Maria acaba de complir 16 anys. El seu noviet li ha regalat un llibre de
Vicent Andrés Estellés, un poeta valencià que la seua professora de literatura
els ha recomanat. Quan l'ha obert per olorar-lo, ha vist que hi havia una
pàgina marcada: era la del poema "No hi havia a València dos amants com
nosaltres". I, en roig sang, un cor dibuixat encerclant tot el poema. S'ha
aborronat en sentir el seu cor desbocar-se, com si fóra percudit per una
energia intensa que li pujava a les galtes transformada en flamarada. Des que
el seu cor va començar a estremir-se d'aquesta manera nota que alguna cosa ha
canviat dins d'ella. Les amigues parlen d'enamorar-se com d'una aventura
emocionant, de miradetes a classe i besos apassionats. Maria se sent estranya, feliç i alhora trista. No
sabria com definir-ho. Solament sap que una força poderosíssima s'ha apoderat
del seu cor i dels seus pensaments i no sap com controlar-la. D'alguna manera
intueix que està deixant arrere la xiqueta i començant a ser dona i això
l'esfereeix. No sap res dels sentiments, ningú li ha ensenyat com
manejar-los. I encara menys la por. Perquè l'estranyesa i la mena de tristor
que sent acompanyant l'eufòria de l'amor és por, però encara no sap com
identificar això que sent. Sa mare,
que sempre ha vist com una amiga, ara li sembla una estranya. Es riu del
seu "encapritxament" i l'aconsella que no es deixe cabdellar pels hòmens,
que no val la pena patir per ells. L'amarguesa
amb què ho diu la traspassa com una espasa. I la confon més encara.
Ningú entén la intensitat dels seus sentiments, ningú li sap dir si val la pena
o no sentir amor. I tampoc no hi ha ningú per a dir-li que la por acompanya
sempre l'amor, ni com acollir-la. Observa els seus pares al sofà de cara al caixó sense res a dir-se, les amigues
parlar de rotllets i tios bons, i se
sent profundament sola en un món que obvia els sentiments. Només té
l'alleujament de les classes de literatura: la professora insisteix molt a
comentar poemes i això la reconforta. En la poesia troba la veritat i la comprensió
que li manca. Els poetes sí que parlen del que senten, i no sols això, sinó que
es llancen de cap a les pors, tot amb una intensitat semblant a la que sent
ella. La poesia li ha fet veure allò que compartim tots els sers humans, aquell
intent de trobar sentit a la vida, al que ens passa per dins. Llegint poesia veu
que hi ha altres persones que tenen lluites interiors i patiments, que també
senten la necessitat de comprendre i indagar. Que gosen anar endins. I es
despullen en el poema perquè altres puguen reflectir-s'hi. La poesia per a ella
és humanitat compartida. Ho ha corroborat en llegir el poema de Joan Margarit
que la profe els ha passat. La
compassió i la subtilesa del poeta ha esquinçat el desconcert i la foscor
interiors i, com un far, ha il·luminat una estança que és al nucli d'ella
mateixa. Una estança on els contorns del jo es difuminen i les veus dels
altres es confonen amb la seua. Un
lloc on pot sentir els altres ben a prop. I comprén que la soledat és una
il·lusió.
Educació
La poesia, exacta i
perillosa,
descobrirà al noi i a la noia
l'ànima
adolescent,
aquest
llençol estés en un carrer sinistre.
La poesia és la
primera lògica.
Ha parlat sempre del mateix i, en canvi,
el
que diu sempre és nou, tant com ho és
la sortida del sol o
el cel de nit.
Extraviats en el
fracàs dels pares,
trobaran una força
capaç
de seduir-los amb la
veritat?
JOAN MARGARIT