dissabte, 22 de desembre del 2012

LA LLUNA I LA SANG





Invoque
la blancor esmolada
i pura de la lluna.
Que despulle del foc
la meua angoixa
amb la seua resplendor
gèlida.
Que la seua llum,
innocència primigènia,
em faça oblidar
l'alé i la pell,
la sang i el batec.

Lluna,
fes-me d'argent
com tots els contorns
del teu reialme nocturn.
Entra als meus ulls
i esbatana
les portes
que jo no sé obrir.
Truca la sang en aigua:
un estany reflectint-te
vull ser.

I amb el foc emmudit
atrapat en el gebre
d'innocència ancestral,
de puresa implacable,
com tot allò alié
a la pell i a la sang,
m'embolcalla
en un temps aigualit
un tel d'eternitat,
tan tènue i subtil
perquè un ser avesat
als límits,
encastat en conceptes
el puga assumir.

Des d'aquest simulacre
d'eternitat
t'adones
que el foc
només crema
i consumeix
quan hi ha temps,
quan hi ha alé,
quan oblidem
que compartim
amb la Lluna
la claror verge i
tallant
com tot allò
que no és
relatiu
incert
condicional.




divendres, 23 de novembre del 2012

Musa poliglota (haiku)





Faint shreds of clouds move
slowly through the mountainside:
sleepy giant's breath.


(Tènues esquinçalls de núvols avancen
lentament per la falda de la muntanya:
alé del gegant ensonyat.)








 

dimarts, 6 de novembre del 2012

Foto: Gregory Colbert



“Sigues humil, ja que ets fet de terra;
sigues noble, ja que ets fet d’estels.”
 
Proverbi serbi





divendres, 19 d’octubre del 2012

DES DE LA VORA


Estimada iaia,
ara que la teua vida
és ja un horitzó llunyà,
que el teu alé és lleuger
i la teua mirada nua
com la d'un infant,

dis-me,
quin balanç fas?
"Treballar i patir,
és el que m'ha tocat".

Encara et crema el dolor?
El teu cor, està en pau?
"Et fa patir el desig;
la vida és un desig constant.
Quan d'aquest foc només queden cendres,
veus que en realitat som lliures,
però just quan és massa tard".

Iaia, com ser pluja i no foc,
esborrar les petjades roents
de l'amor i l'odi al cor?
"Et cremen perquè són
com fulles seques
que s'encenen fàcilment.
Deixa-les tendres i humides:
amb el temps,
si tens paciència,
nodriran el teu terra.
I t'adonaràs llavors
que són el ferment
que farà brollar els teus dons.
Patiment i alegries,
tot és vida bategant dins de tu.
Deixa que tot siga,
i no et pesarà l'ànima
en la teua fi".

Iaia, tinc moltes preguntes,
no te'n vages ja.
"Jo no ho sé tot;
és perquè estic a la vora
que hi veig clar.
Pregunta al silenci:
ell et respondrà".


dimecres, 3 d’octubre del 2012

Ensenyar a despertar


"La clau de l'educació no és ensenyar, és despertar."
        Ernest Renan
       

Em van bastar tres dies en un institut públic de la rodalia de Barcelona per a confirmar clarament que l'ensenyament necessita un canvi radical.

Ja a primera hora del matí vaig sentir la inutilitat del professor. La classe semblava un vesper caòtic: alumnes inquiets guaitant per la finestra, alçant-se contínuament, emprenyant els altres companys, escoltant música en aparells que no sé anomenar, cridant, passant-se una mena de pilota de paper... Em vaig passar una bona estona dreta, mirant-los, esperant que callaren, però semblava que era invisible. Vaig intentar posar-hi ordre, però estaven tots a la seua, parlant en grups, donant-me l'esquena com si fóra un espectre i no la professora que acabava d'entrar. Si a les bones no podia, no em quedava més remei que anar a les males. Com que no crec en la imposició de l'ensenyança i el mètode dels crits hauria significat estar sempre de mala llet perquè em feren cas (tampoc hauria servit de res, la veritat), vaig agafar la maquineta que em va donar el director i vaig començar a demanar el nom d'alguns per posar-hi negatius. Això sembla que els va atemorir una mica, perquè pensaven que clicaria en l'opció "Avisar els pares". Em va sorprendre una mica, en una altre institut on havia estat els pares els la bufava. Per fi vaig poder començar a explicar la lliçó, però quan vaig començar a parlar van tornar a girar-se d'esquena i parlar entre ells. Vaig intentar captar la seua atenció una vegada i una altra fins que un dels alumnes que seia a primera fila em va dir que perdia el temps explicant, que allí no podria. Els vaig manar exercicis i em vaig asseure. Mai no m'havia sentit tan innecessària i inútil.

Després de l'esbarjo tenia els de primer de batxillerat, i pensava que per ser més majors i no estar obligats la cosa aniria millor, però no va ser així. Estaven més calmats que els de 3r d'ESO, però la seua actitud era de passotisme absolut, desgana, fins i tot amargor d'estar allí. Alguns no paraven de riure's i fer acudits grollers d'índole sexual. Només volien que jo parlara i parlara per poder desconnectar, fer els deures d'una altra assignatura, contar-se batalletes o jugar amb el mòbil. Quan intentava que participaren en la classe, adreçant-me a ells contínuament perquè no s'avorriren, es queixaven. I jo no estava disposada a explicar a les parets i fer com que la faena estava feta quan acabara. Jo volia que aprengueren, per poc que fóra, que en tragueren alguna cosa de profit. "Per què esteu ací si no voleu estudiar? Ningú us obliga ja", els vaig preguntar quan no podia més. I molts van respondre: "Jo no volia, però mon pare m'obliga, perquè no sap què fer amb mi, com que no tinc edat per a treballar...".

A l'hora de dinar, vaig acudir al bar de l'institut on em vaig trobar part del professorat. Vaig pensar que podria desfogar-me amb ells i compartir penes i solucions, però quan vaig intentar transmetre a la professora de ciències els meus dubtes sobre continuar en una professió (obligar per la força a aprendre) que no era per a la qual m'havia preparat i que no sabia com fer-m'ho per a no acabar d'ací a uns anys amb la vocació feta xixines, ella em va mirar amb estupefacció i incomprensió, i va començar a parlar de sou, d'estabilitat, de punts, d'oposicions, d'impossibilitat de treballar en res millor... Jo li parlava de vocació i ella de benestar econòmic.

La decepció no va acabar ací: durant el dinar, vaig sentir en una de les conversacions el nom del professor al qual substituïa. Em vaig assabentar per què estava de baixa: s'havia trencat el puny en pegar fort contra la taula, segurament pres per la ira que li provocaren els alumnes. I els comentaris sarcàstics i les rialletes em van fer constatar la manca de solidaritat que a vegades hi ha entre els docents. Parlar dels problemes que tens a l'aula és un tema tabú, i demanar ajuda signe de debilitat.  El lema que impera en les sales del professorat, llevat d'algunes excepcions, és: "Que cadascú se les apanye com puga i que calle la boca, que no volem ser conscients de l'angoixa que ens produeix el nostre treball". Segons l'informe Talis de l'OCDE, que enquesta milers de professors arreu del món, els docents espanyols són dels que menys col·laboren entre ells.

Aquella experiència em va marcar igual que la primera que vaig tindre en l'ensenyament secundari. Em va fer reflexionar profundament al voltant de tota la meua experiència docent i la intuïció que se'n derivava. En primer lloc, em vaig preguntar si el problema era l'actitud dels adolescents. I, encara que era evident que són irrespectuosos i desmotivats, no se'ls podia criminalitzar per això: són el producte d'una societat estressada i interessada més en el benestar exterior que en l'interior, més superficial i consumista i menys reflexiva. A més a més, "tenen els pares més permissius de la història, amb problemes per a exercir l'autoritat, la qual cosa s'observa quan hi ha tensions al centre, perquè es posicionen més del costat del fill-alumne que del professor", afirma Fernando Gil, sociòleg de la Universitat de Salamanca. Em vaig posar en la pell dels alumnes per intentar comprendre'ls i vaig arribar a la conclusió que no era gens estrany que es rebel·laren tant en les classes: se'ls dóna coneixements teòrics sense una marc aplicable a la realitat que no tindran mai utilitat en la seua vida. A més, es potencia la memorització per damunt del pensament crític i, sobretot, de la creativitat. Prevalen els coneixements teòrics per damunt de les capacitats humanes. La falta de motivació per part dels estudiants, doncs, és la conseqüència i no la causa del problema. La solució seria adequar els continguts perquè foren més pràctics i canviar radicalment la metodologia docent: en lloc de la transmissió directa de coneixements, unidireccional, en la qual el professor parla i l'alumne escolta, caldria fer més participativa la classe. L'informe Talis de l'OCDE mostra com els docents que creuen en una ensenyança més participativa són més propensos a dir que l'ambient en classe és bo, mentre que els que segueixen el mètode clàssic tendeixen a veure-hi més problemes de disciplina. Pel que fa als continguts, provem a implicar-los en assumptes que els concerneixen: que aprenguen sobre sexualitat en compte de fer-ho sobre l'esquema de l'aparell reproductor. D'aquesta manera no es donarien contradiccions tan xocants com el fet que els alumnes sàpien analitzar sintàcticament una oració però no se sàpien expressar.

El que falla realment en l'ensenyament, per tant, a més del rerefons d'una societat pobra en valors i uns pares permissius, és el model educatiu (vegeu l'entrada "Enviar els xiquets a la fàbrica"). Hi ha nombrosos exemples d'experiències educatives alternatives que donen fe del fet que fins i tot l'alumnat més conflictiu respon quan els ofereixes un altre model distint. Així ho assegura Rafael Porlán, catedràtic de Didàctica de les Ciències i membre de la Red Ires (formada per docents de tots els nivells que promouen un ensenyament distint del tradicional): menciona un projecte que va aconseguir millorar l'ambient en un institut molt conflictiu de Sevilla a través de l'assignatura de Plàstica: van posar els xavals a reproduir obres d'art que ara decoren el centre. No es tracta d'iniciatives tan aïllades: com més va més centres apliquen altres maneres d'ensenyar, com podeu veure en el documental realitzat per un grup d'estudiants i llicenciats en Comunicació Audiovisual argentins, La educación prohibida. Aquest llargmetratge mostra 45 experiències educatives en 9 països distints (Argentina, Xile, Uruguai, Colòmbia, Equador, Mèxic, Guatemala, Perú i Espanya). Un dels promotors del projecte, Franco Iacomella, crida l'atenció sobre el fet que "s'ensenya segons una lògica vertical, en la qual els mateixos alumnes no tenen cap participació, ni en els continguts, ni en els mètodes i se'ls forma de la mateixa manera, com si tots tingueren la mateixa capacitat d'aprenentatge".  Mostrant aquestes 45 maneres distintes d'ensenyar, no només pretenen qüestionar el model actual, sinó també "demostrar que no és una utopia, que es tracta d'experiències reals més enllà del pla teòric i s'estan duent ja a la pràctica".

Si hi ha altres maneres de fer les coses, què ho impedeix? En primer lloc, el control estatal. Com diu Joan Domènech Francesch, director d'una escola pública i un dels teòrics de referència de la renovació pedagògica a Catalunya: "Hem viscut una administració (no solament l'actual, també l'anterior) amb una política consistent a dir com s'han de fer les coses. Això no afavoreix que s'enforteixin els centres, sinó que els debilita. Perquè constantment et diuen com has de fer el currículum. Mira, una anècdota: fa uns anys fins i tot van sortir regulades les cançons que havies d'ensenyar als nens. Hi ha llista de lectures obligatòries en unes altres etapes… Hi ha molts elements de control imposats, perquè l'educació és un sistema ideològic. Però això té un efecte pervers sobre el sistema, perquè no ajuda a enfortir-lo". I és veritat que en l'ensenyament públic tenim gent suficient que entén els reptes i els canvis necessaris per a crear el sistema que els alumnes necessiten, però es veuen obstaculitzats per la burocràcia del dia a dia i per la intervenció política. En segon lloc, no s'innova a l'aula perquè la manca de vocació de molts professors de secundària ho impedeix. És un problema que molts pedagogs i experts en educació, com l'esmentat Rafael Porlán, estan denunciant.

I així arribe a la conclusió que, atesa la imposició del model educatiu per part del govern, hem de confiar en el treball individual de certs professors que realment tenen vocació d'ensenyar i s'hi impliquen. Però hauran de lluitar contra la burocràcia, les crítiques d'altres professors i de pares conservadors, i contra les seqüeles que el sistema antic ha deixat sobre els alumnes. Fet i fet, s'han d'enfrontar a tota una societat. I això perquè aquesta societat no valora els professors. Els pares, si poden triar centre, solen fixar-se sobretot en les instal·lacions, el tipus de gent que hi va o el prestigi del centre. Però pocs pregunten pels professors i com i per què s'han escollit. Per a John Dewey, considerat un dels teòrics de la pedagogia progressista, el professor és essencial, és la peça clau de l'educació, molt més que la pedagogia, el mètode o l'escola. És més, pensava que els millors professors podien no tindre coneixements i formació pedagògics. Per a ell no hi ha una tècnica per a ensenyar, sinó que el professor havia de complir unes condicions com ara tindre coneixements sobre la matèria que impartia, sobre els xiquets i una gran simpatia per aquests. Com deia Erasme de Rotterdam: "L'amor mutu entre qui aprén i qui ensenya és el primer i més important pas cap a l'ensenyament".

Acabe amb les paraules d'un dels xavals que apareix en el documental La educación prohibida: "Nos enseñan a estar lejos unos de otros y a competir por cosas que no tienen valor. Padres y maestros no nos escuchan, no tienen idea de qué sentimos, qué pensamos o queremos hacer".


dimecres, 19 de setembre del 2012

Pluja de setembre



Gotes de pluja
al fil d'estendre: fugaç
collar transparent.





divendres, 31 d’agost del 2012

Viva la República!


         A Carmen Miragall Gregori 
(Xeraco 08/10/1921-Tavernes de la Valldigna 05/08/2012)
In memoriam


 Els altres iaios de la residència passaven la vesprada mirant la televisió o becant de cara al caixó, però jo sempre et trobava mirant per la finestra que donava al pàrquing. Mentre m'hi acostava, anava dibuixant-se el teu rostre amb més nitidesa, fins que estava tan a prop que percebia la tristesa densa i pesada que et deformava la cara en un gest sever d'amargor consentida. Em preguntava sempre en què devies estar pensant, i a l'instant em venia la resposta: tenies tota una vida viscuda per pensar-hi.
         La teua expressió canviava per complet quan em veies aparéixer per la porta. La teua alegria volia fer-te alçar aquell cos corpulent d'ossos fràgils, però t'havia d'ajudar una mica: tenies ja 90 anys!
         —Ai la meua xica! Ai! Mireu, és la meua néta! —deies mentre m'exhibies orgullosa davant dels teus companys i companyes.
         I de seguida em volies portar a la teua habitació per parlar tranquil·les. Pel camí renegaves de les trifulgues que hi havia a la sala per ser el rei o la reina del comandament a distància.
         —La tia puta eixa sempre es fa amb ell i hala!, a vore tenis i futbol. No em deixen vore la telenovel·la!
         No m'escandalitzava per tindre una iaia llenguallarga, al contrari, m'encantava aquest toc desinhibit que no veia en les altres iaies. El que em sorprenia realment és que unes ancianes xalaren amb els esports.
         Quan em llevava la jaqueta sempre em deies el mateix:
         —T'has fet més prima! Que no menges bé?
         Jo somreia perquè si fóra veritat que perdera pes cada vegada que anava a veure't, estaria ja feta un fideu.
         Sempre et feia contar-me coses de la vida d'abans. Tenies un fum d'anècdotes de la teua joventut, com aquella en què vas fer callar la boca amb el teu geni fer a una companya pèrfida que t'havia ficat una serp a la cistella. I t'admirava, amb el teu caràcter decidit. També em contaves que als onze anys ja treballaves collint bajoca, éreu deu germans i havíeu de contribuir tots. I el rostre se t'il·luminava quan recordaves la vida atrafegada amb tanta gent sota el mateix sostre. Es besllumava nostàlgia en les teues paraules. Éreu pobres però feliços. Fins que la teua germana Maria, miliciana represaliada, va emmalaltir. Als quinze anys vas deixar aquella família xeraquera i te'n vas vindre al poble del costat, a Tavernes, per estar en amo. Treballaves durament i estalviaves per comprar medecines a Maria. Quan era menuda, em deies que havia mort d'una desgana. Ara sé que va morir de tuberculosi, però en realitat tenies raó: després del que li feren, no tenia ganes de viure.
         Em contaves com vas conéixer el iaio, quina va ser l'única vegada que anares al cine, i altres coses més. Però últimament sempre acabaves lamentant haver-te'n hagut d'anar tan prompte de la teua llar, lluny dels teus germans i dels teus pares. Una pena fonda et deixava amb la mirada perduda uns instants. I jo intuïa que en l'últim tram de la vida allò que ha fet patir una ànima jove es perfila entre tantes vivències adultes.
         Però et recordaré sempre pel teu tarannà alegre i festiu que ens feia riure a tots cada vegada que exclamaves: "Viva la República!" quan ens descobries besant apassionadament el noviet, o amb una minifalda d'escàndol. O quan soltaves algun renec que no era propi d'una anciana. Una manera de ser autèntica i fresca que sempre admiraré.
         Quan estaves a l'hospital i et quedaves mirant durant molta estona cap al sostre, em preguntava si estaries fent balanç de la teua vida. Als teus ulls només veia serenitat i acceptació, potser no tens més remei que perdonar-te i assumir el que has viscut quan sents la mort a prop. Però hauria donat el que fóra per entrar dins de tu i saber si havies sigut feliç, si trobaves a faltar algú o alguna cosa en la teua vida, si podries perdonar-te els errors. Potser des dels meus ulls de dona jove d'una altra època la teua vida havia estat miserable: t'havies passat la vida treballant, ni tan sols havies pogut anar a escola. Després les circumstàncies t'havien separat de ben jove de la família, havies perdut una germana, i et vas casar als vint anys amb un home deu anys major que tu. I ja la teua vida no era més que parir (quatre fills) i treballar al bar. No anaves al cine. El iaio no et va traure mai de casa ni a sopar ni a res. Mai et maquillaves. No sabies llegir. Per a una dona de la meua generació és una vida dura i aspra. Ara tenim conceptes com l'amor, la passió, l'oci, inquietuds culturals... M'hauria agradat saber quina seria la teua reacció si t'haguera portat a un tuppersex amb les amigues. De segur que no pararies de dir: "Viva la República!". Vas sentir passió alguna vegada? Tenies inquietuds pròpies fora de la família? Ara és difícil saber-ho, en aquella època les dones no podien fer una altra cosa i ni tan sols es plantejaven que podien pensar o ser d'una altra manera.
         No sé si t'ha valgut la pena la vida que has tingut, però sí que sé que te n'has anat sabent tot l'amor que els teus fills i els teus néts et tenen. Jessi i jo et vam dir: "Et volem molt, iaia" quan pareixia que ja no hi eres, però vas vessar una llàgrima i aleshores vam saber que ens havies escoltat. Tindria una pena molt gran si no haguera pogut acomiadar-me de tu, però estic tranquil·la perquè has sigut conscient de tota l'estima que et professem. Sempre t'has desviscut per tots, fins al punt d'esperar tota una nit per morir fins que ma mare al matí va anar a la residència. Ella no volia que morires sola.
        Espere que estigues acompanyada de tots els teus germans i germanes, en un món celestial sense guerra ni postguerra, sense desganes ni fam. I una habitació atapeïda de perfums bons, que era la teua única vel·leïtat.



dissabte, 14 de juliol del 2012

SENSE NOM



Camines tots els dies
pels volts de l'Espadà.
Per damunt de tu,
oronetes inquietes t'acompanyen.
A banda i banda del camí,
oliveres velles que fan joc
amb les pedres cansades del ribàs.

Acompanyant el so del vent,
la piuladissa dels pardalets
i el crit llunyà d'una àguila,
sents la teua respiració,
el cruixit del terra polsegós,
els colpets del teu sarró;
i tens la sensació de ser
una intrusa trencant
una simfonia perfecta.
De sobte
pares,
tanques els ulls,
no respires.
Intentes ser un recipient buit
per a aquesta música sagrada,
transparent de conceptes
perquè et traspasse tota,
t'impregne les cèl·lules
amb la seua vibració tel·lúrica.
Però només et ve l'aroma
intensa
que els pins regalen a l'estiu.

Segueixes fins al bosc.
Les sureres, gegants ombrius,
amb els seus braços poderosos
i les arrels acollidores
et fan sentir protegida.
Entre elles, els estilitzats pins
balandregen les copes
com si festejaren amb el vent.
Sec en una pedra
per escoltar aquesta remor
sensual,
i em fa l'efecte que em pentina
suaument per dins.

Respire profundament
assaborint l'oxigen pur
que han exhalat els arbres,
i m'estremisc pensant
que ara forma part
de la meua sang
allò que abans era
saba i sol.

Els meus sentits es desperten
com responent a una crida ancestral,
alguna força secreta en la Natura
que hem oblidat com invocar.
Els dits càlids del vent,
l'olor densa de pi i timó,
la refiladissa riallera,
clapes de blau lluminós,
soroll de pinassa seca als peus,
fregadissa de romer a la pell:
tot és part d'un conjur màgic
que et xucla els pensaments i,
per uns segons,
et quedes suspesa
en un buit inefable;
per uns segons
pots sentir-te en tots els sers vius
i sentir-los tots dins teu.

Camines tots els dies
pels volts de l'Espadà.
És l'unic lloc
on oblides el teu nom
i tot el que hi va encadenat.


diumenge, 8 de juliol del 2012

Quina realitat coneixem?


Tithiya Sharma era una periodista a l'Índia que guanyava molts diners, vivia en un apartament luxós en la part més cara de Bombai i sovintejava el mateix pub els caps de setmana. Ho va deixar tot de manera dràstica i des de maig de 2010 es dedica a viatjar arreu del món amb un propòsit: trobar 100 herois o heroïnes que estiguen canviant el futur dels seus països o comunitats treballant des de la base: la gent del poble. Tithiya ha viatjat per més de 40 països de tots els continents al principi amb fons propis, més endavant amb donacions, i ha trobat aquestes 100 persones de professions molt variades: doctors, treballadors socials, jutges, esportistes... De quin tipus d'herois estem parlant? En paraules d'ella: "Què converteix una persona en heroïna, al capdavall? Que ajudes 1.000 persones o dues? Si tu ajudes en la vida d'una sola persona, però d'una manera significativa, crec que tu ets un heroi". Aquesta és la clau: persones que inspiren els altres amb la seua solidaritat, compassió, capacitat innovadora i entusiasme. Així doncs, trobem una treballadora social brasilera que dóna consell i busca treball als jóvens de les faveles; un iraquià que a través del futbol ha unit gent de diferents orígens ètnics, socials o religiosos; un doctor que proporciona atencions mèdiques i socials a les dones del Congo, o un cambodjà que ha fundat un refugi per als xiquets que viuen al carrer. 


Podeu llegir les històries d'aquests herois i heroïnes al bloc de Tithiya Sharma: http://www.100heroesproject.com. Estic segura que us inspirarà i us omplirà una mica les reserves d'esperança que depositem en el ser humà. I, potser, us feu la mateixa pregunta que em vaig fer jo: com és que als mitjans de comunicació no es parla d'aquestes persones?

No es parla d'aquests grans projectes solidaris com tampoc no es parla de quasi res que implique creure en accions positives, en el desafiament del pensament habitual, en el poder dels ciutadans de peu. Fet i fet, res que aporte esperança. Simplement no s'estila. El que ara es porta és la desesperança i la delectació morbosa en la part fosca i cruel de la vida i del ser humà: en política, en economia, en successos, en la vida social... Els telenotícies van plens sempre de notícies que es rabegen en els crims, corrupcions i aberracions de què som capaços els humans. I algú dirà: així són les coses, els mitjans només mostren la vida tal com és. Si mostren la realitat, em pregunte: per què ha de ser notícia un assassinat i no una acció solidària com les anteriors i altres més que passen desapercebudes? Tant les unes com les altres s'esdevenen diàriament. El que passa és que els periodistes no es molesten a buscar-les perquè no venen; hem de tindre en compte que els mitjans de comunicació també estan sotmesos a la tirania de les lleis del mercat, i el que dicta el mercat ara és parlar de crisi i corrupció.

D'altra banda, quin sentit té conéixer els crims que es cometen? De què ens serveix saber-ho? Mai he entés en què ens millora el coneixement d'aquest tipus de notícies, si no és en la satisfacció de la morbositat. I això em dóna una pista per a entendre aquesta imposició mediàtica: els mitjans solament estan aprofitant i alimentant una tendència inherent al ser humà: l'interés per explorar la part perversa de nosaltres mateixos. Des de sempre en totes les expressions artístiques hi ha hagut aquesta propensió cap als conflictes, passions desmesurades, transgressions, vicis i altres horrors que podem arribar a infligir als altres. És com un intent d'exorcitzar-ho, d'explorar els límits d'aquesta malignitat, així com de comprendre-ho i traure'n l'entrellat. Ens trasbalsa i ens aterreix aquesta part ombrívola i necessitem furgar-hi i remenar-hi fins que ens aclarim un poc si som àngels o dimonis. Les vides virtuoses, els finals feliços i la compassió no resulten tan interessants perquè no ens trasbalsen. I per això ni els mitjans ni l'art hi incideixen tant.

Però això no vol dir que les accions positives i compassives no existisquen, ni que la nostra part fosca s'estiga ensenyorint de la humanitat. Significa només que parlem més d'una part que de l'altra. No ho dic jo només: hi ha molts assajos i estudis que neguen, amb dades i estadístiques, que el món haja empitjorat. Per exemple, el professor de psicologia de Harvard Steven Pinker ha examinat les estadístiques globals sobre violència en el seu llibre The better angels of our our nature i ha arribat a la conclusió següent: quan es tracta de morts de guerra, violacions, assassinats i violència domèstica, el patró és clar: la tendència és cap a un futur més pacífic. Un altre exemple és l'assaig de Jesse Richards The secret peace on afirma rotundament el progrés de la raça humana en tots els sentits. El llibre de Richards és ple d'idees i nombres que sostenen aquesta tesi: l'esperança de vida és de 68 anys i va en augment; a pesar dels conflictes mundials, el nombre de gent morta en guerres ha estat minvant durant dècades; la mortalitat infantil està baixant, i la democràcia s'està instal·lant com més va en més països. "Estem progressant èticament, estem progressant moralment i convertint-nos en una espècie millor", diu Richards. També és optimista el divulgador Eduard Punset en el seu darrer llibre Viatge a l'optimisme. En aquest viatge, Punset desmenteix que la crisi siga planetària: els constants avanços científics justifiquen abordar el futur amb entusiasme. Tenim millor benestar a tots els nivells i a més gràcies a les xarxes socials estem més connectats. Conclou amb una afirmació encoratjadora: "El passat sempre ha estat pitjor, i no hi ha dubte que el futur serà millor".


A més d'aquests llibres que he esmentat hi ha, benauradament, altres mitjans que ens informen també de les accions positives, com ara les notícies de la 2, la revista Yes! el setmanari The Guardian Weekly, etc. 


No està de moda parlar d'optimisme i solidaritat, però si llegim els casos dels herois i heroïnes de Tithiya Sharma entendrem que hi ha una altra raó per la qual no interessa que aquest tipus d'accions apareguen als grans mitjans: quasi tots desafien algun poder establit: les institucions públiques, les religioses, l'entramat de corrupteles, les corporacions empresarials i financeres, els prejudicis... Però, sobretot, desafien aquest virus mental instal·lat fa molts anys en la visió esbiaixada que tenim del món: som roïns de mena, no es pot fer res per canviar les coses, no podem lluitar contra el poder, no serveix de res, etc. Com diu Tithiya Sharma: "Només cal una persona que s'encarregue d'unir les peces del trencaclosques, una persona que no tire la tovalla. A vegades es tracta de desmuntar la manera en què la gent pensa. Una idea extraordinària pot revolucionar el pensament d'una comunitat sencera o d'un país". I és clar, això no interessa!



dissabte, 7 de juliol del 2012

El pes del que s'ha viscut



Foto: Mario Dandi Romano



"La bona literatura brilla i et fa mal. 
S'hi ha de notar el pes del que s'ha viscut, 
el dolor infinit que t'infligeix la vida."

HERTA MÜLLER
(Premi Nobel de Literatura)


dimarts, 26 de juny del 2012

New ways to kill your mother


Un dels poders de la literatura és permetre a qui l'escriu experimentar d'alguna manera les coses que li agradaria viure en el món real. Més d'un escriptor s'ha alliberat de l'odi cap als seus pares matant-los literàriament. L'escriptor Colm Tóibín, en l'assaig que porta aquest títol tan provocatiu, analitza la relació entre l'obra de grans escriptors com Borges, Yeats o Beckett i la seua dolorosa experiència familiar. I arriba a la conclusió que la necessitat expressiva que els ha dut a escriure té molt a veure amb la relació (conflictiva) amb els pares. Per a Tóibín no hi ha dubte: la font del poder de la ficció està en la vida privada (familiar).

No és gens estrany que les ferides provocades per la família siguen un dels principals esperons que empenyen a escriure. Pares i germans són les persones que més dolor ens poden provocar, i més bé alhora. Tenen aquest poder perquè tenim un lligam per sort o per desgràcia indestructible amb ells. Hem passat els anys més vulnerables de la nostra vida amb ells, vivències que es queden incrustades per sempre en l'ànima. El que experimentem en la nostra infància ens forma o ens deforma. I això és encara més evident en els narradors. Segons Rosa Montero: "Crec que els novel·listes escrivim sempre des del xiquet que vam ser, i és probable que en tots els nostres llibres, encara que no ens n'adonem, estiguem donant voltes a les fantasmagories de la infància, sargint forats i secrets del passat, traient vells morts d'armaris antics. A vegades pense que la història de la literatura no és sinó la història del conflicte interminable entre pares i fills".

La necessitat d'exorcitzar aquest conflicte et pot dur a escriure, igual que qualsevol altre sofriment extrem, bé siga en relacions amoroses, malalties físiques, guerres i privacions... El conflicte interior pot ser la força que t'empenya a escriure; fet i fet, el conflicte està darrere de tota obra. Per al Premi Nobel Kenzaburo Oé, tots els grans autors del segle XX, des de García Lorca fins a Günter Grass tenen alguna cosa que han perdut, alguna cosa que els manca. I per a Rafael Chirbes tot el que s'escriu a contrapèl, tot el que en el seu moment ens fa mal, continua dolent-nos al cap dels anys i es converteix en una obra mestra. En aquest punt caldria preguntar-se: hi ha escriptors que han portat una vida plàcida? De segur que sí. Però com deia Nietzsche: "El sofriment no ens fa millors, sinó més profunds". És difícil escriure amb profunditat si no t'has parat a indagar dins de tu sobre els misteris de l'existència humana, si no et fas preguntes. I poques preguntes et pots fer si el sofriment no t'ha sacsejat. Totes les grans obres de la literatura universal tenen una cosa en comú, per la qual han passat precisament a la posteritat: l'aprofundiment en la condició humana. Crec que no cal donar noms.

Foto: Gregory Colbert



La indagació interior és, per tant, essencial per a escriure. Quasi tots els escriptors volen entendre la vida i el ser humà quan escriuen. Aquesta és la motivació inicial, conscient o inconscient. I en el procés d'escriptura, com en un gressol alquímic, es produeixen revelacions màgiques, connexions que d'antuvi no havíem ni buscat. Així doncs, s'esdevé que l'escriptor s'aclareix quan escriu i, de retop, fa que el lector també ho faça. Juan Villoro, escriptor de culte mexicà, creu que: "La literatura és una forma de misteri, quan un escriu aclareix el món a través d'un llibre". Són molts els escriptors que acudeixen a l'escriptura perseguint aquesta claredat que misteriosament aporta l'expressió escrita. Per exemple, l'escriptor israelià David Grossman, després de perdre el seu fill en la guerra del Líban, va necessitar explorar el dolor escrivint una novel·la (Més enllà del temps). I afirmava: "Tota la meua vida he intentat entendre les coses que passen a través de l'escriptura i vaig pensar que això no anava a ser una excepció".

La ficció, doncs, ens ajuda a explicar i a entendre certes veritats tremendament complexes. La ficció no és res més que la veritat disfressada de mentida.



dissabte, 9 de juny del 2012

Bons gestors


Les flames s'escampen per la casa. Els ocupants bramen i corren de manera caòtica, entropessen els uns amb els altres, s'escridassen. Alguns intenten robar les pertinences valuoses aprofitant el caos. Però a ningú se li ocorre intentar apagar el foc. Els bombers intenten guiar-los i els demanen ajuda per extingir les flames, però ningú els escolta. Així és la imatge que em ve al cap quan pense en la situació econòmica actual. Enfebrats amb el martelleig continu dels telenotícies (aturats, austeritat, retallades, Rajoy, rescats bancaris, Angela Merkel...) només veiem els efectes de la maleïda crisi, somiem amb la crisi, respirem por. Tot el fum de la negativitat de la situació ens impedeix veure més enllà; tot el soroll mediàtic ens fa sords a les veus de qui ens intenta ajudar. De qui intenta dir-nos on és l'origen del foc per apagar-lo i evitar molt de sofriment innecessari.

La crisi ha fet ben visible el funcionament malaltís del capitalisme radical. Si estem pagant tots (i de quina manera!) el que van fer uns pocs cobdiciosos és perquè el sistema no és vàlid per al benestar de la població, sinó per a l'enriquiment d'uns quants. I els sistema els ha donat impunitat per fer-ho, perquè s'han preocupat molt que la població l'acceptara a ulls clucs. Sota la bandera de la llibertat ens han fet empassar-nos la idea que el mercat lliure, sense restriccions i regulacions dels governs, és la cosa més democràtica del món. Que els mercats s'autoregulen, etc. Però el mercat està en mans dels poderosos. Com diu José Luis Sampedro, escriptor i economista: "A mi m'agradaria saber quina llibertat té en el mercat qui hi va sense cap cèntim. Quan es parla de llibertat cal preguntar-se immediatament: la llibertat de qui?". Més aviat podríem parlar d'impunitat per al desplegament d'un individualisme i egoisme feroç que es concentra en els valors financers i rebutja els humans. I com que valora més els diners per damunt de les persones, un dels preceptes principals d'aquesta doctrina egoista és la reducció dràstica de la despesa pública. Com diuen els seus promotors: "l'única despesa pública productiva és la que no es fa". El resultat d'aquesta glorificació de l'individu i de les seues obres són desigualtats tan obscenes com el fet que el patrimoni dels 10 més rics del món siga superior a la suma de les rendes nacionals dels 55 països més pobres.

Què succeirà d'ara endavant? Després d'aquesta crisi, el que s'esdevindrà a curt termini serà una altra crisi, segons Sampedro. Per a ell, aquesta no és una malaltia transitòria. Estem davant d'una crisi estructural, no conjunctural: és conseqüència d'una estructura que ja no està adaptada a la realitat; l'esquelet és el que falla. Però canviar tot un sistema de pensament que gràcies a la globalització s'ha estés a tota la població mundial no és una tasca fàcil. Per això no aconseguim eixir de la crisi: tot el que es prova són recursos dins d'un sistema que no funciona. Cal canviar-ne el funcionament de soca-rel, i per això s'han de veure les coses des de fora. Diu un proverbi xinés que "el primer que cal fer per a eixir d'un pou és deixar de cavar". Els polítics i dirigents això no ho poden fer perquè, com deia Upton Sinclair: "És difícil que un home comprenga alguna cosa, quan el seu salari depén del fet que no ho comprenga".

Afortunadament, hi ha persones que conserven la lucidesa en el caos de l'incendi i ens assenyalen no només l'origen del foc, sinó que també ens aporten solucions. Paul Krugman, Nobel d'economia, planteja en un llibre acabat de publicar: ¡Acabad ya con esta crisis! propostes tan interessants i refrescants com aquesta: cal més despesa pública i no menys. La Gran Depressió es va acabar gràcies a un al·luvió de despesa pública. La tesi de Krugman és que les solucions tecnocràtiques, amb la seua curtedat de mires, no responen amb eficàcia als problemes. Cal adoptar polítiques expansives i de creació de treball, saltant per damunt d'aquella "gent seriosa" que ens ha ficat en el camí equivocat a costa d'enormes patiments de la població. Però el més provocatiu de tot el llibre és l'anàlisi que fa de les conseqüències que sobre el sistema sencer han tingut les enormes ajudes públiques a la banca. El que es necessita és un pla de rescat per a l'economia real, de producció i d'ocupació, que siga tan intens i adequat a la meta com el rescat financer.

Krugman no està sol: hi ha tota una sèrie d'economistes reputats arreu del món i, sobretot, a les universitats costaneres d'Estats Units que tenen una visió semblant de les recessions i opinen, com Krugman, que les deficències principals de la societat econòmica en què vivim són la seua incapacitat de proporcionar plena ocupació i la seua arbitrària i desigual distribució de la riquesa i els ingressos. No oblidem, a més, que també pensa així el moviment indignat.

Per què, si hi ha una altra manera de fer les coses, aquella "gent seriosa" ens condemna a una austeritat obsessiva, a un patiment innecessari? Per què les persones influents no atenen a les proves (el cas de la despesa pública que va posar fi a la Gran Depressió)? La resposta és massa evident: no interessa als polítics, als funcionaris de primer ordre ni als comentaristes convencionals perdre el poder i l'estatus de què gaudeixen. El seu lema és individualitzar el benefici i socialitzar els riscos. Els polítics no gestionen bé perquè ja no pensen en el benestar de la població. I, com diu Josep Ramoneda, sense la noció de bé comú "la política es converteix en un bé de consum més".

Seguiran mantenint l'statu quo vigent? Aquest és el fons de la qüestió, no les mesures a curt termini. No necessitem polítics. El que realment necessitem són bons gestors.


  Parábola de Verónica

Noticias de última hora
cuentan que Cristo fue crucificado en Wall Street.
Lo hicieron
para vengar su gesto de ira
al expulsar del templo a los banqueros.
(...) Las marquesinas de los teatros
anunciaban con luces de mercurio
la captura y el final del Mesías,
como se anuncia una ópera.
Sangre y sudor de Cristo
tiñieron las nieves perpetuas de Wall Street.
Una mujer enjugó su rostro
que quedó impreso en un lienzo.
La Xerox
busca con apremio sus servicios.

           Juan Manuel Roca