dimarts, 20 de desembre del 2011

Malgrat tot


L'hora del capvespre em reclama
amb el seu embolcall oníric.
M'aboque a la finestra i veig
pinzellades esparses de tardor
que em penetren els sentits:
olor agresta i dolça de llenya cremada,
humitat primerenca als dits i a la cara,
l'esgarip d'un brúfol ansiós de nocturnitat,
el groc d'unes fulles de magraner
desafiant les ombres que,
talment una rosada
devoradora
xuclen colors i formes;
magranes voluptuoses mostrant
els encants d'un roig roent
que ha nodrit el Sol de l'estiu.

Un vent furiós d'hivern
les arrancarà
d'una manotada,
les farà rodar i escampar
els grans exultants de vida
fins que només en quede
una corfa eixorca.
Però ara han esclatat,
com si no pogueren contindre
el foc
que secretament han engendrat.
I es mostren ufanoses, abrivades,
exposant-se a tempestes i vents.
Res no impedirà que mostren
la seua bellesa
confiadament.

I em commou i alhora envege
aquest arrapament
a la vida i als seus dons,
malgrat els vents gèlids d'hivern,
malgrat tot.

Pinzellades crepusculars de tardor
m'han fet sentir humana i fràgil,
encastada en l'immutable cicle
de vida i mort.
Però també
he sentit
ben endins
alguna closca badant-se,
la vida en estat pur,
aixafada vilment
per allò que ens diferencia
de la resta d'éssers vius.


dimarts, 13 de desembre del 2011

És el poeta la veu posseïda pels déus?


És la poesia un salconduit per a accedir a l'inefable, al reialme de la Veritat i la Bellesa? Posseeix el/la poeta cap do innat per a transformar en paraules el coneixement que poua en aquest món superior? És el/la poeta una mena de mèdium? És la inspiració un xiuxiueig dels déus?

Els grecs antics sabien la resposta a aquestes preguntes d'una manera molt natural i desacomplexada. Afirmaven l'existència de la inspiració, en el sentit que un poeta no pot obtindre de si mateix el rendiment i fins i tot és incapaç de fer res, llevat que un esperit diví coopere amb ell i li diga el que ha de dir-li. Els grecs van acceptar el fet de la inspiració i el van atribuir a la presència celestial de la Musa. Reconegueren que quan aquest ens diví es presentava, el seu treball assolia la plenitud i tenia una diferència quasi radical amb tot el que escrivien per un mer acte de voluntat. I aquesta relació de l'artista amb un món superior va fer que la paraula immediata que empraren per a anomenar l'art fóra sophia. El bon poeta, com el bon pintor, era un home savi, la saviesa del qual estava en el coneixement dels camins dels déus i de la manera d'usar els seus dons. És clar que la creació de l'artista és en gran part conseqüència de la seua voluntat i esforç personal, però el que crea tendria molt poc valor si no fóra suggerit i sustentat per alguna cosa que ho transcendeix.

Els celtes irlandesos dels últims segles abans de la nostra era anaven més enllà en la concepció del poeta com a home savi connectat amb un coneixement superior. Els Filidh o File eren els poetes suprems, els coneixedors de les lleis i els jutges, els recopiladors de la història del clan i de tot allò que es coneixia, a més de coneixedors i executors de la màgia. Tot unit en una sola persona els feia ser temuts fins i tot pel mateix rei. Eren els personatges més poderosos de la cort després d'ell. Gràcies a un llenguatge secret podien entendre's entre ells i conspirar sense que ningú fora de la casta poguera assabentar-se del que deien. Van gaudir d'aquests privilegis i consideració fins que un rei anomenat Conor Mac Nessa va dividir els seus poders: els Druidh s'encarregarien de la màgia i els Brehons d'administrar les lleis. Els File quedarien relegats a "simples" poetes de la cort.

Però són els poetes del segle XIX els que més han influït en la difusió de la idea de la poesia com a font de coneixement i la consideració del poeta com a intermediari d'aquest món ideal de Bellesa i Veritat pures. Percy B. Shelley, poeta romàntic anglés, proclamava la funció social de la poesia i el rol profètic del poeta. Per a ell no hi ha distinció entre poeta i filòsof: la poesia prefigura altres modes de pensament: "La poesia és, en efecte, una cosa divina. És alhora el centre i la circumferència del coneixement. I és, al mateix temps, l'arrel i la flor de tota la resta de sistemes de pensament". La imaginació com a instrument de coneixement més elevat que la raó. Per a Shelley la poesia realça la vida, exalta la bellesa, transmuta tot el que toca i diu la veritat "despullant el món del vel de familiaritat i descobrint la bellesa nua i dorment que és l'esperit de les seues formes". La poesia neteja la nostra percepció interna de la pàtina de familiaritat que ens obscureix la meravella del nostre ser. Crea l'Univers de nou. En aquest sentit, el poeta és un alliberador i un explorador; una mena d'heroi, un líder i representant de la societat, atés que és qui li mostra indicis de la Bellesa pura i "salva del deteriorament les visites de la divinitat en l'home".

De tots els nostres poetes, Maragall és qui afirmà amb més vehemència aquesta concepció sublim de la poesia: "Poesia és l'art de la paraula, entenent per Art la Bellesa a través de l'home, i per la Bellesa la revelació de l'essència per la forma. Forma vull dir l'empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador". El poeta és, doncs, l'intèrpret d'aquesta bellesa ideal, és qui sap el camí cap a l'essència de les coses, com una mena de mèdium entre el món diví que es manifesta en la bellesa natural i la resta dels mortals. Per a Maragall —i ací coincideix amb altres escriptors del segle XIX com Poe i Bécquer— la poesia és una força en certa manera superior a l'acte d'escriure poemes, un ideal de bellesa i d'harmonia la totalitat del qual tan sols es deixa re-crear parcialment en els mots, i que es nega a qualsevol definició racional.

Potser els qui pensen que aquesta concepció de la poesia en la nostra època ja ha quedat desfasada i que és una mica ingènua, se sorprendran en llegir els testimonis següents. Neruda concebia els orígens de la poesia (i els del poeta) quasi com una condició metafísica que ve d'una altra dimensió, engendrada en un pla sobrehumà, en un Més Enllà místic, molt proper al que és diví i inabastable. Compartia amb Vicente Huidobro aquest concepte misteriós i secret que havia de sustentar la poesia. Huidobro es considerava, com a poeta, com una espècie de "petit déu". Neruda considerava que el poeta era una mena de mèdium amb la capacitat de recollir certs missatges o codis que de la Naturalesa o de l'univers emanaven. El poeta, no qualsevol humà, era l'ens seleccionat per a descodificar aquests missatges. És a dir, per a Neruda ser poeta no és simplement una vocació, ni tan sols un talent, sinó més aviat una predestinació inapel·lable i grandiosa: el poeta era escollit per la providència per a rebre, en qualitat d'antena o receptacle, els missatges transcendentals de l'univers. D'aquesta forma d'entendre el fet poètic s'esdevé la creença de Neruda en la poesia com a entitat capaç de transformar la societat i, per tant, el món. Si la poesia té orígens divins, esòterics i poderosos, aleshores ella ha de poder canviar la societat organitzada en el món físic.

Un altre exemple seria el d'Antonio Gala, per a qui la poesia és un do que et donen, i el poeta, per tant, seria tan sols un vehicle. En paraules de Luis García Montero: "Antonio parla d'una tradició de llarg esperit: la visió platònica del poeta és la veu posseïda pels déus. Això és el que es troba en el prestigi del gènere i en l'imaginari de la gent".

La majoria de poetes actuals han desdivinitzat el procés de creació poètica, però continuen creient en la inspiració, com Narcís Comadira, i en la poesia com a sistema de coneixement de si mateixos i del món. Però ara aquest coneixement no prové del món diví o Món de les Idees platònic, sinó de l'experiència interior, que per a Àlex Susanna és "un territori per a molta gent força desconegut on en canvi poden passar moltes coses: és més, la nostra estabilitat —i fins potser un mínim confort— depenen en gran part del fet que hi passen coses i que les sapiguem veure". I afegeix que la gestió d'aquest món interior requereix control: "Aquest control sols pot venir d'un cert coneixement, i el coneixement ens el pot donar la meditació o la poesia, que no deixa de ser en molts casos una forma de meditació, de construcció de sentit". Aquesta concepció de la poesia com a instrument d'introspecció i d'adquisició de saviesa també la tenia Vinyoli: "ajuda l'home a retornar als seus centres profunds, on penso que és bo per a tothom de perdre peu alguna vegada perquè en prové un saber no desdenyable en cap circumstància". Sembla que la creació poètica et permet obrir una porta cap a una part de tu que desconeixies o només intuïes vagament; el món interior i les seues veritats se'ns presenten més diàfanes justament a través del ressort de la creativitat i la reflexió poètica. Luis García Montero insisteix en la creació poètica com a recerca de la veritat durant el procés creatiu, com si la creativitat desfermara revelacions i intuïcions que a priori no teníem: "La poesia és un procés de coneixement. El poeta que quan s'asseu a escriure ho té tot clar i el que vol és aportar una veritat que és anterior al mateix poema empobreix molt el procés d'escriptura. (...) En el fons el que és interessant és convéncer-nos que la veritat no és un punt de partida sinó d'arribada". Curiosament, Francisco Brines pensa el mateix: "En la poesia sempre busque un motiu de revelació, descobrir alguna cosa que jo no sé de bell antuvi. Mai he escrit un poema sabent el que volia dir".

Procés de coneixement, descobriment, revelació, construcció de sentit... Sembla que la poesia, encara que no sapiem explicar-ho, realment ens fa accedir a un món de percepció superior, misteriós, més enllà de la ment, ja que moltes veritats sols les captem quan escrivim o meditem, com diu Àlex Susanna. D'alguna manera, la poesia ens salva, ens cura, ens reconforta, tal com afirmen alguns poetes com Antonio Lucas: "Pot ser que la poesia siga un artefacte inútil, però a mi m'ajuda a desxifrar el món, em salva del silenci"; J.M. Caballero Bonald: "Enfront d'una realitat a vegades tan escabrosa, per a mi la poesia exerceix un poder curador, i tinc l'esperança que això poguera ocórrer també a altres"; i també Joan Margarit: "és com si les paraules haguessin servit, en anomenar les coses, per establir una línia defensiva enfront del terror del món".

Aquesta mena de consol que aporta la poesia no l'experimenten només els qui l'escriuen, també els qui la llegeixen. Segons García Montero: "El lector descobreix molt de si mateix quan llegeix les pàgines dels seus escriptors preferits". Francisco Brines ho expressa molt bé: "La poesia és una gran defensa de l'individu i de la individualitat del ser humà. Com que es parla des de la vida i des de les emocions i tenim paregudes alegries i tristeses, el lector en la poesia no es busca a si mateix sinó que busca la veritat de l'altre". Joan Margarit va més enllà en l'apreciació de com ens transforma la poesia: "La poesia serveix per a introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni més ordre interior enfront del desordre continuat de la vida. (...) en acabar de llegir un bon poema ja no som els mateixos perquè ha augmentat el nostre ordre interior".

Ha de tindre el/la poeta cap do especial per a copsar aquestes revelacions o besllums de veritat? Biel Mesquida parla més aviat de "disciplines": "L'escriptor és un caçador que ha de tenir aquestes disciplines: la solitud, l'atenció, l'observació i la sensibilitat". Joan Margarit és més taxant i afirma que la poesia no és democràtica: o naixes poeta o no tens res a fer. Escriure poesia per a ell no és un ofici o una professió, ser poeta és una manera de ser o d'estar en el món. Assenyala, a més, com a requisit imprescindible, l'autoconeixement: "Penso que qui escriu bona poesia es coneix profundament. Coneix els seus itineraris interiors i pot circular-hi a través d'ells". En aquest sentit, el poeta, en la seua recerca interior de veritat, esdevé una mena de místic: "Es podria dir que el poeta pertany a una mena rara de místic, capaç d'explicar el que ha vist, (...) com si la poesia permetés penetrar una altra vegada —amb prudència, sempre custodiats per les paraules— en la gèlida infinitud que comença rere la barrera protectora del llenguatge, allí on els místics ens diuen que han estat però sense que puguin explicar-nos què han vist". El poeta libanés Adonis exigeix del/de la poeta una qualitat més inefable i poderosa: "No s'ha de resar, ni descriure ni transmetre el món, sinó que s'ha il·luminar el món, els poemes han de ser llum on es reflecteixi el món".

Comptat i debatut, la poesia té una dimensió profunda, transcendent i inabastable, que només podem intuir. Fa més de dos mil anys van preguntar al poeta xinés Qu Yuan què era la poesia. Es va quedar pensant en la resposta i mai més va parlar...

divendres, 9 de desembre del 2011

Un conte didàctic


Com podeu veure, aquest conte i el de l'entrada anterior són idèntics excepte per les paraules subratllades. Compareu-les i sabreu per a què feia servir aquest conte a classe...

QÜESTIÓ DE PRINCIPIS
“Assegut a una punta del llit, amb els ulls esbatanats i unflats, les mans com a grapes prement el cobertor amb força i el cor accelerat, decidí en un rampell de ràbia anar a cal veí. Aquell enrenou nocturn li estava agrint el caràcter a poc a poc, com un verí lent i molest que va xuclant l’alé vital. L’enrenou de veus se li endinsava en el cervell com una serp espinosa, i l’enrenou de colps a la paret, d’esclafits i trons estranys li martellejaven el cap. Com un coet pujà les escales vestit amb un pijama de piolins i només una sabatilla, que, per cert, era del peu contrari. L’enrenou era ja més fort, com el punt àlgid d’una cacofònica i exagerada òpera. Es quedà palplantat davant la porta amb la imatge del veí al cap: seriós, callat, respectuós …No semblava el tipus de persona que muntaria bacanals desenfrenades a sa casa amb tant enrenou. A més a més, sempre negava les acusacions amb una cara d’astorament i d’innocència que semblava sincera. La veritat és que el xic donava llàstima perquè ja s’havia mudat de pis cinc vegades i sempre –segons ell- per falses acusacions. Però tallà en sec les consideracions sobre els atenuants perquè l’enrenou havia esdevingut ja una batalla campal domèstica: no era fals el que estava escoltant. Tremolós però enèrgic, empentà amb força la porta fins que la tombà a terra. I allí es quedà, garratibat com un animal dissecat, amb els ulls venosos ben oberts, observant com el veí feia crits, donava colps a tot arreu com un boig i botava per damunt del sofà i de les cadires com un xiquet entremaliat. S’acostà a ell una mica temorós (es veuen tantes maldats a la tele…!) però el veí no se n’adonava de la seua presència. Quan ja es va trobar molt a la vora d’ell descobrí, atònit, que…era somnàmbul! Se n’anà corrents altra vegada al seu pis, va agafar la càmera i gravà el veí per tal que ell mateix vera l’enrenou que muntava cada nit, ja que no volia despertar-lo. Amb un somriure de satisfacció es ficà al llit, i aquella nit dormí de meravella, tot i que el veí va continuar una estoneta més amb l’enrenou; total, té el son a prova de bombes, però ningú li fa la punyeta…això sí que no!”

dilluns, 5 de desembre del 2011

Un conte (aparentment)

QÜESTIÓ DE PRINCIPIS

            “Assegut en una punta del llit, amb els ulls esbatanats i unflats, les mans com a grapes prement el cobertor amb força i el cor accelerat, decidí en un rampell de ràbia anar a cal veí. Aquell enrenou nocturn li estava agrint el caràcter a poc a poc, com un verí lent i molest que va xuclant l’alé vital. La cridòria de veus se li endinsava en el cervell com una serp espinosa, i l’estrèpit de colps a la paret, d’esclafits i trons estranys li martellejava el cap.
Com un coet pujà les escales vestit amb un pijama de piolins i només una sabatilla, que, per cert, era del peu contrari. El rebombori era ja més fort, com el punt àlgid d’una cacofònica i exagerada òpera. Es quedà palplantat davant la porta amb la imatge del veí al cap: seriós, callat, respectuós …No semblava el tipus de persona que muntaria festes desenfrenades a sa casa amb tant de desgavell. A més a més, sempre negava les acusacions amb una cara d’astorament i d’innocència que semblava sincera. La veritat és que el xic feia llàstima perquè ja s’havia mudat de pis cinc vegades i sempre –segons ell- per falses acusacions.
 Però tallà en sec les consideracions sobre els atenuants perquè l’esvalot havia esdevingut ja una batalla campal domèstica: no era fals el que estava escoltant. Tremolós però enèrgic, empentà amb força la porta fins que la tombà a terra. I allí es quedà, garratibat com un animal dissecat, amb els ulls venosos ben oberts, observant com el veí feia crits, donava colps a tot arreu com un boig i botava per damunt del sofà i de les cadires com un xiquet entremaliat. S’acostà a ell una mica temorós (es veuen tantes maldats a la tele…!) però el veí no s’adonava de la seua presència. Quan ja es va trobar molt a la vora d’ell descobrí, atònit, que…era somnàmbul! Se n’anà corrents altra vegada al seu pis, va agafar la càmera i gravà el veí per tal que ell mateix vera la gresca que muntava cada nit, ja que no volia despertar-lo. Amb un somriure de satisfacció es ficà al llit, i aquella nit dormí de meravella, tot i que el veí va continuar una estoneta més amb la gatzara; total, té el son a prova de bombes, però ningú li fa la punyeta…això sí que no!”

Com vaig comentar en una entrada anterior, no es pot pretendre desterrar la creativitat i la imaginació, ja que és una part essencial de tot ser humà. Si ho fem, tard o d'hora s'escolarà per algun badallet sense vigilància. És el que em passava en el meu treball com a professora: en lloc de preparar exercicis, escrivia contes perquè serviren d'excusa per introduir algun tema de la gramàtica. Així, aquest conte és, en aparença, un conte com qualsevol altre, però totalment diferent en el seu propòsit i motivació inicial. Us propose que endevineu en quin aspecte del llenguatge (ortografia, pronoms, verbs, vocabulari...) em vaig centrar a l'hora d'escriure aquest conte.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Una forma lenta i insidiosa de terrorisme



Vaig conéixer aquest país per primera vegada veient la desfilada inaugural de les comissions de cada país en els Jocs Olímpics de 2008. Em vaig emocionar en veure 3 membres només (2 hòmens i 1 dona). El comentarista ens va informar que Tuvalu era un país molt menut format per 9 illes a l'est d'Indonèsia, amb poc més de 10.000 habitants. Era la primera vegada que participaven en uns Jocs Olímpics des que es van constituir com a país l'any 1978. I em vaig emocionar perquè la segona nació independent amb menor nombre d'habitants del món havien tingut el coratge de presentar-s'hi. Encara que fóra amb 3 atletes només.

Però ara torne a tindre notícies (The Guardian Weekly, 21/10/11) d'aquest minúscul país i no em provoca emoció precisament, sinó indignació. Tuvalu està seriosament amenaçat per una sequera severa i pel canvi climàtic, atés que la majoria de les illes no arriben al metre d'altura sobre el nivell del mar. És evident que per poc que puge aquest nivell el país esdevindrà completament inhabitable. Estem tan bombardejats de notícies al voltant del canvi climàtic que ja ens hem immunitzat. O tal volta no volem pensar-hi, ens irrita que ens facen sentir culpables i canviem de canal per assabentar-nos de com li va al famós de torn, o com disseccionen cadàvers els del CSI. Preferim pensar, per no caure en la negativitat, que encara queda molt perquè això passe, que els ecologistes exageren un poc. Per als habitants de Tuvalu, però, és una realitat. Tant, que el canvi climàtic és part del currículum de l'escola primària. L'alumnat parla i discuteix al voltant d'aquest tema i del que significa. A més, moltes persones estan pensant d'anar-se'n a un altre país, però no tenen diners per fer-ho.

I com que l'empatia, per desgràcia, no és una qualitat globalitzada (tant de bo!), de segur que molts pensen que és problema seu, o que no s'acaba el món si emigren. Els dos raonaments són totalment erronis. En primer lloc, tenen aquest problema per culpa dels països industrialitzats i els efectes contaminants de les seues activitats. L'exprimer ministre de Tuvalu, Saufatu Sapo'aga, ho va dir clar i ras a l'assemblea general de l'ONU: el canvi climàtic per a aquest país "no és diferent d'una lenta i insidiosa forma de terrorisme." Crec que els periodistes i ecologistes haurien d'usar a partir d'ara aquesta paraula en compte de la ja tan vista i asèptica "canvi climàtic", que sembla que designe un procés natural com el moviment de plaques tectòniques i ens exonere de la responsabilitat. Terrorisme és la que més s'adiu a l'acte de destruir vides humanes i hàbitats de manera conscient, amb total nocturnitat, premeditació i traïdoria. Terroristes disfressats de polítics els que aquests dies es reuneixen a Durban per parlar d'aquest tema, si es considera que atemptar contra la vida conscientment és un acte criminal. No entenc com poden negar-se a arribar a un acord, mentre milers de persones moren directament o indirectament de les conseqüències de la contaminació. O bé països com Tuvalu estan a punt d'esfumar-se per sempre sota les aigües.

 
En segon lloc, pel que fa a l'emigració forçada dels seus habitants, cal parar-se a reflexionar sobre el que això significa. Abandonar la terra de naixença i establir-se en un altre país vol dir que la seua identitat com a poble de Tuvalu, la seua llengua i la seua cultura desapareixeran a poc a poc. Escampats arreu del món sense tindre el lligam de la terra pròpia, un lloc que faça de punt de referència de les seues arrels (serà un punt enmig de l'oceà en tot cas), la seua identitat anirà esvaint-se. Quan algú els pregunte: d'on ets?, què respondran? En paraules d'un d'ells: "Estaria molt trist si haguera d'abandonar el nostre país. Els nostres ancestres són ací. Perdríem molt." L'estima per la seua terra, la seua llar al capdavall, és tanta, que molts opten per quedar-se a totes passades: Nelly Semiola diu que ell no anirà enlloc: "Vull que la meua vida estiga ací. Vaig créixer ací, em vaig casar ací. Per tant, que vinga el que siga. Si sobrevivim, sobrevivim. Si morim, morim."
                                                                                               
I encara ens queixem els valencians perquè la nostra identitat com a poble i la nostra llengua estan amenaçades! Què faríem si ni tan sols tinguérem un territori on sentir-nos a casa? Cap lloc on tornar i sentir que hi pertanys?


dissabte, 26 de novembre del 2011

Sigues lliure, sigues creatiu

Un fet aparentment ordinari pot fer-nos canviar la percepció de les coses més que un esdeveniment colpidor. És el que em va passar fa uns anys mentre jugava amb la filla d'un amic. Després d'inventar contes deixant anar a lloure la imaginació, d'acaçar-nos a coixinades, de ballar com les xiques fadrines, d'imitar bruixes amb veu cavernosa i princeses esnobs, em vaig desplomar al sofà exhausta però amb una estranya sensació de lleugeresa. Em sentia tan bé que vaig tancar els ulls per allargar aquest benestar inesperat i provar d'aprofundir-hi. Em vaig adonar que em sentia alliberada. Si em sentia lliure és perquè alguna cosa m'empresonava. T'alliberes d'alguna cosa que exerceix alguna mena de control. I de sobte, en un rampell de claredat que no tenia a veure amb la lògica ni el raciocini ho vaig comprendre: durant el temps que havia estat jugant havia deixat en suspens les cabòries, les rutines mentals, la lògica, els límits, les inhibicions, l'autocensura, el sentit del ridícul... el control, al capdavall. Havia desconnectat el pensament i tots els mecanismes controladors que tenim dins i havia accedit a una part de mi anestesiada, silenciada: la creativitat. I la sentia com un mar extens, sense fi, sense fons, que m'eixamplava per dins. La llibertat que percebia era conseqüència de sentir-me infinita, sense límits.

Això em va fer recordar que havia mutilat una part de mi que havia estat ben activa en la infància i l'adolescència i en arribar a l'anomenada edat adulta havia castrat per potenciar altres qualitats més ben vistes en un adult: la sensatesa, el raciocini, la mesura, frenar els impulsos, tocar de peus a terra i ser realista. I vivia una vida trista però efectiva, totalment integrada en la societat però desconnectada d'altres parts importants de mi com la creativitat, la intuïció i l'espontaneïtat. A la vista de tots equilibrada, però en total desequilibri intern. Aquest era el control que sentia: els dels condicionaments d'una societat o mode de pensament que no té en compte la integralitat del ser humà.

Aquell dia vaig tornar a connectar amb aquesta part oblidada de mi, i vaig sentir la llibertat de percebre'm completa, més o menys imperfecta, però completa. De tota manera, que intentara conscientment o inconscientment aïllar aquesta part no volia dir que fóra del tot estanca: es filtrava tímidament en algunes ocasions. Per exemple, quan feia classes de valencià per a adults. En meitat de la classe, quan més em deixava dur, em sorgien explicacions imaginatives, esborrajades, poc acadèmiques però efectives. O m'inventava jocs. I els alumnes, astorats al principi, eixien de la classe somrient, relaxats. També es filtrava a les classes de literatura a adolescents. La passió que sentia per la literatura, la qual considere la plasmació perfecta d'aquelles qualitats proscrites, s'encomanava als alumnes i m'escrivien textos literaris sorprenents. La mar intentava filtrar-se per qualsevol badall i em feia escriure contes als alumnes per a exemplificar algun aspecte de la gramàtica. Arribava a tal punt que dotava de personalitat els pronoms febles i m'inventava històries amb ells: l'envejós, els insolidaris, etc. Incitava els alumnes a potenciar la creativitat i la intuïció per poder establir amb la llengua una altra relació que no fóra l'estrictament utilitària, que podíem subvertir els conceptes preconcebuts sobre la "seriositat" de la gramàtica. I ells ho agraïen. Sempre recordaré amb tendresa i alegria el dia que una alumna va esclatar en plors perquè es va acabar el curs: deia que a classe se li oblidaven les penes, que era feliç. Tot això va adquirir sentit quan vaig tindre aquella revelació després de jugar amb la xiqueta del meu amic. Vaig ser conscient de la necessitat que tenim les persones d'alliberar-nos de tanta inhibició i mostrar altres facetes.

Obrir-se a aquesta part que tots sense excepció tenim potser no és la panacea ni el secret de la felicitat com anuncien molts llibres d'autoajuda. Però ens ofereix ferramentes per a encarar millor la vida: davant dels problemes, d'una situació aparentment sense eixida, la creativitat ens pot ajudar a veure altres solucions que amb el pensament convencional no veuríem. I no cal dir que la intuïció ens pot guiar a l'hora de prendre decisions o de relacionar-se amb els altres. O simplement deixant una mica de costat els patrons mentals, les rutines, les idees que considerem veritats absolutes. Cal deixar anar la subjecció, el control del que creiem que som per permetre que altres mars ens inunden. Sigues lliure, sigues creatiu!

dimarts, 15 de novembre del 2011

Enviar els xiquets a la fàbrica

Al ser humà li costa canviar els sistemes, sobretot si hi ha interessos d'alguns pocs poderosos pel mig. I tant fa que siguen de caire polític, econòmic, religiós o cultural. La complexitat de la vida, la seua fragilitat i la impermanència de coses, estats i esdeveniments fa que el ser humà busque desesperadament certeses, (falsa) estabilitat, repetició i rutina que embolcalle d'immobilitat i seguretat la vida. Per això quan esclata una crisi en algun d'aquests sistemes, s'obri una escletxa que pot en principi agrir aquest estat de dolç somnambulisme; no obstant això, serà un àcid beneficiós: l'àcid de la reflexió i la consciència. És el que està passant amb l'actual crisi econòmica.

Però estem en una època de grans conflictes (que preludien canvis substancials) a tots els nivells. La gent ara mor més d'infarts i de depressions que d'altres malalties amb més mala fama. Sembla que, al món occidental, està creixent un malestar indefinit que ens fa estar insatisfets i crispats. Seria interessant que es fera una estadística per a determinar si ara sorgeixen més poetes, ja que la poesia és la porta a la recerca de sentit i de preguntes, que en temps d'alta indefinició són més necessàries que les respostes.

És en l'educació on més es deixa veure aquest estat de conflicte interior generalitzat. El sistema està fallant perquè la societat està fallant. O precisament perquè la societat està canviant i el sistema educatiu no s'hi ha adaptat. Professors, psicòlegs, pedagogs i polítics malden per trobar-hi una solució, però el problema continua. Segons el meu parer, els canvis que propugnen són només tiretes en un dessagnament. Cal una visió més global del problema, cal canviar el sistema educatiu de soca-rel.

Estem realment preparant els xiquets per al món real? La resposta és ben clara per a Linda Lantieri, professora novaiorquesa amb més de 40 anys d'experiència i experta en educació social i emocional: "Tenim implantat un sistema educatiu que es va dissenyar en l'era industrial (cap a la fi del segle XVIII i principi del XIX) per a respondre a les necessitats del moment: xiquets ben preparats en una sèrie de matèries, disciplines, amb horaris fabrils, activitats reglades com en una cadena de producció, bons treballadors. S'ha adaptat als temps però en la part substancial el sistema no ha variat. És útil, encara que és una visió estreta de l'educació. ¿Hi haurà, tal volta, relació entre aquells exèrcits de bons treballadors que hem format deixant de costat els sentiments, les emocions o els conflictes personals, i un segle XX tan violent?" Una molt bona pregunta.

És a dir, l'escola actual està preparant per a afrontar el treball, no la vida. Potser molts s'escandalitzaran en llegir aquesta afirmació; com he dit al principi, al ser humà li agraden els sistemes, i li costa trencar-los. Però si reflexionem una mica ens adonarem que preparar per a la vida és també preparar per a saber conviure amb els altres, per a conéixer-se, per a saber gestionar el propi dolor i el dels altres. Un alumne pot tindre excel·lents notes i tanmateix fracassar en la vida, no ser capaç de fer amics, de relacionar-se amb persones distintes, de manejar la seua ràbia i ser capaç de manejar el seu estrés. Per això l'escola és una oportunitat no sols per a ensenyar sabers acadèmics (matemàtiques, llengua, història...), sinó també com saber relacionar-se amb els altres o controlar les emocions. Això és el que ajuda a manejar la frustració. A aquesta conclusió va arribar Linda Lantieri quan treballava en una escola de Harlem. Un tiroteig que va posar fi a la vida d'un xaval va fer que un reporter del New York Times anomenat Daniel Goleman entrevistara Linda, que ensenyava a les escoles públiques a resoldre conflictes de manera pacífica. "Una mestra ensenya pau als seus alumnes", va titular en el Times. Aquest periodista va aprofundir en el tema i va escriure un llibre: La intel·ligència emocional (1995), que va ser best seller durant una dècada.

L'ensenyança social i emocional que Linda Lantieri i Daniel Goleman propugnen és un procés mitjançant el qual xiquets i adults són més conscients a l'hora de manejar les seues emocions per a mantindre millors relacions amb els altres i ser capaços d'adoptar bones decisions. Bàsicament es tracta de tècniques de respiració i relaxació que ajuden a calmar el cos i enfocar, fixar l'atenció. Quan entrenem la ment per estar tranquil·la i relaxada, aleshores som capaços de manejar millor l'estrés. És com una mena de meditació. Es propicia el silenci  per a enfocar la ment, i així crear a l'interior de cada xiquet un nucli intern fort. En paraules de Linda: "Quan cree un espai per a la introspecció és com si estiguera fent un depòsit al banc, per poder utilitzar-lo en temps de necessitat, quan arribe l'adversitat. Si un xiquet comença a experimentar aquesta calma, aquesta tranquil·litat, augmenta el seu depòsit al banc del cervell, i quan els ocorre alguna cosa desagradable o estressant, no reaccionen de manera automàtica."

El seu mètode està implantat en mig miler d'escoles públiques d'Estats Units i altres tantes de Brasil i Puerto Rico. I són molts els estudis i informes que l'avalen, com l'estudi de la Universitat de Columbia, el qual constata que una hora setmanal d'aprenentatge d'aquest mètode disminueix un 23% la conflictivitat a l'aula i millora el rendiment acadèmic un 11%. A més, un estudi internacional promogut per la Fundación Marcelino Botín l'any 2008 basat en experiències educatives reals que s'han desenvolupat en sis països, revela que l'educació emocional i social a l'escola millora la convivència i els resultats acadèmics de l'alumnat. Els autors d'aquest informe han arribat a la conclusió que aquests programes redueixen significativament, i fins i tot eviten, els problemes de conducta, el consum de drogues, tabac i alcohol, així com l'ansietat i els símptomes de depressió. A banda de ser menys conflictiu, cal destacar que l'alumnat que va participar en aquestes experiències va aconseguir millors qualificacions que aquells que reben una educació estrictament acadèmica.

Crec que a aquestes altures ja deveu estar convençuts que l'educació necessita un canvi. Però és que encara n'hi ha més. Hi ha escoles i instituts arreu del món que potencien un altre valor per a mi bàsic per a la vida i que el sistema educatiu normal sol bandejar: la creativitat. És una qualitat poc valorada perquè la devoció a la intel·ligència ho domina tot, mutilant altres parts importants per al desenvolupament humà. Tot i així, sempre hi ha hagut crítiques a les definicions de la intel·ligència que només es basen en el coeficient intel·lectual. Una sèrie de teories alternatives sostenen que la intel·ligència abraça molt més que el que els tests del coeficient intel·lectual podran avaluar mai. Howard Gardner, professor de psicologia de la Universitat de Harvard ha afirmat que tenim no una, sinó múltiples intel·ligències: lingüística, musical, matemàtica, espacial, kinestèsica, interpersonal (relacions amb els altres) i intrapersonal (coneixement i comprensió d'un mateix). Manté que tots tenim distints punts forts en diferents intel·ligències i que l'educació hauria de tractar-les de la mateixa manera perquè tots els xiquets tingueren la mateixa oportunitat de desenvolupar les seues habilitats individuals. La majoria de la gent té una visió molt limitada de la intel·ligència i tendeix a pensar-hi sobretot des del punt de vista de la capacitat acadèmica. Aquesta és la raó que moltes persones que són llestes en altres àmbits acaben creient que no ho són en absolut. A més a més, la majoria de persones creuen que la intel·ligència i la creativitat són coses totalment diferents. Però per a Ken Robinson, expert en educació i desenvolupament del potencial humà, la intel·ligència i la creativitat van juntes: "Estic convençut que no es pot ser creatiu i no actuar intel·ligentment. De la mateixa manera, la forma més elevada d'intel·ligència consisteix a pensar de manera creativa."

Aquest enfocament de destacar la creativitat com un valor fonamental per a l'aprenentatge s'està duent a terme en algunes escoles pioneres d'arreu del món:

*      Mètode Reggio (nascut a Itàlia però exportat a la resta del món, sobretot a trenta estats nord-americans): el pla d'estudis està adreçat a l'alumnat; els mestres ensenyen les lliçons segons el que dicten els interessos de l'alumnat. A més, els col·legis Reggio dediquen molt de temps a l'art; creuen que els xiquets aprenen diversos llenguatges simbòlics a través de la pintura, la música, els titelles, el teatre i altres formes d'art, i que d'aquesta manera exploren les seues habilitats en totes les formes en què aprenen els sers humans. Aquests col·legis han guanyat premis importants.

*      Ciutat de Grangeton (centre d'Anglaterra): no és exactament una ciutat, sinó un hàbitat dirigit per l'alumnat de l'escola Grange. La ciutat té alcalde i ajuntament, un periòdic, un estudi de televisió, un mercat i un museu, i els xiquets en són els encarregats. L'objectiu era motivar els xiquets a aprendre relacionant les classes amb un lloc del món real. La capacitat de llegir i escriure adquereix un significat addicional quan es posa al servei d'un guió cinematogràfic original. La ciència cobra vida quan l'alumnat utilitza la tecnologia per fer programes de televisió, i aprecien més la música quan han de decidir la llista de cançons que emetrà l'emissora de ràdio. L'educació cívica té sentit quan l'alcalde ha de prendre decisions. A Grange l'assistència és molt superior a la mitjana nacional, així com el resultat en els exàmens nacionals.

*      Escoles A+ (vigent en més de 40 escoles d'Oklahoma): ressalta l'art com el mitjà per a ensenyar una àmplia varietat de disciplines dins del pla d'estudis. Els alumnes poden escriure cançons rap per tal que els ajuden a entendre els temes de literatura. Poden realitzar collages de diferents grandàries que els permeten apreciar les aplicacions pràctiques de les matemàtiques. Les representacions teatrals poden caracteritzar moments clau de la història, mentre que els moviments de dansa aclareixen punts elementals de la ciència. Algunes d'aquestes escoles han rebut premis a l'èxit acadèmic.

*      Pedagogia Waldorf (a tot el món, també a Espanya): en aquest mètode es treballen les conductes de serenitat, capacitat de reacció, imaginació i sensibilitat artística, solidaritat i tolerància entre d'altres. Un pes molt important tenen l'art, les llengües estrangeres i la gramàtica a partir de contes de fades, faules, llegendes populars, poesies, etc., amb les quals el xiquet va adquirint la formació. El joc com a element indispensable, és un altre fonament utilitzat, ja que jugar significa percebre amb tots els sentits, posar en moviment tot el cos, ser actiu. Per tant, les arts i les habilitats pràctiques juguen un procés fonamental en el procés d'educació Waldorf. No se les considera luxes, sinó una part essencial per al creixement i desenvolupament humà.

Comptat i debatut, atesos els desafiaments que hem d'afrontar a tots els nivells, l'educació no necessita que la reformen: necessita que la transformen. I la clau per a la transformació rau en el potenciament de les qualitats següents:
            -aprenentatge emocional i social
            -capacitat crítica
            -creativitat
       -personalització de l'educació: descobrir els talents individuals de cada xiquet, col·locar els estudiants en un entorn en què vulguen aprendre i puguen descobrir de manera natural les seues vertaderes passions.

dijous, 10 de novembre del 2011

Literatura tacada d'humanitat

"Atorgar a la literatura un saludable valor utilitari és una proposició arriscada." (Catherine Bennet, The Guardian Weekly, 15/07/2011) Llig aquesta afirmació i no puc evitar sentir-me ofesa, com si hagueren profanat els meus preceptes religiosos. I és que la literatura és un fenomen ancestral molt humà que beu de la mateixa font que les religions: l'essència humana, la cerca de sentit de la vida. Seria interessant investigar el lligam entre literatura i religió que es donava al principi dels temps, però ara m'interessa indagar més en la concepció que tenen els escriptors actuals al voltant de la "utilitat" de la literatura. I pose entre cometes aquesta paraula perquè és un concepte brut, contaminat per la tendència mercantilista i utilitària de la societat occidental. Algun intel·lectual diria que és un concepte "postmodern". Jo preferisc parlar de la necessitat de la literatura.

Revisant la meua Carpeta Màgica de Retalls de premsa, m'he adonat de la quantitat de reflexions que es fan als mitjans escrits al voltant d'aquest tema. Podríem respondre a l'autora de l'afirmació amb paraules de Doctorow: "Mire, és senzill: els relats ens ensenyen les lleis de la comunitat i distribueixen el sofriment. A través de les històries, l'individu sent que el seu sofriment pot ser compartit per la resta. El relat porta incorporat allò que la comunitat ha de saber per a sobreviure: aquest és el sistema de coneixement al qual em referisc." I podríem arredonir-ho amb la reflexió del professor de psicologia Keith Oatley: "Llegir ficció desenvolupa la comprensió social de la gent, així com l'empatia, a la manera d'un simulador de vol. Com més lliges, millor entens els altres." Sistema de coneixement i activadora de l'empatia serien, doncs, dos valors essencials de la literatura.

Pel que fa a l'empatia, crec que qualsevol lector s'adona que llegint sobre els altres aprén o observa actituds, pensaments, emocions, etc. que el poden fer més conscient de la diversitat interior humana. O en paraules del poeta Luis García Montero: "La literatura ens posa en el lloc de l'altre, ens fa viure en carn pròpia les passions imaginàries dels altres".  Per exemple, a mi em va fer aprofundir en les misèries de la dictadura, els efectes de la tortura i de l'exili un relat de Benedetti. És evident que perquè realment un llibre canvie o millore substancialment el sentit de l'empatia d'un lector cal que aquest aporte una certa sensibilitat i obertura de ment. D'altra banda, l'empatia és normal que es produïsca si tenim en compte el fet que, en el fons, deixant a banda les motivacions estrictament d'entreteniment, el que ens motiva realment a llegir és el desig o la necessitat de saber com es manegen els altres en la vida. I el mateix podríem dir del cinema. Com diu el senyor Montero: "La literatura és el major i més bonic exercici de xafardeig, la necessitat d'entrar en la vida dels altres, de comentar-ne els passats, els  seus mons rars o comuns. És la millor manera de seguir passant comptes amb la realitat". És a dir, la literatura ens ajuda d'alguna manera a entendre la nostra vida a partir de la vida dels personatges. I aquesta connexió humana va encara més enllà: també ens ajuda a compartir el sofriment, com deia Doctorow. Opina igual l'escriptor israelià Amos Oz quan aborda el tema de la finalitat de la literatura: "Una de les funcions de la literatura de ficció és extraure a vegades de la desgràcia i del sofriment una mica de consol i un pessic de bondat. Com ho diríem? Si no embenar les nostres ferides, almenys llepar-les."

Anem descabdellant el fil. Connexió. Reconeixement. Compartir. Aquests són els mots clau quan parlem del valor de la literatura. Però per entendre realment com es pot donar aquesta connexió tan profunda cal que indaguem en l'altre valor que he esmentat: la literatura com a sistema de coneixement. L'escriptor Carlos Fuentes pensa que la novel·la és una ferramenta de coneixement (encara que aquest coneixement siga ambigu, intuïtiu i contradictori). Tot el que no ha sigut contat en una novel·la, sembla dir Fuentes, és incomprensible. Per què incomprensible? Per què una novel·la facilita la tasca de comprendre la vida? Javier Marías ens pot ajudar a copsar la resposta: "Igual que altres gèneres ho poden ser de coneixement, la novel·la ho és de reconeixement, ja que ens permet saber coses que sabíem, però de les quals no teníem ni idea fins que no les llegim en una novel·la." Aquesta és una idea important: la literatura és una ferramenta, no una font de coneixement. Només reconeixem en una obra allò que ja teníem dins de nosaltres, però velat, hibernant. La literatura només fa d'indicadora d'on has de buscar, assenyala, estimula, provoca. Què fa que els autors tinguen aquest poder? "L'única pregunta que importa al voltant d'un llibre", diu Joyce en Ulisses, "és a quina profunditat en l'ànima de qui escriu s'ha originat." Perquè el vertader objectiu de l'art, en paraules de Tolstoi, és manifestar, expressar la veritat sobre l'ànima humana, expressar aquells secrets que la paraula senzilla no pot expressar. Ana M. Matute definia en aquest sentit l'acte d'escriure: " ...és com una cacera, a vegades cap a un mateix, cap a la vida o, en definitiva, cap al ser humà." La tasca de l'escriptor, per tant, és aquesta: apuntar els conflictes, plantejar-se les preguntes. O com bé diu Philippe Claudel: "Els escriptors tenen la responsabilitat moral de posar damunt la taula les preguntes que no ens volem fer, que ens fan por, que ens és més fàcil no plantejar." Crec que tots coneixem o intuïm de quines preguntes està parlant, però Ricardo Menéndez Salmón les va formular de manera molt clara: "Em plantege tres preguntes vertaderes que a tots afecten: Per què existeixen el sofriment i allò que anomenem el mal? Quin poder posseeixen l'art i, per extensió, la bellesa, per a afrontar-los? Si no trobe un sentit històric, religiós, ni tan sols biològic a l'existència, per què m'obstine a escriure?, per què no -per exemple- em dedique a ser una mala persona?"

És a dir, la majoria d'escriptors actuals es plantegen el fet d'escriure com una indagació profunda en els misteris i el sentit de la vida, i és per això que el text, com diu Jaume Cabré, "ha de tenir una càrrega moral i vital." I continua dient que escriure "és una manera de dialogar amb la condició humana, amb la realitat de la vida i de la mort." Per això afirma que no entén l'actitud dels escriptors que presumeixen de ser banals, que consideren la literatura com un joc. I conclou: "Escriure, com llegir, és una manera de viure. Dit d'una altra manera, pots passar-te la vida escrivint i, si no hi has abocat el teu interior, només has dit paraules. L'ambició de l'escriptor, penso, és la d'haver estat capaç de dir coses". Aquesta tendència d'alguns escriptors a la banalització del fet d'escriure enfront de l'exigència de compromís interior que la majoria d'autors proclamen va ser ja apuntat per Saramago fa un parell de dècades: "Ara molts narradors europeus escriuen com si la novel·la no haguera de tacar-se amb la pròpia humanitat de l'autor per a poder entrar en contacte amb la humanitat del lector. La novel·la ha de buscar l'home, entendre'l i posar-lo en comunicació amb altres hòmens, sobretot mitjançant el reflex de la pròpia personalitat de l'autor en les seues línies."

Em quede amb aquesta última bella i aclaridora definició de la "utilitat" de la literatura. L'he extreta d'un retall esgrogueït i amb marques fossilitzades de cel·lofana per haver estat exposat en un tauler de suro quan era una estudiant enardida i devota de la literatura i dels qui l'escriuen. M'he fet gran, però no ha canviat aquest entusiasme profund. Fet i fet, interessar-se per la literatura és interessar-se per l'essència mateixa del ser humà.




dimecres, 9 de novembre del 2011

CÒPULA ANCESTRAL




CÒPULA ANCESTRAL

Remor de pluja...
és l’hora de l’èxtasi.
Surts al jardí
nua de cos
i de sentits.

La pluja
 et regalima
delerosa de tu,
fonent-te la pell,
inundant-te el pit.

El perfum
que li arranca
a la terra
rebla
el miracle alquímic:
ja no ets cos
ni sentits.

Ets pluja, terra i vida
bategant
en un gressol
de feminitat prístina.


La pluja
cau
i enveges els arbres;
voldries ser herba
i amerar-te.