Certes experiències que he viscut durant els
últims anys m'han fet creure en un fil invisible que uneix persones i voluntats
en una complexa trama només concebible per uns déus que ens estigueren
observant. O potser la meua mirada de poeta vol trobar-hi un sentit.
Des
dels sis anys que escric contes i poemes. Però
és ara, després d'unes quantes dècades, quan publique el meu primer llibre.
Què ha passat durant tots aquests anys? Por?
Desencís? Desgana? Dolor? Estem
acostumats a les etiquetes, a les classificacions, tot ho volem estructurar i segmentar, fins i tot la
vida, el temps. Com en una cadena de producció, volem forçar unes certes
experiències a cada etapa de la nostra vida: dels vint als trenta, estudiar,
trobar parella, trobar treball estable. Dels trenta als quaranta: casar-se,
tindre fills, consolidar-se en la faena i en les aspiracions personals... I què
passa si alterem aquesta seqüència? Que
la gent no sap què fer amb nosaltres, estem fora de la concepció generalitzada
i tirànica de com hem de comportar-nos en cada segment artificial del nostre
recorregut vital. I com la naturalesa, la vida es pot "domesticar"
una mica, però sempre acaba triomfant d'alguna manera o d'altra. Algun tsunami
natural o metafòric ens fa adonar-nos de la nostra petitesa i arrogància davant
d'una força que no podem controlar ni dominar del tot. I en aquest moments de
trasbals, és quan copsem que la vida s'assembla més a una espiral que no a un
full quadriculat. No hi ha res millor que la vida et "desquadre" per
a viure més lleuger: quan deixem de domesticar la vida, sembla que encaixem
millor en l'entramat.
I per això m'he
deixat dur per on la vida em portava, intentant desxifrar el seu remoreig amb
l'antena del cor. I d'una manera
fluida, sense forçar res, m'ha dut fins aquesta primera publicació en paper. Podem
dir que l'experiència clau que va posar en marxa el procés va ser l'assistència
fa un parell d'anys a una xarrada del poeta Joan Baptista Campos a la
Llotja del Cànem de Castelló (però... i tots els professors,
llibres, pel·lícules, amics, enemics, parelles, etc. que han contribuït a la
meua maduresa personal i literària?). Com deia, la poètica de Joan B. Campos va
activar el ressort, amb frases com: "L'eternitat i l'absolut es poden
trobar també en els sentits", "L'ull busca la bellesa per defensar-se
del medi hostil", "La poesia és una bona eina de combat, ajuda a
reedificar la mirada per a continuar caminant","A l'ombra de l'arbre
està el poeta com un caçador de moments", "Jo parlaria de la poesia
de l'emoció". Aquesta concepció de la poesia com a exploració de l'emoció
i recerca de la bellesa em va captivar, i em va fer anar corrent a llegir-me el
seu poemari Jardí clos, que em va
impactar per la seua tendresa i valoració de la vida a cada instant: "Se'n
va la llum/ i es fa el silenci./ Però, el pit-roig/ sempre torna".
Però no només va ser una qüestió
d'inspiració: en la xarrada Vicent Usó va comentar la recent constitució d'un
aplec d'escriptors i d'escriptores de Castelló en la Cooperativa de Lletres El Pont. I
m'hi vaig apuntar. Els fils invisibles continuaven treballant, i en la Fira del Llibre de Castelló
vaig gosar recitar poemes meus juntament amb altres companys de Cooperativa, i
em vaig adonar, pels comentaris que em van fer, que tenia alguna cosa a dir.
Allí vaig conéixer també el poeta Josep
Porcar, al qual estaré eternament agraïda perquè d'alguna manera em va fer
de "mànager": m'animava a escriure, m'ensenyava a obrir un blog, a
valorar-me... I així, l'11 de novembre del 2011 (11/11/11) vaig escriure el meu
primer article d'aquest blog: "Literatura tacada d'humanitat", que va
estar penjat també al web d'El Pont
durant un temps.
Per més que ens hi esforcem a fer que
succeïsquen coses, tot arriba en el seu just moment, i de la manera més
adequada. I tampoc es pot entaforar la nostra passió en la vida per més capes
d'indiferència que hi posem damunt. És com l'aigua de les marjals: ja poden
cobrir-la de terra que ella sempre troba la manera de regolfar per algun
costat.
L'estiu de l'any passat alguns
escriptors d'El Pont vam decidir escriure un llibre combinat de narradors i
poetes. Es tractava de relacionar un relat i un poema amb les imbricacions que
la parella creadora creguera oportunes. Així va nàixer el llibre Ponts
suspensius *,
que acaba d'eixir ara de la impremta. Vaig decidir de col·laborar-hi amb un
relat de caire intimista i molt personal, i em vaig oferir entre els poetes per
a trobar l'altra meitat del tàndem. Sabeu qui fou el primer que s'oferí? Joan
B. Campos. No m'ho podia creure! Encara que hi ha molts i moltes poetes d'El
Pont amb qui m'hauria agradat formar parella literària, amb Joan m'unia alguna
cosa especial, una sensibilitat molt semblant cap a la vida i la poesia. I he
de dir que tinc el gran privilegi que un poeta com ell s'haja inspirat en un
relat que he escrit per fer un poema magnífic, profund i totalment en sintonia
amb el relat. Quasi vaig notar el frec dels fils que entrellacen les nostres
vides.
El poeta Joan B.
Campos ens va deixar fa unes setmanes, però estic segura que d'alguna manera o
d'altra no faltarà a cap activitat d'El Pont ni a cap presentació del llibre.
Era el que va fer fins i tot quan ja quasi no tenia forces per fer-ho.
Potser hi haurà
qui diga que no és per a tant, escriure un relat en un llibre col·lectiu que
poca gent llegirà, o escriure en un blog que lligen quatre gats. Però jo confie
en els fils invisibles que sempre m'han portat fins a les persones adequades i
els llocs adequats. No es tracta d'una qüestió de quantitat, sinó del deixant
profund d'un escrit, d'unes paraules o d'un gest d'afecte en qui menys ho
esperem. Encara que siga una sola persona. Les ones d'un impacte en la superfície
de l'aigua, encara que aquest siga menut, s'escampen fins a l'infinit.
*Presentacions de Ponts suspensius:
-Fira del llibre de Castelló: 26 d'abril a les 18 h.
-Fira del llibre de València: 27 d'abril a les 11.30 h.
-Fira del llibre de Castelló: 26 d'abril a les 18 h.
-Fira del llibre de València: 27 d'abril a les 11.30 h.