quan un escriu aclareix el món a través d'un llibre". Són molts els escriptors que acudeixen a l'escriptura perseguint aquesta claredat que misteriosament aporta l'expressió escrita. Per exemple, l'escriptor israelià David Grossman, després de perdre el seu fill en la guerra del Líban, va necessitar explorar el dolor escrivint una novel·la (Més enllà del temps). I afirmava: "Tota la meua vida he intentat entendre les coses que passen a través de l'escriptura i vaig pensar que això no anava a ser una excepció".

La ficció, doncs, ens ajuda a explicar i a entendre certes veritats tremendament complexes. La ficció no és res més que la veritat disfressada de mentida.

Bons gestors

Les flames s'escampen per la casa. Els ocupants bramen i corren de manera caòtica, entropessen els uns amb els altres, s'escridassen. Alguns intenten robar les pertinences valuoses aprofitant el caos. Però a ningú se li ocorre intentar apagar el foc. Els bombers intenten guiar-los i els demanen ajuda per extingir les flames, però ningú els escolta. Així és la imatge que em ve al cap quan pense en la situació econòmica actual. Enfebrats amb el martelleig continu dels telenotícies (aturats, austeritat, retallades, Rajoy, rescats bancaris, Angela Merkel...) només veiem els efectes de la maleïda crisi, somiem amb la crisi, respirem por. Tot el fum de la negativitat de la situació ens impedeix veure més enllà; tot el soroll mediàtic ens fa sords a les veus de qui ens intenta ajudar. De qui intenta dir-nos on és l'origen del foc per apagar-lo i evitar molt de sofriment innecessari.

La crisi ha fet ben visible el funcionament malaltís del capitalisme radical. Si estem pagant tots (i de quina manera!) el que van fer uns pocs cobdiciosos és perquè el sistema no és vàlid per al benestar de la població, sinó per a l'enriquiment d'uns quants. I els sistema els ha donat impunitat per fer-ho, perquè s'han preocupat molt que la població l'acceptara a ulls clucs. Sota la bandera de la llibertat ens han fet empassar-nos la idea que el mercat lliure, sense restriccions i regulacions dels governs, és la cosa més democràtica del món. Que els mercats s'autoregulen, etc. Però el mercat està en mans dels poderosos. Com diu José Luis Sampedro, escriptor i economista: "A mi m'agradaria saber quina llibertat té en el mercat qui hi va sense cap cèntim. Quan es parla de llibertat cal preguntar-se immediatament: la llibertat de qui?". Més aviat podríem parlar d'impunitat per al desplegament d'un individualisme i egoisme feroç que es concentra en els valors financers i rebutja els humans. I com que valora més els diners per damunt de les persones, un dels preceptes principals d'aquesta doctrina egoista és la reducció dràstica de la despesa pública. Com diuen els seus promotors: "l'única despesa pública productiva és la que no es fa". El resultat d'aquesta glorificació de l'individu i de les seues obres són desigualtats tan obscenes com el fet que el patrimoni dels 10 més rics del món siga superior a la suma de les rendes nacionals dels 55 països més pobres.

Què succeirà d'ara endavant? Després d'aquesta crisi, el que s'esdevindrà a curt termini serà una altra crisi, segons Sampedro. Per a ell, aquesta no és una malaltia transitòria. Estem davant d'una crisi estructural, no conjunctural: és conseqüència d'una estructura que ja no està adaptada a la realitat; l'esquelet és el que falla. Però canviar tot un sistema de pensament que gràcies a la globalització s'ha estés a tota la població mundial no és una tasca fàcil. Per això no aconseguim eixir de la crisi: tot el que es prova són recursos dins d'un sistema que no funciona. Cal canviar-ne el funcionament de soca-rel, i per això s'han de veure les coses des de fora. Diu un proverbi xinés que "el primer que cal fer per a eixir d'un pou és deixar de cavar". Els polítics i dirigents això no ho poden fer perquè, com deia Upton Sinclair: "És difícil que un home comprenga alguna cosa, quan el seu salari depén del fet que no ho comprenga".

Afortunadament, hi ha persones que conserven la lucidesa en el caos de l'incendi i ens assenyalen no només l'origen del foc, sinó que també ens aporten solucions. Paul Krugman, Nobel d'economia, planteja en un llibre acabat de publicar: ¡Acabad ya con esta crisis! propostes tan interessants i refrescants com aquesta: cal més despesa pública i no menys. La Gran Depressió es va acabar gràcies a un al·luvió de despesa pública. La tesi de Krugman és que les solucions tecnocràtiques, amb la seua curtedat de mires, no responen amb eficàcia als problemes. Cal adoptar polítiques expansives i de creació de treball, saltant per damunt d'aquella "gent seriosa" que ens ha ficat en el camí equivocat a costa d'enormes patiments de la població. Però el més provocatiu de tot el llibre és l'anàlisi que fa de les conseqüències que sobre el sistema sencer han tingut les enormes ajudes públiques a la banca. El que es necessita és un pla de rescat per a l'economia real, de producció i d'ocupació, que siga tan intens i adequat a la meta com el rescat financer.

Krugman no està sol: hi ha tota una sèrie d'economistes reputats arreu del món i, sobretot, a les universitats costaneres d'Estats Units que tenen una visió semblant de les recessions i opinen, com Krugman, que les deficències principals de la societat econòmica en què vivim són la seua incapacitat de proporcionar plena ocupació i la seua arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos. No oblidem, a més, que també pensa així el moviment indignat.

Per què, si hi ha una altra manera de fer les coses, aquella "gent seriosa" ens condemna a una austeritat obsessiva, a un patiment innecessari? Per què les persones influents no atenen a les proves (el cas de la despesa pública que va posar fi a la Gran Depressió)? La resposta és massa evident: no interessa als polítics, als funcionaris de primer ordre ni als comentaristes convencionals perdre el poder i l'estatus de què gaudeixen. El seu lema és individualitzar el benefici i socialitzar els riscos. Els polítics no gestionen bé perquè ja no pensen en el benestar de la població. I, com diu Josep Ramoneda, sense la noció de bé comú "la política es converteix en un bé de consum més".

Seguiran mantenint l'statu quo vigent? Aquest és el fons de la qüestió, no les mesures a curt termini. No necessitem polítics. El que realment necessitem són bons gestors.

  Parábola de Verónica

Noticias de última hora

cuentan que Cristo fue crucificado en Wall Street.

Lo hicieron

para vengar su gesto de ira

al expulsar del templo a los banqueros.

(...) Las marquesinas de los teatros

anunciaban con luces de mercurio

la captura y el final del Mesías,

como se anuncia una ópera.

Sangre y sudor de Cristo

tiñieron las nieves perpetuas de Wall Street.

Una mujer enjugó su rostro

que quedó impreso en un lienzo.

La Xerox

busca con apremio sus servicios.

           Juan Manuel Roca

Haikú (3)

L'aire s'impregna

amb cada expiració

d'un trosset de mi.



Haikú (2)

Silenciosa,

la maduresa guaita

per badalls secrets. 

Haikú (1)

foto: Ansel Adams

Amb urpes de foc

el record t'estreny el cor.

El vent udola. 

Espadà

Sec a la pedra,

apague la ment

i encenc els sentits

per diluir-me

amb la vida. 

Poema per al Dia Mundial de la Poesia

VIDA, FOSCOR, VIDA

No sé on ets.

No puc mirar-te,

no puc sentir-te,

no puc tocar-te,

perquè no estàs present.

I, tanmateix, vius i respires

al costat meu.

Com un nàufrag

que ha oblidat que ho és

habites un univers

de foscors àrides,

de dolors sòlids,

de paraules roents.

I la pluja arravatada,

el vent carregat de salobre

o els núvols de foc del capvespre

s'estimben a l'abisme orc

que et fa de pell.

Al fons,

desballestades

i patètiques

com una fira

després d'un cicló,

jauen inertes

la meua innocència,

les esperances

      escampades

com les peces d'un rellotge

impossible de refer.

Somnis i desitjos

diluïts en la impotència.

Cendres d'antics focs

m'espesseixen la sang.

Runes fumejants

de castells adolescents.

Despullada d'ardors

i esperes punyents

una calma fonda

brolla de l'aparent

no-res.

Nua al bell mig

del fred més profund

de sobte

puc veure't,

arraulit com un animal poruc.

Ja no et fa por apropar-te.

Em veus tan desvalguda com tu.

Vine,

et presente les meues ombres:

se m'ha arrapat a l'ànima

el turment d'una mare

amb la mateixa força

amb què em vaig adherir

a les seues entranyes

quan era només 
una espurna de vida.

No em pots salvar.

No et puc salvar.

Però podem regar-nos

amb llàgrimes pures

i vives,

autèntiques

com aquell botó de vida

que vaig ser.

I qui sap si naixerà

alguna cosa nova...

17 de març: dia de la poesia catalana a Internet

Em sume a la proposta de LletrA (www.lletra.uoc.edu) de celebrar aquest dia triant els cinc millors versos de la literatura en llengua catalana. Però abans voldria fer una reflexió. Què fa que un poema o un grapat de versos siguen millors que altres? Es pot ser objectiu en l'elecció? Compartisc l'opinió de Joan Margarit quan afirma: "Un poema, o bé és un bon poema o no ho és". I en paraules de Felipe Juaristi: "Perquè en el món de la poesia, on no sempre domina l'harmonia i el seny, no hi ha més llei que la del tot o el no-res, perquè un poema no és millor o pitjor que un altre poema; perquè un poema és poema o no ho és ". Partint, doncs, de la premissa que tots els poemes que ho són vertaderament, estan en igualtat de condicions per ser elegibles, el que diferenciaria la meua tria de la d'una altra persona serien les tendències estètiques, els gustos, i fins i tot les vivències personals. Hi ha qui s'inclina més cap a la poesia més elaborada formalment o la poesia per la poesia, com un compendi de figures estilístiques. Altres mesuren la qualitat d'un poema segons la densitat conceptual i intel·lectual que mostre, més aviat l'enginy i la filosofia que la forma. Alguns consideren que la poesia ha de contenir denúncia social, que els poetes d'han d'implicar en les injustícies del món en què viuen. Un altre grup de lectors de poesia valora per damunt de tot la fondària del sentiment, l'exploració de l'essència humana. Algun d'aquests criteris, que són relatius i subjectius, en determinades èpoques s'han fet servir de manera generalitzada com a filtre del que és bona poesia i del que no ho és. Les modes també afecten la poesia. I com a mostra de l'aberració que suposa que la crítica d'un país s'aferre de manera tan acarnissada a un determinat criteri, bandejant tota creació poètica que no el seguisca, tenim el cas de Tomas Tranströmer: en una carta adreçada al seu amic i traductor poeta Robert Bly l'any 1967, es lamentava de les crítiques que havia rebut a Suècia i a Finlàndia. L'atacaven per no estar suficientment compromés socialment i políticament. "Enguany —deia Tranströmer— un ha de declarar-se marxista. En canvi han trobat en la meua obra elements sospitosos d'individualisme, fins i tot de religiositat".

Quants poetes no han tingut el reconeixement que es mereixien per no estar sotmesos a la concepció de la poesia que predominava en la seua època! Sort que actualment hi ha més eclecticisme creatiu i, de retop, apreciatiu.

Negar la subjectivitat en la crítica poètica seria enganyar-se. No obstant això, tampoc es pot negar que certs poemes, siguen de l'estil que siguen i siga quin siga el teu criteri personal, t'acaben atrapant. Tenen una força i capacitat de penetració que tomben al seu pas qualsevol filtre que tingues. Han estat escrits des d'una lucidesa, un trànsit creatiu tan intens, que més que una obra artística en forma de paraules, constitueixen un canal directe de comunicació a alts nivells. Aquests poemes se't fiquen més endins del moll de l'os perquè parlen de qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu.  La força d'aquests poemes-sageta prové del lloc des d'on han sigut escrits, un estrat de la consciència que et fa veure ,i sobretot sentir, amb més claredat el nucli d'humanitat que tots compartim, l'essència de l'ésser humà.

Personalment preferisc aquest tipus de poesia capaç de connectar la humanitat del poeta amb la teua humanitat. I perquè es done aquesta comunicació, cal que el poeta renuncie a la por, a l'artifici i als subterfugis. Ha de ser honest i agosarat per a encarar-se amb la vulnerabilitat, la nuesa, el foc del dolor i la foscor. Ha d'atrevir-se a fer preguntes tot i sabent que potser no rebran resposta. O que la resposta no li agradarà. Fet i fet, ha de ser capaç d'obrir els ulls a les realitats interiors. I en aquest enfonsament en els misteris de la condició humana arrossega el lector, que gràcies al poema descobrirà racons i veritats dins d'ell o d'ella que abans descurava o ignorava. Aquesta és la màgia de la poesia. En paraules de Joan Margarit: "Si el poema ho és de veritat, du el lector directament a un lloc del seu propi interior i allí s'encén alguna cosa, com un far, i això vol dir que aquests llocs profunds i difícils d'un mateix s'assemblen molt als de les altres persones. Per això es pot escriure poesia".

Per tot el que he dit, en la meua tria dels cinc millors versos de la literatura en llengua catalana, m'he inclinat cap a poetes capaços de despullar-se i d'afrontar la pròpia humanitat amb honestedat i coratge. Tot i que m'agraden poetes com Narcís Comadira, Joan Margarit, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló, si he de triar el millor poeta em decantaria per Joan Vinyoli per la profunditat: a l'obra de Vinyoli s'hi troben veritats fondes que necesitàvem saber i sempre ens les dóna clavades amb la paraula exacta, precisa. Com diu Enric Cassasses al pròleg de la seua Poesia completa: "No hi ha evasions ni fugides, en aquestes pàgines. El dany i la vergonya que sempre duren, hi són. Viscuts, assumits, beguts, digerits. El vent glaçat que impera i mata, hi és. Els dies de la dejecció hi són". Fins ací es pot ser objectiu destacant les bondats dels poemes de Vinyoli. Però la selecció que en faré està basada en criteris molt personals: el sentiment de complicitat i germanor en la lluita de l'existència que certs poemes m'han evocat. El vincle que s'ha produït entre la meua manera d'afrontar la vida i la del poeta. M'és molt difícil triar només cinc versos, així que en seleccionaré alguns quants més:

           QUI NO TÉ POR

Qui no té por i estima a la vegada

la mar i el vent, es va fent gran així:

nedant sempre en perill damunt la cresta de l'onada.

Només d'un llamp en closa nit podrà morir.

              TANT S'INCREMENTA

Tant s'incrementa com més va cremant

la força de buscar allò que s'oculta,

tant més veurà clarors el pensament

com més gosi mirar en l'obscuritat.

El cant del gall és ric a mitjanit,

la lluna plena em dobla la fortuna.

No moriré de cap angoixa ardent

si visc perdent-me, sempre enamorat.

HE CAMINAT FINS A ARRIBAR AL PROFUND      

He caminat fins a arribar al profund

del bosc de la paraula, per on llisquen

les aigües de silenci; m'he banyat

en la secreta gorga, ressorgint

transfigurat en la forest de símbols.

Ara vago perdut a dues llums

pel sempre clos enigma de la terra,

morós, interrogant, i creix la set

d'un més enllà d'aquest silenci d'aigües.

QUI S'HA PERDUT A SI MATEIX

Qui s'ha perdut a si mateix i en orba

nit peregrina, ple d'angoixa i crit,

qui, però, prop de la desesperança,

trobà senders de resignació,

com camina, llavors, aquietant-se,

boscos endins, cap a secrets pujols

interiors, on fresca brisa d'alba

l'ànima antiga li retorna amb plors.

Com sap llavors el bé de retrobar-se!

I despertant del son al nou matí,

emprèn el seu camí cap a la vall,

sentint el veritable cant del riu,

veient al lluny les terres de la vida

i el seu alberg, alegre vianant.

Vinyoli m'agrada com un tot. Però si haguera de triar el millor poema en llengua catalana, sens dubte seria Ponentada gran, de Narcís Comadira:

S’ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.

En aquest poema trobe l'equilibri que tant m'agrada entre forma, despullament i profunditat. T'impacta amb la seua força sensorial i la seua franquesa. (podeu veure el videopoema que Josep Porcar ha muntat en el seu bloc: Salms)

Això sembla una entrega de premis Òscar: millor autor, Vinyoli. Millor poema, Narcís Comadira. I els millors cinc versos goes to... V. A. Estellés!

Qualsevol poema dels autors anteriorment esmentats valdria, però m'he decantat pels 5 (+1) últims versos del poema més colpidor de la literatura catalana dedicat a una mare:

En tu va entrar el sol una vegada

i va deixar obertes les finestres

i franc al pas de l'alegria.

Jo sóc aquell que duies de la mà,

jo sóc aquest que ara et du de la mà,

mare total, llum total, mare meua.

Crec que el poema parla per si mateix, però la raó per què l'he triat és l'emoció tan intensa que és capaç de provocar no només la primera vegada que el vaig llegir, sinó sempre que el rellegisc. I això és perquè Estellés ha sabut expressar amb autenticitat i contundència el seu sentiment. Per a mi és un poeta extrordinari per la manera com s'aboca tot ell en els versos. Per això quan els llegeixes et queda una sensació de sentir-lo viu respirant i sentint dins els poemes. Quan un poeta es despulla i és honest amb les pròpies emocions, aquest és el resultat. Perquè la potència lírica d'un poema, al  meu parer, no es troba en les figures retòriques ni en les al·lusions culturals o socials, sinó en la veritat més íntima del poeta que fa d'espill al lector. Com diu José Hierro: "El poeta és lliure per a fer el que li vinga de gust, excepte per a no parlar del que li exigeix el seu cor". El poema més bell que parla de la poesia en aquest sentit és de Narcís Comadira:

         LA POESIA

Ni el plany ni la protesta,

ni menys la circumstància.

Només,

sobre el tall esmolat del ganivet

—la veritat—,

abocar-se a l'abisme.

I cantar,

abans de caure-hi.

Que passeu un poètic dia!

La claror esmolada de la lluna

Hui voldria parlar de tres dones valentes. Començaré per una dona de la meua família, Maria Miragall Gregori.

Maria era una dels nou germans de la meua àvia Carmen. Durant la Guerra Civil es va fer miliciana del bàndol republicà col·laborant en una fàbrica d'armes. Quan finalitzà la guerra, uns hòmens de verd la tragueren violentament de casa i li van tallar la cabellera mentre a son pare l'havien de subjectar entre un bon grapat de veïns. La van passejar per tot el poble així, rasurada de cabells i de dignitat. Va morir un temps després de tuberculosi.

En segon lloc, com a dona poeta que sóc, no podia deixar d'anomenar una poeta valenta: Suzuki Masajo, autora d'haikús. Suzuki va nàixer a principis del segle XX al Japó. Va tindre una vida molt dura, farcida de pèrdues i injustícies, però va saber sempre refer-se i rebel·lar-se. Va ser abandonada pel seu marit i els sogres li van arrabassar la seua filla. Deu mesos després la seua germana va morir i la seua família la va obligar a casar-se amb el seu cunyat a més de fer-se càrrec dels quatre fills de la germana. En tres anys havia perdut el marit, la filla, la germana, l'havien casada amb un home deu anys major que ella que no estimava i, a més, havia de criar quatre fills que no eren seus. Però no va renunciar ser feliç: va viure una gran història d'amor amb un oficial de la marina que va donar sentit a la seua vida durant més de quaranta anys, fins a la mort d'ell. Però el que més m'interessa destacar d'ella és la gosadia que va mostrar a l'hora d'introduir en els haikús la temàtica amorosa i sexual, la qual cosa va comportar que l'estigmatitzaren el els ambients més puristes de l'haikú. Però a ella tant li feia: continuava escrivint amb honestedat i coratge el que sentia.

Bufa el vent

de tardor, el meu amor

hi va dintre.

_    _   _

Les herbes seques...

Fins el seu color em danya els ulls.

He sigut infidel

_   _   _

Llevat d'algun home,

mai no he robat res.

Alce la persiana de bambú.

_   _   _

 

Servisc una cervesa

a un home

impossible d'abraçar.

 _   _   _

Vaig tocar el meu pit

i el vaig sentir tan fràgil...

Matí de tardor.

_   _   _

El meu amor per tu

escalfa una baia verda

al palmell de la mà.

 _    _   _

Nit de gebre.

Com puc dormir

si el mar no dorm?

La tercera dona valenta que vull destacar hui s'anomena Ángeles Ares, de la localitat basca d'Irun. En realitat es tracta d'una autèntica heroïna que no ha rebut l'atenció mediàtica que es mereix. I és que va tindre l'enorme gosadia d'enfrontar-se a un home de quasi dos metres d'alçada que estava a punt de matar una xica en un portal fosc. Ángeles, igual que molts altres veïns, va escoltar els crits d'auxili d'una xica al carrer i, sense pensar-s'ho dues vegades, va agafar com a arma el primer que tenia a mà, un paraigua, i baixà a socórrer la xica. Quan es va trobar davant per davant d'aquell homenàs, la va mirar perplex amb les mans ensagnades, i ella va aprofitar per fotre-li una paraiguada que el va atordir. La xica, tremolosa i en estat de xoc, la va abraçar: l'homenàs anava a matar-la, i Ángeles ho havia impedit. Segons aquesta heroïna: "La meua vida no valdria res si em quede a casa i a l'endemà m'assabente que l'han morta". ¿És casualitat que, de tots els veïns i veïnes que van escoltar els crits, fóra precisament una dona la que s'armà de valor per ajudar la víctima?

Allò que ens caracteritza més a les dones, la compassió i la sensibilitat, és el que realment ens fa fortes.

Aquest és el meu homenatge a totes les dones valentes que desafien el foc amb la claror esmolada de la lluna...