Ser lliure.
Veure passar
el dolor
del passat
com paisatges
efímers
rere els
vidres del tren.
Ser una volva
insignificant
que volta
arreu
tan lleugera
que mesura en
un dia
el blau de
l'oceà,
voleteja
jogassera
entre les
àles tènues
d'una
papallona
i acarona
cims de catedrals
encesos pel
capvespre.
Ser lliure.
Ser tan
minúscula
que les
sagetes de fel
caiguen
sempre lluny de mi.
Acollir la
humiliació
i el rebuig
com la terra porosa
dòcilment oberta
a les fulles
ennegrides
que li
donaran saó.
Matriu
poderosa
i pacient.
Ser lliure
i no conéixer
les paraules
tanca,
aturall,
illa...
Cremar contorns i horitzons.
Ser
silenciosa
com un bri de
sol
que alegra el
rostre
moribund.
Restar tan
buida
de saber
que em puga
fecundar
la saviesa
dels estels.
Però, sobretot,
dir-te que
T'ESTIME
sense abisme
ni precipici.
Sols la
fondària càlida
del silenci
acotxant-me.
Silenci de
veus.
Silenci
d'ombres.
Ser lliure.
O, millor
dit:
no ser ningú
per poder
ser-ho
tot.