 |
| Pintura d'Ali Miner |
Dis-me on és el foc d’ahir,
aquell que cremava horitzons
i contorns.
Aquell que es fonia en el vent
bandejant la por
i el desconsol.
Les seues cendres t’han esculpit
una àncora al cor,
una teranyina a la pell
que es neuleix
esperant
tremolors.
Ja no t’abassega el silenci
ni et fecunda d’enyors
d’indrets remots
i eteris.
Ja no saps ensinistrar
el temps
perquè es cloga
en una capsa,
ni recordes la drecera
que mena als somnis
quan estàs desperta.
Per això has convocat la lluna,
la terra, l’alba i la pluja
i heu fet un pacte de bruixes
perquè et torne a brotar
l’espurna.
I aprendràs de nou a fer
solcs irisats
en els camins erms,
a destil·lar mots arcans
de la remor de l’aigua;
i a penjar missatges al vent
perquè els desxifren
aquells que,
com tu,
pregunten als estels.