dijous, 18 d’abril del 2013

De fils invisibles i ponts



   Certes experiències que he viscut durant els últims anys m'han fet creure en un fil invisible que uneix persones i voluntats en una complexa trama només concebible per uns déus que ens estigueren observant. O potser la meua mirada de poeta vol trobar-hi un sentit.  
   Des dels sis anys que escric contes i poemes. Però és ara, després d'unes quantes dècades, quan publique el meu primer llibre. Què ha passat durant tots aquests anys? Por? Desencís? Desgana? Dolor? Estem acostumats a les etiquetes, a les classificacions, tot ho volem estructurar i segmentar, fins i tot la vida, el temps. Com en una cadena de producció, volem forçar unes certes experiències a cada etapa de la nostra vida: dels vint als trenta, estudiar, trobar parella, trobar treball estable. Dels trenta als quaranta: casar-se, tindre fills, consolidar-se en la faena i en les aspiracions personals... I què passa si alterem aquesta seqüència? Que la gent no sap què fer amb nosaltres, estem fora de la concepció generalitzada i tirànica de com hem de comportar-nos en cada segment artificial del nostre recorregut vital. I com la naturalesa, la vida es pot "domesticar" una mica, però sempre acaba triomfant d'alguna manera o d'altra. Algun tsunami natural o metafòric ens fa adonar-nos de la nostra petitesa i arrogància davant d'una força que no podem controlar ni dominar del tot. I en aquest moments de trasbals, és quan copsem que la vida s'assembla més a una espiral que no a un full quadriculat. No hi ha res millor que la vida et "desquadre" per a viure més lleuger: quan deixem de domesticar la vida, sembla que encaixem millor en l'entramat.

  I per això m'he deixat dur per on la vida em portava, intentant desxifrar el seu remoreig amb l'antena del cor. I d'una manera fluida, sense forçar res, m'ha dut fins aquesta primera publicació en paper. Podem dir que l'experiència clau que va posar en marxa el procés va ser l'assistència fa un parell d'anys a una xarrada del poeta Joan Baptista Campos a la Llotja del Cànem de Castelló (però... i tots els professors, llibres, pel·lícules, amics, enemics, parelles, etc. que han contribuït a la meua maduresa personal i literària?). Com deia, la poètica de Joan B. Campos va activar el ressort, amb frases com: "L'eternitat i l'absolut es poden trobar també en els sentits", "L'ull busca la bellesa per defensar-se del medi hostil", "La poesia és una bona eina de combat, ajuda a reedificar la mirada per a continuar caminant","A l'ombra de l'arbre està el poeta com un caçador de moments", "Jo parlaria de la poesia de l'emoció". Aquesta concepció de la poesia com a exploració de l'emoció i recerca de la bellesa em va captivar, i em va fer anar corrent a llegir-me el seu poemari Jardí clos, que em va impactar per la seua tendresa i valoració de la vida a cada instant: "Se'n va la llum/ i es fa el silenci./ Però, el pit-roig/ sempre torna".

   Però no només va ser una qüestió d'inspiració: en la xarrada Vicent Usó va comentar la recent constitució d'un aplec d'escriptors i d'escriptores de Castelló en la Cooperativa de Lletres El Pont. I m'hi vaig apuntar. Els fils invisibles continuaven treballant, i en la Fira del Llibre de Castelló vaig gosar recitar poemes meus juntament amb altres companys de Cooperativa, i em vaig adonar, pels comentaris que em van fer, que tenia alguna cosa a dir. Allí vaig conéixer també el poeta Josep Porcar, al qual estaré eternament agraïda perquè d'alguna manera em va fer de "mànager": m'animava a escriure, m'ensenyava a obrir un blog, a valorar-me... I així, l'11 de novembre del 2011 (11/11/11) vaig escriure el meu primer article d'aquest blog: "Literatura tacada d'humanitat", que va estar penjat també al web d'El Pont durant un temps.

 Per més que ens hi esforcem a fer que succeïsquen coses, tot arriba en el seu just moment, i de la manera més adequada. I tampoc es pot entaforar la nostra passió en la vida per més capes d'indiferència que hi posem damunt. És com l'aigua de les marjals: ja poden cobrir-la de terra que ella sempre troba la manera de regolfar per algun costat. 

   L'estiu de l'any passat alguns escriptors d'El Pont vam decidir escriure un llibre combinat de narradors i poetes. Es tractava de relacionar un relat i un poema amb les imbricacions que la parella creadora creguera oportunes. Així va nàixer el llibre Ponts suspensius *, que acaba d'eixir ara de la impremta. Vaig decidir de col·laborar-hi amb un relat de caire intimista i molt personal, i em vaig oferir entre els poetes per a trobar l'altra meitat del tàndem. Sabeu qui fou el primer que s'oferí? Joan B. Campos. No m'ho podia creure! Encara que hi ha molts i moltes poetes d'El Pont amb qui m'hauria agradat formar parella literària, amb Joan m'unia alguna cosa especial, una sensibilitat molt semblant cap a la vida i la poesia. I he de dir que tinc el gran privilegi que un poeta com ell s'haja inspirat en un relat que he escrit per fer un poema magnífic, profund i totalment en sintonia amb el relat. Quasi vaig notar el frec dels fils que entrellacen les nostres vides.


   El poeta Joan B. Campos ens va deixar fa unes setmanes, però estic segura que d'alguna manera o d'altra no faltarà a cap activitat d'El Pont ni a cap presentació del llibre. Era el que va fer fins i tot quan ja quasi no tenia forces per fer-ho.


    Potser hi haurà qui diga que no és per a tant, escriure un relat en un llibre col·lectiu que poca gent llegirà, o escriure en un blog que lligen quatre gats. Però jo confie en els fils invisibles que sempre m'han portat fins a les persones adequades i els llocs adequats. No es tracta d'una qüestió de quantitat, sinó del deixant profund d'un escrit, d'unes paraules o d'un gest d'afecte en qui menys ho esperem. Encara que siga una sola persona. Les ones d'un impacte en la superfície de l'aigua, encara que aquest siga menut, s'escampen fins a l'infinit.




*Presentacions de Ponts suspensius:
-Fira del llibre de Castelló: 26 d'abril a les 18 h.
-Fira del llibre de València: 27 d'abril a les 11.30 h.