dimarts, 24 de gener del 2012

Altres vides

Miroslav Tichy era un fotògraf txec que va exposar en prestigioses institucions com el Centre Pompidou de París l'any 2009 i el 2010 a l'International Center of Photography de Nova York. Quan estudiava Belles Arts es va revoltar contra el govern comunista perquè va canviar les models que posaven per obrers amb granota. I és que sentia una fascinació extrema per les dones, fins al punt de constituir l'única temàtica de les seues fotografies. Per cert, no era un home glamurós ni elegant ni vivia en un àtic amb vista sobre Central Park. Era vagabund. En els anys setanta es va construir una càmera amb materials de rebuig i es dedicà a fotografiar dones prenent el sol, fumant, passejant... Tenia un do natural per a captar moments intranscendents però carregats de poesia i sensualitat. Sabia capturar la bellesa oculta de dones anònimes. Revelava descuradament les fotos a la barraca on vivia amb materials que es trobava. El resultat eren fotos borroses, a vegades sobreexposades, plenes d'imperfeccions, amb ratllades de llapis, emmarcades amb simples cartons acolorits. Precisament aquestes imperfeccions feien les seues fotos originals i úniques. La borrositat o la sobreexposició dotava les imatges d'un to evocador i oníric. Accentuava el lirisme de les corbes i els perfils de cossos corrents. Aconseguia commoure amb el seu món estètic particular bandejant les regles de la fotografia convencional. Va morir l'abril de l'any passat als 84 anys, vagabund insubornable.




 La vida de Tichy qüestiona molts tòpics i idees estereotipades que tenim sobre les persones "sense sostre". Artista excèntric o indigent dement? De segur que si haguérem coincidit amb ell en un parc mentre feia fotos amb la seua càmera-Frankeinstein atrotinada li hauríem aplicat la segona etiqueta. I hauríem sentit llàstima, ignorant que Tichy vivia la vida que volia viure. És més, el seu art i el seu mode de vida estaven inextricablement lligats: sense l'un no hi hauria l'altre. 



 Hi ha més sense sostre com ell: persones que han decidit viure al carrer o que, duts involuntàriament a aquesta situació, l'han volguda mantindre. Fa uns dies emetien en el telediari un microreportatge al voltant d'aquest tipus de vagabunds voluntaris. Dos hòmens havien renunciat a viure en un centre d'acollida nou i ben equipat i s'havien instal·lat sota un pont amb totes les seues pertinences. Tenien llibres i fins i tot havien muntat un pessebre per Nadal. Un altre afirmava: "Jo no tinc por del fred, en tot cas de la calor!". Tots tres valoraven viure a l'aire lliure per damunt de tot, la qual cosa desmunta la idea que tenim sobre els patiments de no tindre un sostre.

Conec un altre cas que també qüestiona les idees estereotipades amb què etiquetem aquestes persones: una captaire del carrer de l'Hospital, a València. Segurament passaries pel seu davant mirant de reüll els seus cabells embullats i la seua roba bruta, dubtant si donar-li una moneda o no, no siga que s'ho gaste en beguda. Total, la majoria d'aquesta gent són uns "inadaptats". Però si preguntares als bibliotecaris de la Biblioteca Municipal, et dirien que és una assídua lectora, amb un gust variat. Una alumna meua que treballava a l'IVAJ em deia que era una persona molt culta i que tenia conversacions molt interessants amb ella de qualsevol tema. Afirmava: "és amiga meua". I si en compte de mirar-la d'esquitllentes l'hagueres mirat als ulls, hauries descobert una mirada intel·ligent.

És curiós: sentim llàstima d'ells i potser són ells els que ens compadeixen a nosaltres. I no és gens estrany si observem les nostres vides com ho farien ells, des de fora: no som conscients de les exigències, fins i tots esclavituds, de la vida en societat, de viure "adaptat". Estem immersos en el sistema i no ens adonem que no som tan lliures com ens pensem quan prenem decisions en la nostra vida. En primer lloc, en major o menor grau som esclaus de l'aparença física: la nostra societat és molt cruel amb les persones amb defectes i malalties, fins i tot minusvalideses. I no cal parlar del culte al cos i a la moda. Tampoc tolerem l'envelliment. Hem de ser guapos i guapes, semblar jóvens i damunt anar ben vestits. No direu que això no és una esclavitud.

En segon lloc, som esclaus dels bancs si volem tindre una casa pròpia. A Espanya tenim tendència a voler posseir, no estem familiaritzats amb el concepte "llogar". Hi ha molt països europeus als habitants dels quals no se'ls passa pel cap comprar-se una casa: l'ajuntament o el govern els lloga un habitacle. Als Estats Units és comú que els veïns d'un edifici compartisquen la llavadora. I fins i tot hi ha llocs on lloguen els vestits de núvia. Però ací el furor adquisitiu arriba a tal extrem que ens endeutem temeràriament i vivim esclaus del treball i de les hores extra per poder pagar al banc. I ens passem el dia fora de la nostra casa per poder pagar-la. No en gaudim. En l'equilibri està la clau: si tens un treball més o menys estable i la hipoteca no és molt alta, no hi ha cap problema.

En tercer lloc, vivim angoixats si no tenim un treball fix. Hi ha molta pressió social en aquest sentit. I buscant aquesta estabilitat al preu que siga, ocorre que moltes persones sacrifiquen la seua vocació real i el seu entusiasme per aconseguir una plaça fixa que només els proporciona frustració i avorriment. És cert que molta gent prefereix pagar el preu i estan a gust amb la seua decisió, però la majoria es consumeix per la frustració.

Però on es nota més la pressió social és, al meu parer, en les relacions personals. L'estructura de la nostra societat t'obliga a tindre parella i formar una família. Ets un pària si t'entestes en la solteria, i més encara si ets dona. Una amiga meua, amb quaranta anys i soltera, cansada que tots li preguntaren si estava casada, etzibava: "és que el meu home és a la presó", i així no continuaven amb el tafaneig. La cosa empitjora si no vols tindre fills. Moltes parelles tenen fills perquè és el que s'espera d'ells. La meua veïna es lamentava d'haver tingut un segon fill, perquè és el que tothom espera de tu quan ja n'has tingut un: "la parelleta", en diuen.

Al fons de totes aquestes "exigències" socials hi ha la por. Por del canvi, de la inseguretat, de l'imprevisible. Volem fixar i dissecar la vida amb treballs per a tota la vida, parelles per sempre, botox i cirurgia. I no ens adonem que la vida és tot el contrari: és mudable, inconstant, imprevisible... dinàmica, al cap i a la fi. Ens angoixem i patim perquè nadem contra corrent. I això és precisament el que defugen els vagabunds. Ells flueixen amb la vida de la manera més radical. No s'han de preocupar pel seu aspecte físic, ni angoixar-se per la hipoteca ni per un treball esclavitzador. No senten la pressió de casar-se i tindre fills. Intenten viure del que la vida els va oferint, sense patir l'ànsia de voler-la controlar, com fem nosaltres. No tenen pressa, disposen de tot el seu temps per a dedicar-se al que més els agrada, com per exemple llegir en el cas de la captaire del carrer de l'Hospital, i fer fotos en el de Tichy. Paguen un preu, evidentment, per aquesta llibertat, però em sembla que si ho posem en la balança, nosaltres en paguem molt més. És simptomàtic el fet que moltes persones sense sostre no vulguen "rehabilitar-se" i tornen al carrer després d'haver passat per centres d'acollida que els ajuden a inserir-se en la societat.

Tanmateix, com en tots els casos, hi ha un terme mitjà. Es pot viure integrat en la societat d'una manera més lliure, sense la necessitat de posseir una casa o un treball estable. És el cas d'un argentí que vaig conéixer quan era estudiant. Mentre executava parsimoniosament el ritual del mate, ens contava com havia rodat pel món. Feia treballets de reforma en cases de camp o pisos a canvi que l'hi deixaren viure. Normalment eren cases sense llum ni aigua calenta, però no semblava preocupat per haver de llavar-se amb aigua freda o per no poder veure la televisió. No s'estava gaire temps en cada lloc, li agradava conéixer llocs nous i gent nova. Quan estàvem a prop d'ell, l'aire semblava més fresc i carregat d'aromes exòtiques. Tant ens va enlluernar que una companya de pis es va deixar la carrera.

Un altre cas semblant és el d'un xic que vaig conéixer per casualitat a València. Em va contar les dificultats que estava tenint per aconseguir viure de la manera que ell volia: treballar a canvi de sostre i menjar. Tampoc a Espanya estem acostumats al bescanvi, a treballar a canvi d'un servici i no de diners. A la fi va trobar un treball en una alqueria de l'horta d'Alboraia com a llaurador de productes ecològics. Vivia a l'alqueria a canvi d'ajudar-los en les verdures. No hi havia diners pel mig. Recorde que em va ajudar a canviar de lloc els mobles del meu pis a canvi que el deixara dutxar-se.

Per últim, un exemple de vida senzilla i plaent en societat seria el d'Èdgar, cosí meu. De ben jove se'n va anar del poble amb només una motxilla al llom i va enfilar cap al nord d'Espanya. Va viure durant un temps en un poble abandonat amb altres "okupes" neorurals i actualment es dedica a l'agricultura ecològica amb la seua parella en una aldea gallega. Viu en una casa espaiosa el lloguer de la qual és inferior a la meitat d'una hipoteca corrent ací.

Creiem que som lliures i que vivim la vida que volem, però moltes vegades és la pressió social la que decideix per nosaltres. O el costum. Pensem que no hi ha altra manera de viure la vida fins que ens trobem amb els casos d'altres vides com les que he esmentat. Només quan coneixes totes les opcions ets lliure de decidir. I no només quan coneixes més opcions, sinó quan ets suficientment crític per a no deixar-te dur pel que t'han inculcat, sinó pel que realment vols.

dimarts, 3 de gener del 2012

La diferència, l'empatia i la crisi



Camps, la crisi, que malament que està Espanya... Em mire el got de rom amb cola mentre el meu amic es desfoga i no sé si estic marejada per l'alcohol o pel martelleig insidiós dels mateixos temes a tot arreu. Ni tan sols se salva la nit de Cap d'Any! Amb l'excusa d'anar fora a fumar (no m'imaginava que algun dia agrairia la llei antitabac), em vaig escapolir d'una trepanació de cervell imminent.

Mentre fumava vaig pensar que el meu amic no tenia la culpa: de què volia jo que parlara si no es parla d'una altra cosa als mitjans convencionals? Em va vindre al cap un articuento de Millás que em va donar temps de llegir dreta enmig d'una llibreria: deia que nosaltres no tenim opinions, sinó que les opinions ens tenen. Uniformitzats i incapaços d'apartar els ulls del nostre melic. Hi ha més notícies al món, hi ha més persones que sofreixen. I no vaig poder evitar una fiblada de dolor en recordar una història que vaig llegir feia poc en The Guardian: una xica òrfena de Myanmar havia sigut violada, maltractada i a punt de morir cremada per la família a qui servia. Actuaven impunement: la xica no tenia papers. Va ser enviada a un camp de refugiats de Bangladesh. Llevat d'algun metge compassiu, a ningú importava si vivia o moria. La seua existència no importava.


El pitjor de tot és que no es tractava d'una immigrant il·legal, sinó que provenia d'una ètnia musulmana, els Rohingya, històricament localitzada a l'oest de Myanmar; no són uns nouvinguts, ja que han habitat aquesta zona del país des de fa segles. La dictadura militar instaurada en 1962 els va negar la ciutadania en la seua pròpia terra, en un intent d'uniformització de la població, de majoria budista. No tenen cap dret: ni a posseir terra, ni a viatjar fora de les seues aldees, ni a reparar els seus santuaris, ni tan sols a rebre educació o fins i tot casar-se i tindre fills sense un permís que el govern rarament concedeix. I no s'acaben ací les seues humiliacions: els Rohingya estan subjectes a una mena d'esclavitud moderna: són forçats a treballar en projectes d'infraestructura que inclouen la construcció d'aldees model per als birmans que intenten desplaçar-los. Per això molts intenten fugir a Bangladesh. El nombre va augmentant i ja arriben als 300.000. D'aquests, només 35.000 estan registrats en camps de refugiats i reben alguna mena d'assistència. La resta viu en camps improvisats en condicions deplorables, víctimes d'epidèmies constants i inundacions. La seua desesperació arriba a tal extrem, que s'aventuren cap a l'oceà en barques de fabricació casolana. Molts d'aquests viatges finalitzen abruptament quan les patrulles navals tailandeses i malàisies els intercepten. Però no els retornen a terra, com caldria suposar, sinó que els forcen a endinsar-se en aigües profundes: els deixen morir.


La imatge d'aquestes persones surant en l'oceà, abandonades i aterrides, i la de la xica cremada, respirant dolorosament, m'ha perseguit durant molts dies. Quanta desolació, quin dolor més terrible i amarg! No importar a ningú, que et deixen morir...

I tot perquè són diferents: no tenen drets perquè practiquen una altra religió. Com que no encaixen en una idea uniformitzadora d'estat budista simplement els neguen fins i tot el dret a existir. Igual que han fet els mitjans de comunicació globalitzats. No tenen cabuda en un sistema cada vegada més uniformitzat en els seus continguts.


Els Rohingya es quedarien molt desconcertats si algú els diguera que en un altre país no molt llunyà del seu, musulmans com ells discriminen i fustiguen una minoria que no resen com ells. Es tracta de l'ètnia kalash, situada a les muntanyes del nord de Pakistan. Són de pell més blanca (inclús s'ha parlat d'un possible origen grec), les dones no porten vel, els hòmens poden beure vi i adoren un complex ventall de déus. A més, és curiós el fet que hòmens i dones són considerats iguals. Les comunitats musulmanes dels voltants estan escandalitzades davant de tanta diferència i insolència religiosa (de fet la zona on viuen els kalash l'anomenen Kafiristan, "país dels pagans"), i per això els volen forçar a abandonar la seua cultura i la seua religió i convertir-se en musulmans. Potser no saben que la religió dels kalash és anterior al Budisme i a l'Islam. Però els kalash són una ètnia orgullosa de la seua identitat, segons el testimoni d'un d'ells: "La gent ens diu que hauríem de convertir-nos en musulmans. Nosaltres els diem que es convertisquen en kalash". Tot i així, molts han sucumbit per obtindre millors condicions laborals i d'educació. "El govern ens tracta com animals, i aquesta vall com un zoo", diu Khaliq, l'ancià de la tribu.


Però el més desconcertant de tots els casos d'intolerància que he llegit últimament és el dels Cherokees nord-americans. De segur que heu pensat que són ells els discriminats. Doncs no: sorprenentment són ells els intolerants. Dins de la nació Cherokee hi ha membres de raça negra descendents d'antics esclaus de cherokees benestants. Des de feia segle i mig eren considerats ciutadans cherokees amb tots els drets, fins a l'any 2007, en què es va celebrar un referèndum per requirir la "sang índia" i quasi tres mil cherokees negres van perdre el seu estatus, incloent-hi el dret a ajuda alimentària i a assistència sanitària. Com pot ser que una nació perseguida de sobte es torne racista? Tal volta la clau la té el factor polític: el referèndum es va celebrar poc abans d'unes eleccions molt controvertides on el vot dels cherokees de raça negra tenia el potencial per a canviar el resultat.

  
Tot això m'ha fet reflexionar profundament en les misèries del gènere humà. I he arribat a la conclusió que la majoria de tensions i conflictes actuals tenen la seua base en la intolerància, que unida a l'ànsia de poder origina les crueltats més horroroses. Pense en els hutus i tutsis, en la guerra als Balcans, en els talibans, en la violència masclista...

D'una banda tenim la tendència humana a rebutjar la diferència, a desconfiar de tot allò que no encaixe en la nostra manera de veure la vida. I ara estic parlant d'una escala més menuda, fins a arribar a les relacions personals. Molts problemes de convivència que tenim amb familiars, amics i companys és perquè no sabem conciliar les diferències. Recorde un amic que va anar distanciant-se de mi, entre altres coses, perquè ja no teníem tantes coses en comú: jo era professora d'adults i ell de secundària.

D'altra banda, tenim la tendència a imposar el nostre punt de vista, a qualsevol nivell, que no és una altra cosa que l'aferrament cec a una identitat, que quan degenera porta els governs a negar els drets humans bàsics als que són diferents. La base de tot aferrament és la possessió. Defenem les nostres idees, cultura i creences perquè s'apodera de nosaltres un sentiment de possessió: són les nostres idees, la nostra religió, etc. Està bé i és completament lícit sentir-se orgullós de la teua identitat, religió, cultura, etc. Una altra cosa és deixar que aquesta identitat et posseïsca i es convertisca en una idea malaltissa, i aleshores has de defensar-la perquè veus perills pertot arreu, qualsevol cosa diferent és una amenaça. És com una mena de paranoia. No puc evitar-ho, em ve al cap la imatge de Golum i l'anell.

Però tant la intolerància a la diferència, com el sentit possessiu de la identitat, tenen la seua base en la por. No sé qui deia que tot es reduïa en la vida a dues forces antagòniques: l'amor i la por. I té sentit, perquè quan rebutgem algú que no és com nosaltres, o quan ens aferrem a una identitat religiosa o cultural, ens mou la por. La por a enfrontar-nos al nostre buit, que necessitem omplir amb referents religiosos, culturals, polítics, etc., que ens facen sentir que pertanyem a un tot, que no som sers indefensos. Creure que pertanys a un grup et dóna seguretat i certesa davant de la incertesa de la vida. Creure en idees sense qüestionar-les et permet esquivar la complexitat de l'existència humana. Així doncs, davant de l'escut de la identitat gregària qualsevol diferència representa un perill gran: es pot formar una esquerda que faça trontollar tota aquesta protecció. Pot abocar-te de la suposada claredat a la zona de clarobscurs. La llum falsa de sentir que comprens l'existència a través d'un filtre enganyador pot donar pas a la foscor real.

És clar que necessitem coses que ens òmpliguen per seguir endavant, però si no reconeixem la por bàsica com a sers humans mai ens alliberarem de les cadenes que ens esclavitzen: la manipulació publicitària, la uniformització dels mitjans de comunicació, el dogmatisme religiós i polític, etc. Cal dir: prou! a tanta faramalla que s'aprofita de la nostra por per fer-nos esclaus del seu poder.

No obstant això, enfrontar-nos a nosaltres mateixos i qüestionar les nostres idees no és suficient per posar fi a la intolerància i la crueltat. Cal un element més: l'empatia, la compassió. Segons els estudis i experiments del professor de la Universitat de Cambridge Simon Baron-Cohen, el "mal" és en realitat una manca d'empatia. Les persones que són considerades roïnes o cruels estan simplement en un extrem de l'espectre d'empatia: "Zero graus d'empatia significa que no saps com interactuar amb altres, o com anticipar els seus sentiments o reaccions. Els pensaments i sentiments de la gent estan fora del teu radar. La conseqüència és que creus al 100% que les teues idees i creences són correctes, i consideres equivocat o estúpid qualsevol que no manté les teues creences." Aquest professor considera l'empatia com el més valuós recurs en el món, i es lamenta que la psicologia la ignorara durant un segle, així com els educadors, que simplement assumeixen que el xiquet o la xiqueta la desenvoluparà per si mateix/mateixa. Les paraules següents de Simon Baron-Cohen em semblen perfectes per a concloure: "L'empatia és com un dissolvent universal: qualsevol problema immers en ell esdevé soluble. A diferència de la indústria armamentística que costa milions de dòlars de mantindre, o les presons i el sistema legal que costen també milions de dòlars, l'empatia és gratuïta. I, al contrari que la religió, l'empatia no pot, per definició, oprimir ningú". I afegiria: i a més et permet relativitzar els teus problemes. I la crisi.