A
la primavera, flors, a la tardor la lluna.
A l'estiu brisa fresca, a l'hivern la neu.
Si
la teua ment no està atapeïda d'una farda inútil
la
vida meravellosa s'obri al teu davant.
Wu
Men Kuan
Sempre que puc m'endinse en el silenci de
la Serra d'Espadà. A la tardor el sol fa brillar les fulles i la pols del camí
amb una llum especial, més densa i aponentada. De la vora dels camins els
fenolls llargaruts s'inclinen per saludar-me. Pardalets inquiets m'observen des
de la penombra humida dels esbarzers. Lluentors negres entre les branques de
les oliveres i roges en els rosers canins. Tonalitats sofre de bolets entre la
pinassa. El blau intens d'unes minúscules flors entre l'herbam. Les redonors
blanques d'un núvol, perfectes com el contorn de les fulles noves (massa
calor?) i llampants dels ametlers. Les sureres exhibeixen, ufanes, el tronc nu
color de mel. Una glopada de vent càlid em ve a l'encontre i em fa estremir com
un bes sobtat... M'assec recolzant l'esquena en el tronc d'un pi, trac la
llibreta de la motxilla i tanque els ulls. Intente escriure sobre les
incerteses i els dolors que m'agullonen, però el que m'envolta capta més la
meua atenció: unes muntanyes majestuoses de mil metres, l'olor que desprenen
els pins, la llum del sol que es filtra a través del brancam, la vida que
batega en harmonia amb el silenci... Entre en una espiral de quietud que esfilagarsa
els pensaments i els patiments, i es queden surant com inofensives fulles en un
silenci líquid que va inundant-me a poc a poc. Es va dil·luint el sentit del
"jo", i note que ja no percep des del mateix lloc, des de la ment,
sinó des d'un sentit interior ocult que observa sense emetre judicis. Des
d'allí les percepcions arriben més nítides, sense el vesc d'idees-records-conceptes
que les tenyeix normalment. És com si de sobte haguera despertat a una altra
realitat, més diàfana, més simple. Res no importa més que escoltar, respirar,
observar en silenci i deixar que els batecs de la naturalesa m'ajuden a sentir
plenament el corrent de vida que flueix tant dins com fora. O millor dit:
llevar el tap per poder ser una amb el corrent vital.
Quan arribe a casa només puc escriure
haikus, o poemes que celebren la vida en estat pur. El silenci de la naturalesa
m'ha anat transformant, fins al punt que molta poesia que ara llig em sembla
massa conceptual, massa intel·lectual, una mica artificial. Abans d'aquestes
còpules místiques amb el món natural ja intentava defugir els poemes que em
feren pensar més que sentir. Que buscaven més un efecte trencador, original (i
una admiració) que la transmissió d'una veritat. Que primara l'enginy i la
densitat de pensament per damunt de la intuïció i la nuesa. Segurament que algú
s'escandalitza en llegir açò, però és que per a mi la poesia occidental suma
ego per tots els cantons. Al món
occidental pensem massa, perquè tenim la ment hipertrofiada. Deixem poc espai a
la saviesa innata que proporciona la intuïció, perquè aquesta només emergeix
des del silenci, i d'això en tenim poc, a la testerola. Des de la
quietud opera una part de nosaltres (digues-li "ser" o simplement
"hemisferi dret del cervell" en pla més científic) que està més enllà
d'etiquetes, idees, conceptes i judicis. Ho he explicat en algunes entrades
anteriors. Sense aquest silenci i oblit del jo
no podem captar amb total nitidesa certes veritats interiors, que, per estar
precisament més enllà d'aquest jo,
acosten més qui escriu amb qui llig. Es tracta d'autenticitat. No estic dient
que no es puga escriure sobre fets i sentiments personals. Només suggerisc que
s'escriga des d'un lloc diferent, des d'un altre angle, un en el qual la
personalitat siga només un bagatge enriquidor més que un obstacle que limite la
percepció. Ho explica de manera genial el poeta xinés Su Tung Po (1037-1101): "Si
desitges paraules poètiques subtils, miraculoses, mai et canses de la quietud
ni del buit: amb la quietud entendràs els moviments d'innumerables coses; i,
amb el buit, percebràs mil mons".
I és clar, el contacte amb la naturalesa
erosiona aquell filtre inhibidor a través del silenci. Això és una cosa que la
literatura del món oriental sempre ha tingut clara. Al Japó, per exemple, l'haiku
és l'expressió poètica més preuada, perquè s'adiu amb la visió espiritual que
els japonesos tenen de la vida. L'haiku per a ells és shashei, reflex de vida, expressió de sacralitat; l'entenen com una
forta impressió, impactant, provocada per la naturalesa. Com diu el professor
expert en haikus Vicente Haya, "es tracta de capturar, amb la màxima
naturalitat, el natural; tu captes la naturalesa amb naturalitat. Què és el que
ocorre? Que mentre més naturalitat tinga el que tu estàs percebent i
comunicant, més autèntic serà, per què? Perquè en la naturalesa batega la
sacralitat. Això que és sagrat és perceptible pels sentits, però no per a tot
el món ni en la mateixa mesura. El poeta d'haiku és aquell que diu "Vaig a
afinar els meus sentits", "vaig a fer-me més subtil cap al que és
subtil per a poder comunicar tot allò que es manifesta i que s'oculta. Hi ha
nivells d'ocultació del sagrat en la naturalesa, la qual cosa és tant com dir
que hi ha nivells de manifestació del sagrat en la naturalesa".
Podem afegir que també hi ha nivells
d'ocultació de l'autenticitat a l'interior de cadascú. Escriure és copsar
aquesta autenticitat que és l'essència del que som. Com deia un altre poeta xinés, Li Zhi (1527-1602): "Els qui saben escriure de veritat no
pretenen fer literatura".