Tres poetes enamorats... del silenci.
Si les miente la vida
se hacen parapetos con poemas.
El Último de la Fila
Tot
passa en el silenci.
PLOTÍ,
Ennèades, III.8.5
Al principi només era el silenci.
Déu no havia nascut.
Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.
En sorgí l'univers
i era blau.
Existí la matèria,
la Terra esdevenia.
I hi hagué l'horitzó
i un Sol roig hi desava la llum
mentre els ulls aprenien el somni
i la nit caminava entre els
cossos.
Més enllà de la por,
de la veu,
al cor del món,
només viu el silenci.
CARLES DUARTE (El silenci, 2001)
NOTA SOBRE EL SILENCIO
Hay en él un surgir casi
inaudible,
pero incesante y límpido,
como el brotar apenas de una
fuente pequeña
en el que se oye, sin embargo, el
mundo.
Es inútil buscarlo ansiosamente
en tal momento o sitio.
No te apartes de ti,
pues el silencio no es lugar ni
tiempo,
sino otra forma de nombrar el
alma.
ELOY SÁNCHEZ ROSILLO (Antes del nombre, 2013)
VESPRADA,
SILENCI, PONT
cau
en pluja densa
de llums i focs,
tenyint la realitat
de reflexos onírics,
estorant amb silenci
objectes, racons
i
cors.
Només un cor alat
ho pot percebre.
Només uns ulls avesats
als contorns de l’inefable
s’endinsen
en aquesta realitat
de silencis vius
impregnats de missatges.
Aquests silencis
savis i jogassers
t’embolcallen
amb nous colors:
els que no veus
si no és sentint.
I amb la fúria
d’un vent nounat
i vigorós
van obrint
portes
i arrancant
ombres.
nu
i palplantat,
emmirallant-te
en l’ànima
irisada
de totes les coses.
M. M.