 |
| foto: Gregory Colbert |
De totes les queixes que he sentit expressar a les dones sobre la seua
relació amb els hòmens, les principals són:
-els
hòmens no parlen del que senten, del que pensen. Això origina nombrosos
malentesos i una gran impotència en les dones. Quan una situació els resulta
delicada i difícil a nivell emocional, miren cap a un altre costat esperant que
es resolga per si mateixa, o l'amaguen al fons de la consciència: els resulta
difícil tant identificar el que senten com gestionar aquests sentiments, mirar-los
de prop sense vertigen.
-els
hòmens no tenen massa desenvolupada l'empatia, els costa posar-se al lloc d'una
altra persona i, sobretot, entendre el patiment d'una dona.
Ells, d'altra banda, també es queixen de les dones:
-sempre estem parlant de sentiments i estats
d'ànim, tenim una necessitat excessiva de reflexionar sobre les emocions pròpies
i les dels altres.
-volem saber el que ells pensen i senten a tota hora.
-som molt patidores i peguem
massa voltes a les coses o hi donem massa importància.
Fet i fet, ells són uns
"immadurs emocionals" i elles unes "patidores histèriques".
Són etiquetes perilloses que alimenten constantment el cercle viciós de la
diferència entre els sexes i la desigualtat. La qüestió és: realment som tan
diferents? Hi ha evidències científiques que expliquen aquestes diferències, o
es tracta de les conseqüències d'una educació i socialització de rols
diferenciats per a cada sexe? Segons els articles que he consultat de
professorat de psicologia i neurociència expert en aquests temes, he extret les
conclusions següents:
D'una banda, sí que hi ha evidencies científiques de les diferències en
la biologia del cervell masculí i el femení que expliquen certs comportaments
més acusats en un sexe o en un altre. Per exemple, segons Baron-Cohen
determinades àrees del cervell dedicades al processament emocional poden ser més grans en les dones que en els hòmens
(sistema límbic). I el fet que verbalitzem més el que sentim, que tinguem més
facilitat que ells per a expressar el que ens passa pel cap i per la ment, es
deu al major desenvolupament del feix de nervis del corpus callosum que és la part del cervell que permet comunicar els
dos hemisferis del cervell. Els hòmens, per la seua banda, tenen més
desenvolupat l'hemisferi esquerre del cervell, que és el més racional i
analític. Les dones, el dret, que és el que gestiona les emocions i la
intuïció. Ací tenim, doncs, la configuració cerebral distinta que explica les
diferències entre un sexe i l'altre. El problema ve quan la societat, els
mitjans de comunicació, l'educació, etc. intensifiquen aquests trets
diferencials posant-hi barreres pel mig. I no només això, sinó que s'associen
els trets que els hòmens tenen més desenvolupats, és a dir, la part racional,
pràctica i analítica, amb característiques bones i aconsellables, i la part més
femenina, com la intuïció, l'emotivitat i l'empatia, amb debilitat i
vulnerabilitat. Aquest és el problema real, i no el fet de tindre diferències.
Com afirma Alberto Ferrús, doctor en Biologia: "Encara que existeixen
diferències cerebrals, cap d'elles justifica les accions que es prenen en nom
d'elles". Però no només influeix la fisiologia del cervell en el
comportament, sinó també les hormones. Segons Louann Brizendine, la influència
dels estrògens en la menstruació de les dones fa que, al llarg de tota la vida,
la percepció de la realitat siga diferent cada dia. Aquests canvis en l'humor
també incidiran en l'estrés i l'ansietat davant de situacions que per als
hòmens manquen d'importància. En paraules de l'autora: "El cervell femení
està tan profundament afectat per les hormones que pot dir-se que la influència
d'aquestes crea una realitat femenina". En canvi, la testosterona fa els hòmens més agressius i menys comunicatius.
A més, tenen majors processadors en l'amígdala, que és on s'enregistra la por i
l'agressivitat. Algun o alguna respirarà alleujat, pensant: "Veus! Sóc
així per les característiques del meu cervell o les meues hormones, no puc
canviar!".
D'altra banda, i ací desmuntaré la paradeta a qui tenia ja l'excusa
científica per a quedar-se tranquil/tranquil·la amb les pròpies mancances, la
tendència majoritària dels investigadors és constatar el pes de l'educació
(pares, escola i societat) i l'adjudicació de rols segons si eres xic o xica.
Aquesta diferència en l'educació emocional acaba desenvolupant aptituds molt
diferents. Les xiques aprenen prompte a familiaritzar-se amb les emocions
perquè tant mares com pares amb elles en parlen més que amb els xics, i no els
tallen les ales per a expressar lliurement el que senten. En canvi, els xics
són socialitzats des de xiquets per a evitar expressar emocions. Entre les
barreres que es troben per a l'expressió emocional, s'ha assenyalat la
competivitat entre els hòmens, l'homofòbia, l'evitació de la vulnerabilitat i
l'obertura, i la carència de models de rol adequats. D'aquesta manera, els
xics s'especialitzen en el rol de minimitzar les emocions relacionades amb la
vulnerabilitat, la culpa, la por i el dolor (Brody i Hall, 1993; Lewis, 1978;
Mc Clure, 2000, etc.). S'ha comprovat que en les famílies en què la mare i el
xiquet tenen conversacions sobre estats emocionals, els xiquets solen arribar a
parlar clarament dels estats emocionals i a interessar-se per ells (Dunn,
1990). Per tant, la biologia del cervell és només un dels elements, i no el més
important, que explica la diferència en aptituds emocionals entre els sexes. En
aquest sentit, s'han fet molts estudis per a demostrar com es tracta de
diferent manera a xiquets i a xiquetes. D. R. Shaffer, com també altres autors,
exposa un experiment en el qual un bebé és mostrat primer com una xiqueta i
després com un xiquet a diferents persones. L'actitud del adults davant de
cadascuna de les situacions és molt diferent. Per exemple, davant d'una mateixa
reacció del bebé, s'etiqueta d'"enuig" si és xiquet, i de "por"
si és xiqueta. D'aquesta manera, interpretem i codifiquem cada actitud i cada
reacció partint d'uns prejudicis que també hem aprés. És ací on apareix aquella
"profecia autocumplida" que "fomenta les diferències d'actuació
cognitiva entre els sexes i orienta els xiquets i les xiquetes cap a camins
professionals distints" (Shaffer, 2002).
Així doncs, es naix amb les diferències o es fan? Segons M. J. Barral,
professora d'Anatomia i Embriologia de la Universitat de
Saragossa: "Es naix i es fan. Naixem amb cervells diferents, però el
cervell humà és molt immadur en nàixer i no acaba de madurar fins bastants anys
més tard, de manera que les condicions ambientals també ens fan diferents. Les
diferències tenen causes genètiques, hormonals i ambientals, i totes elles són
igual d'importants". És a dir, hi ha una base biològica que afecta el
comportament diferenciat de cada sexe, però també és igual d'important la
influència de l'entorn, de l'educació i el medi social. Segons Emilio García
García, profesor de Psicologia de la Universitat
Complutense de Madrid, és inqüestionable que les experiències
i aprenentatges en entorns socioculturals reestructuren i organitzen el
cervell, recablegen les xarxes neuronals, com han demostrat estudis de
cervells de persones amb professions tan distintes, com taxistes, violonistes,
pianistes, etc. I també la reestructuració que com a conseqüència
d'aprenentatges i rehabilitació ocorre en el cervell de persones amb lesions,
ceguesa, sordesa, afàsia, amnèsia, etc. El cervell humà ha evolucionat per les
exigències i necessitats de l'entorn. Podríem dir que la necessitat
d'adaptar-se a les circumstàncies ha deixat una empremta biològica en el
cervell. Conclou amb una afirmació que personalment m'ha impactat molt:
"Societats i cultures més simètriques i equilibrades, amb rols i
professions compartides per persones d'un sexe i de l'altre també deixaran el
seu impacte en la conformació física dels cervells i per tant en els tipus i
modalitats de ments d'hòmens i de dones".
Les diferències entre cervell masculí i femení es deuen a l'evolució i a
la capacitat d'adaptació dels sers humans. Per això, en una societat més
igualitària les diferències biològiques entre hòmens i dones no serien les que
són. O siga, si el cervell s'ha pogut adaptar a professions, habilitats i
destreses tan diferents al llarg de l'evolució humana, i fins i tot quan havia
de partir de zero, en el cas mencionat de lesions i discapacitats; si el
cervell és en certa mesura mal·leable, per què no ens esforcem, hòmens i dones,
i ens obrim a capacitats humanes que ens milloraran, independentment de
l'etiqueta (masculina/femenina) que se'ls haja atribuït? Per què no RECABLEJAR-nos?