Encara estic impactada per l'última
novel·la que he llegit: El despertar,
de la nord-americana Kate Chopin. La protagonista, Edna Pontellier, és una dona
de 28 anys, casada i amb dos fills, que comença un dia a qüestionar la vida
abnegada que portava dedicada exclusivament al marit i als fills. Pren
consciència que no se sent realitzada i posa en dubte no només el paper del
matrimoni, sinó també el de la maternitat. Inicia un procés d'introspecció a
través del qual experimenta una profunda transformació cap a l'autoconeixement
i cap a la seua autonomia personal: descobreix en ella un desig de ser
independent, una vocació artística com a pintora i, sobretot, s'obri a
experimentar l'amor passional i el desig sexual. Es produeix en ella, al
capdavall, un despertar a tots els nivells.
Edna veu com una vida mediocre i asfixiant
la que porten les parelles unides només pel vincle del matrimoni i de la
criança dels fills, tot i que mostren una discreta felicitat domèstica:
"Edna es va sentir deprimida més que
alleujada quan els va deixar. La fugaç imatge de l'harmonia domèstica que havia
contemplat no li va causar pena ni nostàlgia. No era aquest el tipus de vida
que li esqueia i fins i tot el considerava la viva imatge del fastig i la
desesperança. La movia una mena de commiseració per Madame Ratignolle, una
certa pietat per una existència grisa que mai portaria la seua propietària més
enllà del benestar mediocre, en el qual en cap moment l'angoixa visitaria el
seu esperit, però tampoc tastaria el
deliri de viure".
La protagonista és una dona valenta que
s'atreveix a llevar-se les màscares que ens posem diàriament per conservar
l'estatus de benestar, rutina, comoditat..., per por d'afrontar l'esmolada
pregunta: sóc realment feliç?, per por de deixar una vida buida però que
coneixem i obrir nous camins desconeguts i per això incòmodes:
"Ella havia pres la decisió de no fer
mai un pas arrere. [...] El Sr. Pontellier es preguntava a voltes si la seua
dona no estaria un poc trastornada. Comprovava de forma clara que no era ella.
És a dir, no s'adonava que Edna s'estava convertint en ella mateixa i que
diàriament es desprenia del jo fictici
que assumim com si fóra una vestimenta que ens posem davant del món".
És, doncs, una dona que amb coratge i
determinació gosa explorar-se per dins per saber qui és i què és el que vol en
la vida, disposada a pagar qualsevol preu per ser autèntica i conscient de la
pròpia identitat. El rebuig social o la mort no són res comparat amb el goig
interior de ser independent, de ser vertadera:
"Tenia la sensació d'haver descendit
en l'escala social, però al mateix temps d'haver ascendit en l'àmbit
espiritual. Cada passa que feia per desprendre's d'obligacions incidia en la
seua força i desenvolupament com a individu. Va començar a mirar amb els seus
propis ulls per veure i percebre els corrents ocults de la vida. Ja no es conformava amb les opinions dels
altres perquè en el seu ànim estava ser independent".
Però, sobretot, hi ha dos fragments que
voldria ressaltar, que m'han impactat per la infreqüència del tema que tracten
en el món de la literatura: el qüestionament de les bondats de la maternitat i
de l'instint maternal suposadament innat en les dones:
"Volia els seus fills d'una manera
impulsiva i desigual. De vegades, els hauria premut apassionadament al seu cor;
en ocasions, els hauria oblidat. L'any
anterior havien passat part de l'estiu amb l'àvia Pontellier a Iberville. Se
sentia segura quant a la seua felicitat i benestar i no els va trobar a faltar.
La seua absència va ser una mena d'alleujament, encara que no desitjava
admetre-ho ni tan sols reconéixer-ho al seu interior. Semblà alliberar-la d'una
responsabilitat que havia assumit cegament i per a la qual el Destí no l'havia
dotat".
"En
una ocasió, Edna havia dit a Madame Ratignolle que mai se sacrificaria pels
seus fills, ni per ningú. Aquella confessió va provocar una acalorada
discussió; les dues dones semblaven no entendre's o no estar parlant el mateix
idioma. Edna intentà calmar la seua
amiga i explicar-li-ho:
—Renunciaria
a les coses accessòries. Donaria els meus diners, donaria la vida pels meus fills,
però mai em donaria a mi mateixa. No puc explicar-ho amb més claredat;
és tan sols una cosa que estic començant a comprendre, que estic descobrint al
meu interior.
—No sé a què anomenes tu essencial, o què
vols dir amb accessori —va dir Madame Ratignolle, alegrement—. Però una dona
que donaria la vida pels seus fills no hi podria fer més [...].
—Oh, sí que podria! —va riure Edna."
Per cert, no us havia dit que aquesta novel·la
va ser publicada... fa 114 anys! Si la profunditat i la sinceritat amb què
tracta el despertar espiritual i sexual d'una dona casada i mare ja és per si
mateix impactant, la valentia de l'autora en parlar d'aquests temes en un
entorn tan tancat i moralista fa que l'impacte siga més gran. De fet, l'obra va
provocar un fort escàndol en una societat en què presentar sense embuts el
desig sexual d'una dona era un tema tabú: la dona, suposadament, no tenia
desitjos sexuals ni podia demostrar que se sentia atreta pel plaer eròtic. Era
massa per a la moral d'aquella època acceptar una dona que gosa desafiar la
sagrada institució del matrimoni, que qüestiona el paper de la dona com a
"l'àngel de la llar" (submisa, obedient i devota al marit i als fills),
i que, per a acabar-ho d'adobar, segueix completament els propis desitjos i
inclinacions interiors encara que això supose cometre adulteri, buscar la
independència mitjançant l'art o decidir llevar-se la vida si no aconsegueix
dur la vida que vol. Però la crítica d'aquell temps, en lloc de valorar una
dona valenta i fidel a si mateixa, només va veure una "tigressa que
segueix els seus instints", una dona moguda per la passió, egoista,
inquieta i capritxosa que actuava únicament moguda pel desig. El rebuig a la
novel·la va ser tan gran, que va desaparéixer quasi immediatament de les
llibreries i ni tan sols va arribar a formar part dels fons permanents de les
biblioteques públiques. La seqüela dels judicis desfavorables va ser més
perdurable del que l'autora haguera imaginat i provocà un incomprensible oblit
de la novel·la durant diverses generacions fins que, cinquanta anys després, va
ser redescoberta i valorada pels crítics europeus. I, per paradoxes de la vida,
es va convertir en un clàssic de la literatura nord-americana i en una de les
novel·les més llegides i apreciades pel públic nord-americà i internacional.
Però el que realment xoca és constatar que,
si bé al segle XXI ja no ens escandalitza que una dona vulga trencar el seu
matrimoni i expresse el propi desig sexual o cometa adulteri, sí que ens
produeix desassossec que una dona qüestione les bondats de la maternitat i el
propi instint maternal. Ho reconeguem o no, encara hi ha estereotips i
prejudicis al voltant del rol de les dones. S'accepten dones com a alts càrrecs
empresarials o polítics, s'accepta el desig sexual de les dones i el matrimoni
és més igualitari. Però no les dones promíscues, o les que opten per viure
soles. I, sobretot, salten totes les alarmes quan una dona renuncia
voluntàriament a la maternitat. És incomprensible i fins i tot inconcebible per
a la majoria de la gent, perquè encara arrosseguem idees rígides i
preconcebudes sobre què és ser dona. La maternitat és encara vista com una
obligació ineludible, com un desig inherent i innat en les dones sense la
satisfacció del qual no ens sentirem realitzades. I, per tant, no es qüestiona.
I tot el que es fa per inèrcia social i sense plena consciència acaba
convertint-se en un greu error. He conegut al llarg de la meua vida moltíssimes
persones d'ambdós sexes que lamenten haver tingut fills (o tants fills), o que
com a mínim voldrien haver-s'ho pensat millor.
Parlar de la renúncia a la maternitat és un
tema tabú hui en dia. La gent no està preparada per a considerar les dones
persones primer i, després, mares —si volen. Una dona sempre carrega amb la
responsabilitat de donar vida, malgrat que el planeta agrairia que en fórem
menys. No es té en compte el que necessita o desitja una dona per a ser feliç.
Només la biologia que li permet engendrar, vulga o no. La creença
inqüestionable de l'instint maternal innat en totes les dones és només una
idea, una convicció. Per a moltes dones això és una mena de pressió molt forta,
inclús d'esclavitud, una presó de la qual solen ser inconscients. Élisabeth
Badinter, prestigiosa filòsofa francesa, sosté que l'instint maternal és un
mite, "l'inconscient i la història personal de cada dona són factors molt
més determinants que les hormones de la maternitat", i que "una dona
pot ser molt feliç i consagrar-se a una altra cosa que a un fill. És ridícul
pensar que una dona està feta per a ser mare. De fet pot ser que algunes se'n
penedisquen d'haver-los tingut, però no poden dir-ho. Existeix tanta pressió
per a ser mare que cal ser molt forta per a dir no". I afegeix: "Tindre
un fill no és una obligació. Quan un decideix tindre un fill ha de reflexionar.
És per això que jo reconec a les dones que decideixen no tindre fills el
coratge d'haver fet almenys el càlcul de plaers i inconvenients de la
maternitat. Tal volta hem de deixar de pensar que un fill —i això seria una
revolució extraordinària— és un event natural. Que tindre un fill sempre és el més
correcte."
És per això que vaig decidir escriure sobre
aquest tema en el relat "Aparences" que apareix en el llibre
col·lectiu Ponts suspensius: els
prejudicis cap a les dones que volen viure la vida d'una altra manera, sense
fills, perquè la seua vocació és una altra. Considere que la literatura, a més
d'entretindre, ha de fer reflexionar, sobretot en temes que són tabú o
espinosos. Els escriptors hem de posar el dit en la nafra i parlar de les
injustícies, atrevir-nos a llevar el vel a assumptes que la gent no vol veure. Per
aquest motiu el poeta Joan Baptista Campos, parella literària meua en el
maridatge narració-poesia del llibre esmentat, en llegir el meu relat
m'elogiava "la valentia per abordar un tema així". Va ser en aquest
moment quan vaig ser conscient fins a quin punt era un tema tabú. Però
precisament per això havia de parlar-ne, encara que el meu coratge no és res si
el comparem al que va tindre l'escriptora Kate Chopin amb El despertar. Compartim les dues, tanmateix, la mateixa motivació a
l'hora d'escriure: punxar consciències. Perquè sempre és millor despertar a la
veritat incòmoda però alliberadora de ser un mateix que viure (auto)enganyat,
encastat en el pentagrama d'idees preconcebudes i conceptes d'altres. Com deia
la protagonista de la novel·la: "Els anys que se n'anaren semblen un
somni, i si un poguera continuar dormint i somiant... però en despertar ens
trobem... Bo! Tal volta és millor despertar-se, inclús per a sofrir, que ser
víctima d'una il·lusió tota la vida".