dissabte, 31 de març del 2012

Espadà

Sec a la pedra,
apague la ment
i encenc els sentits
per diluir-me
amb la vida. 




dimecres, 21 de març del 2012

Poema per al Dia Mundial de la Poesia


VIDA, FOSCOR, VIDA

No sé on ets.
No puc mirar-te,
no puc sentir-te,
no puc tocar-te,
perquè no estàs present.
I, tanmateix, vius i respires
al costat meu.

Com un nàufrag
que ha oblidat que ho és
habites un univers
de foscors àrides,
de dolors sòlids,
de paraules roents.

I la pluja arravatada,
el vent carregat de salobre
o els núvols de foc del capvespre
s'estimben a l'abisme orc
que et fa de pell.

Al fons,
desballestades
i patètiques
com una fira
després d'un cicló,
jauen inertes
la meua innocència,
les esperances
      escampades
com les peces d'un rellotge
impossible de refer.

Somnis i desitjos
diluïts en la impotència.
Cendres d'antics focs
m'espesseixen la sang.

Runes fumejants
de castells adolescents.

Despullada d'ardors
i esperes punyents
una calma fonda
brolla de l'aparent
no-res.

Nua al bell mig
del fred més profund
de sobte
puc veure't,
arraulit com un animal poruc.
Ja no et fa por apropar-te.
Em veus tan desvalguda com tu.
Vine,
et presente les meues ombres:
se m'ha arrapat a l'ànima
el turment d'una mare
amb la mateixa força
amb què em vaig adherir
a les seues entranyes
quan era només 
una espurna de vida.

No em pots salvar.
No et puc salvar.
Però podem regar-nos
amb llàgrimes pures
i vives,
autèntiques
com aquell botó de vida
que vaig ser.
I qui sap si naixerà
alguna cosa nova...

dissabte, 17 de març del 2012

17 de març: dia de la poesia catalana a Internet


Em sume a la proposta de LletrA (www.lletra.uoc.edu) de celebrar aquest dia triant els cinc millors versos de la literatura en llengua catalana. Però abans voldria fer una reflexió. Què fa que un poema o un grapat de versos siguen millors que altres? Es pot ser objectiu en l'elecció? Compartisc l'opinió de Joan Margarit quan afirma: "Un poema, o bé és un bon poema o no ho és". I en paraules de Felipe Juaristi: "Perquè en el món de la poesia, on no sempre domina l'harmonia i el seny, no hi ha més llei que la del tot o el no-res, perquè un poema no és millor o pitjor que un altre poema; perquè un poema és poema o no ho és ". Partint, doncs, de la premissa que tots els poemes que ho són vertaderament, estan en igualtat de condicions per ser elegibles, el que diferenciaria la meua tria de la d'una altra persona serien les tendències estètiques, els gustos, i fins i tot les vivències personals. Hi ha qui s'inclina més cap a la poesia més elaborada formalment o la poesia per la poesia, com un compendi de figures estilístiques. Altres mesuren la qualitat d'un poema segons la densitat conceptual i intel·lectual que mostre, més aviat l'enginy i la filosofia que la forma. Alguns consideren que la poesia ha de contenir denúncia social, que els poetes d'han d'implicar en les injustícies del món en què viuen. Un altre grup de lectors de poesia valora per damunt de tot la fondària del sentiment, l'exploració de l'essència humana. Algun d'aquests criteris, que són relatius i subjectius, en determinades èpoques s'han fet servir de manera generalitzada com a filtre del que és bona poesia i del que no ho és. Les modes també afecten la poesia. I com a mostra de l'aberració que suposa que la crítica d'un país s'aferre de manera tan acarnissada a un determinat criteri, bandejant tota creació poètica que no el seguisca, tenim el cas de Tomas Tranströmer: en una carta adreçada al seu amic i traductor poeta Robert Bly l'any 1967, es lamentava de les crítiques que havia rebut a Suècia i a Finlàndia. L'atacaven per no estar suficientment compromés socialment i políticament. "Enguany —deia Tranströmer— un ha de declarar-se marxista. En canvi han trobat en la meua obra elements sospitosos d'individualisme, fins i tot de religiositat".
Quants poetes no han tingut el reconeixement que es mereixien per no estar sotmesos a la concepció de la poesia que predominava en la seua època! Sort que actualment hi ha més eclecticisme creatiu i, de retop, apreciatiu.

Negar la subjectivitat en la crítica poètica seria enganyar-se. No obstant això, tampoc es pot negar que certs poemes, siguen de l'estil que siguen i siga quin siga el teu criteri personal, t'acaben atrapant. Tenen una força i capacitat de penetració que tomben al seu pas qualsevol filtre que tingues. Han estat escrits des d'una lucidesa, un trànsit creatiu tan intens, que més que una obra artística en forma de paraules, constitueixen un canal directe de comunicació a alts nivells. Aquests poemes se't fiquen més endins del moll de l'os perquè parlen de qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu.  La força d'aquests poemes-sageta prové del lloc des d'on han sigut escrits, un estrat de la consciència que et fa veure ,i sobretot sentir, amb més claredat el nucli d'humanitat que tots compartim, l'essència de l'ésser humà.

Personalment preferisc aquest tipus de poesia capaç de connectar la humanitat del poeta amb la teua humanitat. I perquè es done aquesta comunicació, cal que el poeta renuncie a la por, a l'artifici i als subterfugis. Ha de ser honest i agosarat per a encarar-se amb la vulnerabilitat, la nuesa, el foc del dolor i la foscor. Ha d'atrevir-se a fer preguntes tot i sabent que potser no rebran resposta. O que la resposta no li agradarà. Fet i fet, ha de ser capaç d'obrir els ulls a les realitats interiors. I en aquest enfonsament en els misteris de la condició humana arrossega el lector, que gràcies al poema descobrirà racons i veritats dins d'ell o d'ella que abans descurava o ignorava. Aquesta és la màgia de la poesia. En paraules de Joan Margarit: "Si el poema ho és de veritat, du el lector directament a un lloc del seu propi interior i allí s'encén alguna cosa, com un far, i això vol dir que aquests llocs profunds i difícils d'un mateix s'assemblen molt als de les altres persones. Per això es pot escriure poesia".

Per tot el que he dit, en la meua tria dels cinc millors versos de la literatura en llengua catalana, m'he inclinat cap a poetes capaços de despullar-se i d'afrontar la pròpia humanitat amb honestedat i coratge. Tot i que m'agraden poetes com Narcís Comadira, Joan Margarit, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló, si he de triar el millor poeta em decantaria per Joan Vinyoli per la profunditat: a l'obra de Vinyoli s'hi troben veritats fondes que necesitàvem saber i sempre ens les dóna clavades amb la paraula exacta, precisa. Com diu Enric Cassasses al pròleg de la seua Poesia completa: "No hi ha evasions ni fugides, en aquestes pàgines. El dany i la vergonya que sempre duren, hi són. Viscuts, assumits, beguts, digerits. El vent glaçat que impera i mata, hi és. Els dies de la dejecció hi són". Fins ací es pot ser objectiu destacant les bondats dels poemes de Vinyoli. Però la selecció que en faré està basada en criteris molt personals: el sentiment de complicitat i germanor en la lluita de l'existència que certs poemes m'han evocat. El vincle que s'ha produït entre la meua manera d'afrontar la vida i la del poeta. M'és molt difícil triar només cinc versos, així que en seleccionaré alguns quants més:

           QUI NO TÉ POR
Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l'onada.
Només d'un llamp en closa nit podrà morir.


              TANT S'INCREMENTA
Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.


HE CAMINAT FINS A ARRIBAR AL PROFUND      
He caminat fins a arribar al profund
del bosc de la paraula, per on llisquen
les aigües de silenci; m'he banyat
en la secreta gorga, ressorgint
transfigurat en la forest de símbols.
Ara vago perdut a dues llums
pel sempre clos enigma de la terra,
morós, interrogant, i creix la set
d'un més enllà d'aquest silenci d'aigües.


QUI S'HA PERDUT A SI MATEIX
Qui s'ha perdut a si mateix i en orba
nit peregrina, ple d'angoixa i crit,
qui, però, prop de la desesperança,
trobà senders de resignació,

com camina, llavors, aquietant-se,
boscos endins, cap a secrets pujols
interiors, on fresca brisa d'alba
l'ànima antiga li retorna amb plors.

Com sap llavors el bé de retrobar-se!
I despertant del son al nou matí,
emprèn el seu camí cap a la vall,
sentint el veritable cant del riu,
veient al lluny les terres de la vida
i el seu alberg, alegre vianant.

Vinyoli m'agrada com un tot. Però si haguera de triar el millor poema en llengua catalana, sens dubte seria Ponentada gran, de Narcís Comadira:

S’ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.


En aquest poema trobe l'equilibri que tant m'agrada entre forma, despullament i profunditat. T'impacta amb la seua força sensorial i la seua franquesa. (podeu veure el videopoema que Josep Porcar ha muntat en el seu bloc: Salms)

Això sembla una entrega de premis Òscar: millor autor, Vinyoli. Millor poema, Narcís Comadira. I els millors cinc versos goes to... V. A. Estellés!
Qualsevol poema dels autors anteriorment esmentats valdria, però m'he decantat pels 5 (+1) últims versos del poema més colpidor de la literatura catalana dedicat a una mare:

En tu va entrar el sol una vegada
i va deixar obertes les finestres
i franc al pas de l'alegria.

Jo sóc aquell que duies de la mà,
jo sóc aquest que ara et du de la mà,
mare total, llum total, mare meua.

Crec que el poema parla per si mateix, però la raó per què l'he triat és l'emoció tan intensa que és capaç de provocar no només la primera vegada que el vaig llegir, sinó sempre que el rellegisc. I això és perquè Estellés ha sabut expressar amb autenticitat i contundència el seu sentiment. Per a mi és un poeta extrordinari per la manera com s'aboca tot ell en els versos. Per això quan els llegeixes et queda una sensació de sentir-lo viu respirant i sentint dins els poemes. Quan un poeta es despulla i és honest amb les pròpies emocions, aquest és el resultat. Perquè la potència lírica d'un poema, al  meu parer, no es troba en les figures retòriques ni en les al·lusions culturals o socials, sinó en la veritat més íntima del poeta que fa d'espill al lector. Com diu José Hierro: "El poeta és lliure per a fer el que li vinga de gust, excepte per a no parlar del que li exigeix el seu cor". El poema més bell que parla de la poesia en aquest sentit és de Narcís Comadira:

         LA POESIA
Ni el plany ni la protesta,
ni menys la circumstància.
Només,
sobre el tall esmolat del ganivet
—la veritat—,
abocar-se a l'abisme.
I cantar,
abans de caure-hi.

Que passeu un poètic dia!

dijous, 8 de març del 2012

La claror esmolada de la lluna


Hui voldria parlar de tres dones valentes. Començaré per una dona de la meua família, Maria Miragall Gregori.

Maria era una dels nou germans de la meua àvia Carmen. Durant la Guerra Civil es va fer miliciana del bàndol republicà col·laborant en una fàbrica d'armes. Quan finalitzà la guerra, uns hòmens de verd la tragueren violentament de casa i li van tallar la cabellera mentre a son pare l'havien de subjectar entre un bon grapat de veïns. La van passejar per tot el poble així, rasurada de cabells i de dignitat. Va morir un temps després de tuberculosi.

En segon lloc, com a dona poeta que sóc, no podia deixar d'anomenar una poeta valenta: Suzuki Masajo, autora d'haikús. Suzuki va nàixer a principis del segle XX al Japó. Va tindre una vida molt dura, farcida de pèrdues i injustícies, però va saber sempre refer-se i rebel·lar-se. Va ser abandonada pel seu marit i els sogres li van arrabassar la seua filla. Deu mesos després la seua germana va morir i la seua família la va obligar a casar-se amb el seu cunyat a més de fer-se càrrec dels quatre fills de la germana. En tres anys havia perdut el marit, la filla, la germana, l'havien casada amb un home deu anys major que ella que no estimava i, a més, havia de criar quatre fills que no eren seus. Però no va renunciar ser feliç: va viure una gran història d'amor amb un oficial de la marina que va donar sentit a la seua vida durant més de quaranta anys, fins a la mort d'ell. Però el que més m'interessa destacar d'ella és la gosadia que va mostrar a l'hora d'introduir en els haikús la temàtica amorosa i sexual, la qual cosa va comportar que l'estigmatitzaren el els ambients més puristes de l'haikú. Però a ella tant li feia: continuava escrivint amb honestedat i coratge el que sentia.

Bufa el vent
de tardor, el meu amor
hi va dintre.
_    _   _

Les herbes seques...
Fins el seu color em danya els ulls.
He sigut infidel
_   _   _

Llevat d'algun home,
mai no he robat res.
Alce la persiana de bambú.
_   _   _
 
Servisc una cervesa
a un home
impossible d'abraçar.
 _   _   _

Vaig tocar el meu pit
i el vaig sentir tan fràgil...
Matí de tardor.
_   _   _

El meu amor per tu
escalfa una baia verda
al palmell de la mà.
 _    _   _

Nit de gebre.
Com puc dormir
si el mar no dorm?

La tercera dona valenta que vull destacar hui s'anomena Ángeles Ares, de la localitat basca d'Irun. En realitat es tracta d'una autèntica heroïna que no ha rebut l'atenció mediàtica que es mereix. I és que va tindre l'enorme gosadia d'enfrontar-se a un home de quasi dos metres d'alçada que estava a punt de matar una xica en un portal fosc. Ángeles, igual que molts altres veïns, va escoltar els crits d'auxili d'una xica al carrer i, sense pensar-s'ho dues vegades, va agafar com a arma el primer que tenia a mà, un paraigua, i baixà a socórrer la xica. Quan es va trobar davant per davant d'aquell homenàs, la va mirar perplex amb les mans ensagnades, i ella va aprofitar per fotre-li una paraiguada que el va atordir. La xica, tremolosa i en estat de xoc, la va abraçar: l'homenàs anava a matar-la, i Ángeles ho havia impedit. Segons aquesta heroïna: "La meua vida no valdria res si em quede a casa i a l'endemà m'assabente que l'han morta". ¿És casualitat que, de tots els veïns i veïnes que van escoltar els crits, fóra precisament una dona la que s'armà de valor per ajudar la víctima?

Allò que ens caracteritza més a les dones, la compassió i la sensibilitat, és el que realment ens fa fortes.

Aquest és el meu homenatge a totes les dones valentes que desafien el foc amb la claror esmolada de la lluna...