Deixes anar el
neguit
com un ocell de
pols i cendra.
Les flames ja no
et cremen.
Saps que
s'esllangueixen
si t'hi asseus a
la vora.
Quan el dolor
t'abrusa les
entranyes
el deixes fer.
Saps que la
gèlida por
només l'allarga
en el temps
i no té cap
efecte
quan s'acosta el
darrer alé.
Vas trobar
l'entrada
a l'infern
emmirallant-te
en les ombres
pèrfides de la
ment
que falsament et
reproduïen.
I vas quedar
varada
en l'opacitat
d'allò que no
ets.
És fàcil
esquinçar
el tènue vel de
l'entrada,
igual com cau la
nit
en les vesprades
trencadisses
de l''hivern.
L'eixida, però,
és un llamp,
uns segons
escassos de claror,
com llegir un
vers sense pensar.
Per això has de
saber
obrir els ulls
en el magma fosc,
igual que aprens
a escoltar
la tempesta i el
vent
en els mots
opacs
d'aquells amb qui et trobes.
Aquest és el
secret
que vagareja
com un espectre
ignorat
entre la
cridòria espessa,
els espasmes i
escarafalls
inútilment
traçats
en el no-res
de l'infern.
Quan has estat a
l'abís
el foc
ja no et crema:
has aprés a
invocar
la pluja,
a convertir-te
en la tendresa
ferma
d'un jonc en el
vent,
en la nuesa de
les fulles
exposades a les
tempestes
però també
a la rosada,
vida destil·lada
de l'invisible,
a la brisa
porpra del capvespre,
i al Sol,
llum
vida
i
batec.