Solament sabia que li deien Miquel i res més. Però en el transcurs
d'aquelles tres setmanes a la sala d'espera de la unitat de malalts terminals vaig
aprendre a diferenciar què és realment important i què no. Quan una persona és
només centre no hi ha capes que llevar. Miquel era allò que deia, era
allò que sentia i era allò que pensava,
sense adulteracions ni autoenganys. Sense adorns, ni màscares; sense
estratagemes ni artificis d'ocultació. Era essència pura, s'oferia ell mateix
en cada paraula, en cada mirada, en cada somriure. Quan algú es lliura de
manera íntegra a tu, quina importància té saber on viu, amb qui comparteix la
vida o a què s'ha dedicat en els seus 70 anys de vida? Era una informació
banal, accessòria, comparada amb la joia de compartir l'ànima despullada ―i per
això radiant― d'un altre ser humà.
No en vaig ser del tot conscient, però,
fins a l'últim dia que vam parlar. El dia en què em vaig obrir a ell... i a mi
mateixa.
Ell ja estava tranquil·lament assegut bevent del gotet de plàstic quan vaig
aparéixer per la porta. Solíem coincidir cap a les deu del matí, quan el
personal de neteja ens feia eixir de les habitacions, però aquell dia vaig
arribar més tard, arrossegant el deixant d'una nit d'insomni com si fóra un
núvol de plom. Em va mirar de fit a fit amb aquells ulls quiets i profunds com
intentant transmetre'm serenitat, però vaig abaixar la mirada amb l'excusa de
comptar les monedes que duia a la butxaca per traure un café de la màquina. Va
romandre en silenci, amb el got fumejant i les cames encreuades fins que el
núvol de plom i jo ens vam deixar caure al sofà. Va deixar el got a la taula,
es va girar cap a mi clavant-me els ulls:
―Què tens? Està bé ton pare?
―Sí,
l'acabe de deixar amb la doctora. És que hui tinc un mal dia, això és tot.
Ell seguia mirant-me pacientment, jo el
mirava de cua d'ull. Des de la primera vegada que vam coincidir en la saleta
d'espera la conversació fluïa cap a temes molt diversos i expressàvem les
nostres opinions amb franquesa, però no havíem parlat de circumstàncies
personals. En el meu cas per omissió, en el seu, perquè no li havia preguntat.
No obstant, des del primer moment la complicitat i la confiança eren totals.
Supose que el fet que era un ancià i, a més, dotat d'una saviesa especial em feia
sentir més còmoda. Com alliberada, no sabia de què. Més tard em vaig adonar que
es tractava d'alleujament per no haver d'interpretar cap paper ni simular que
era més superficial del que realment era, tal com em passava amb els xics de la
meua edat. No parlava gaire, però els seus ulls tranquils i alhora d'una vivesa
desconcertant em parlaven com ens parla la remor de la mar... Eren dos bocins
de mar espurnejant sota el sol del migdia. Davant de la immensitat aquosa
d'aquella mirada podia notar en mi, quasi de manera tangible, una mena
d'enfarfec, d'encotillament rígid, com si la meua pell fóra el vidre fred d'una
botella surant en aquella mar. Solament vaig poder sentir a frec la brisa
marina durant uns segons: va ser el dia en què em va dir mentre m'observava com
em retocava el maquillatge: "No perdes el temps en l'envoltori. La bellesa
està en allò que irradies". I, com si haguera pronunciat un conjur màgic,
vaig sentir com el meu cos es fonia i em convertia en la papallona que duia
tatuada al muscle... per uns segons.
Aquell matí, però, la desesperació empenyia
el vidre amb la força de la lava roent.
―És que... ―em vaig aturar per escurar-me
la gola com un intent d'espitjar les ganes de plorar cap avall― hui complisc 40
anys... ―per sort no va intentar felicitar-me, m'hauria posat de mala llet― ...i
això ha fet que em plantege moltes coses...
Vaig gosar mirar-lo per fi cara a cara. La
dolcesa de la seua mirada em va encoratjar a buidar el pap. Curiosa
l'expressió: el pap, més a prop de la boca que no del cor...
―Veure mon pare a punt d'abandonar aquest
món m'ha fet ser conscient de la meua pròpia mort. Sí que se m'havia passat pel
cap alguna vegada, però em sentia jove i amb molt de temps per davant.
―Temps per fer què?
―No
sé... realitzar-me en la faena, consolidar una relació de complicitat i amor
profund, formar una família... el que volen tots, no?
―I no ha sigut així?
Vaig
sentir un mos a l'estómac i vaig avançar d'un bot cap a la punta del sofà. Em
vaig alçar i em vaig asseure a l'ampit de la finestra. Era de marbre i estava
gelat. Els vidres, quasi opacs, només deixaven entreveure les taques
fosques oscil·lants dels arbres del passeig. Sense deixar de mirar-hi vaig
respondre amb dificultat, com si cada paraula l'haguera de desenterrar d'un
llot apegalós:
―Doncs...
no... exactament... Pel que fa a la realització laboral: zero. Sóc una
periodista en l'atur i sense ni un duro. Ah, i de relació amb complicitat, res
de res: tinc parella però des del primer dia que tenim problemes per
entendre's. És una frustració tan gran! Ho intente amb totes les meues
forces... però... estic esgotada!
Notava com havia agafat carrereta parlant
de la meua relació espinosa amb l'Andreu i m'estava embalant massa. Em vaig
mosssegar la llengua i vaig afegir, per resumir:
―En fi, que sóc un fracàs total. Amb 40
anys no he aconseguit res del que m'havia proposat.
Miquel va arrufar les celles en sentir això
i, en un to que em va semblar una mica irònic, va dir:
―Així que no has aconseguit allò que deies
que volen tots...
―Què vols dir?
―Series
feliç amb un treball com a periodista i un xicot amb qui et comunicares millor?
Potser amb un fill? És això el que necessites?
―No t'entenc.
―Potser confons el que vols tu amb el que
socialment és aconsellable. El que diu la societat que és una vida exitosa és
només un punt de vista i, per tant, relatiu.
―No, és el que vull jo també.
―Quan treballaves com a periodista, eres
totalment feliç? Feies un periodisme que t'omplia? I ho series amb un altre
home, series capaç de deixar la teua relació sense resoldre?
Va fer una pausa breu. Es van sentir els colps de fuet del vent
contra els vidres igual que les seues preguntes contra el meu cor. Al cap d'uns
instants va reblar:
―Què et manca realment, Sílvia?
Com que estava amb el cap cot i no deia
res, va prosseguir:
―Et posaré en una situació límit perquè ho
entengues: situa't en el moment de la teua mort. En aquests moments no hi ha
rastre de la societat, estàs tu sola amb la teua ànima. La gent es passa la
vida pensant més en el verb fer que
en el verb ser. Però en el moment que
vas a deixar el teu cos, no t'importa gens el que has fet, sinó el que has sigut. Diuen que et passa tota la vida
per davant com una pel·lícula, però no t'entetindràs en els detalls dels èxits
o fracassos relatius, això passarà a un segon terme i emergirà amb força el que
has sentit tu i el que has fet sentir. En aquests moments veus per fi amb total
nitidesa allò que és realment important i ho has deixat de banda entretinguda
amb les batalletes efímeres del teatre de la vida: la teua essència. Una part
de tu que no has deixat sorgir i ara, en el moment de la mort, és quan prens la
distància necessària per veure-ho. Veuràs que el balanç final el faràs amb un
altre paràmetre diferent del de la societat: si has conegut o no aquesta
essència, si has seguit la partitura de la teua ànima. En altres paraules: si
t'has conegut per dins i has seguit el que et deia el teu interior més profund.
El mos de l'estómac es convertí en una
garra prement-me totes les vísceres com un mayoc. Em tremolava tot el cos i sentia punxades al cor.
Era com tindre una tempesta salvatge amunt i avall i sentia que em marejava. Només
em passaria si rebentara, esclatara, esclafira...
―Prou!
Jo què sé què vull. ―vaig escopir amb la veu trencada, i va ser el tro que
desfermà la tempesta. Les llàgrimes redolaven veloces com estels fugaços galta
avall cremant-me la pell.
Vaig estar una bona estona plorant en
silenci, sense sanglots ni gemecs, però tremolant com un nounat al primer
contacte amb l'exterior. I, d'alguna manera, era així. A través d'una cortina
boirosa de llàgrimes vaig veure Miquel acostar-s'hi i separar-me els cabells de
la cara amb tendresa. Em vaig deixar abraçar. Vaig sentir un embolcall de
calidesa que em penetrava pell endins i em reconfortava.
No sé quant de temps vam estar així, jo no
haguera volgut que acabara mai aquell moment, però una infermera va guaitar per
la porta i va fer un gest a Miquel indicant-li que isquera. Potser la persona a qui cuidava el necessitava. Em
va agafar les mans i em va dir, mirant-me als ulls:
―Recorda't
de valorar la teua vida amb l'únic paràmetre que es manté fins al moment final.
I va caminar molt lentament cap a la porta,
capficat en alguna cosa. Quan estava ja eixint, es va aturar i em va dir:
―Sílvia, les persones que hem conegut el
dolor profund sempre serem... diferents.
Estava desconcertada, com podia ell
saber...? És possible que ho sabera només mirant-me? No m'eixia la veu, però va
entendre pel meu gest que m'havia de dir alguna cosa més:
―Diferents... el dolor fa que ens cresquen
arrels.
Dret davant de la porta amb els cabells
platejats i els solcs de la cara il·luminats per la claror que entrava em va
fer la impressió d'una olivera vella que endinsava les arrels avall, molt
avall, buscant la profunditat.