dimarts, 26 de febrer del 2013

Els subterfugis de la por


   No podia creure que hagueren quedat per fi. Havien coincidit en una conferència a la universitat i en acabar van decidir anar a fer unes cerveses. Si li haguera passat fa un any els nervis li haurien emboirat el cervell i segurament hauria estat imprudent i impulsiva, com sempre que un xic interessant li agradava. Però ara se sentia segura i desimbolta perquè aquell espècimen inaccessible ja no li imposava. Després de coincidir diverses vegades a l'hemeroteca —els dos investigaven per a la tesi—, i sobretot en el replanell on estava la màquina de café, es van donar les adreces electròniques per continuar intercanviant parers sobre els temes que investigaven. Les converses els anaven unint en complicitat i admiració intel·lectual, i prompte ella —els hòmens que l'estimulaven intel·lectualment li resultaven irresistibles— va voler anar més enllà: de la manera més prudent que va poder, atesa la seua temeritat que es desfermava incontrolable quan algú l'atreia tant, li va proposar, com qui no vol la cosa, quedar un dia per xarrar cara a cara dels temes que els interessaven. Ell va acceptar, però quan trobara un buit en la seua atrafegada agenda. Però el buit d'ell no arribava mai i en canvi l'autoestima d'ella semblava un formatge de Gruyere de tan trepanada. Passaven els mesos i els intercanvis d'idees eren cada vegada més apassionats, i fins i tot ella, espontània de mena, li parlava de coses més personals. Però la seua franquesa va provocar en ell un enuig incomprensible i es va estampar com el coiot dels dibuixos animats contra el mur impenetrable que de sobte ell li va alçar. En fi, ella ja estava familiaritzada amb la por dels hòmens a la nuesa, però la d'ell era una tanca electrificada que no la deixava acostar-s'hi.
   El temps continuava passant entre elogis d'ell a les reflexions d'ella i esforços desmesurats d'ella per a mossegar-se la llengua: després d'haver-se electrocutat no li interessava arriscar-se demanant-li que xarraren també per telèfon, que hauria sigut el més normal en una relació que durava quasi un any. Tot plegat resultava ser una prova ben difícil per al tarannà d'ella, se sentia empresonada i inhibida dins de les regles del joc que ell tàcitament li imposava. No podien veure's, ni tan sols parlar per telèfon; ah, i quedava terminantment prohibit parlar de temes personals. I el més incomprensible de tot: les respostes d'ell tardaven molts dies, fins i tot setmanes, a arribar. Ell adduïa excés de faena, qüestions laborals pendents, etc. Al principi el creia i intentava ser comprensiva, però quan es va adonar que era la dinàmica general d'ell, treia foc pels queixals. En tan poca consideració la tenia? El més curiós era que, incomprensiblement, ell en els missatges mostrava el seu interés no solament per les idees, sinó també per l'amistat d'ella. Això constituïa un autèntic trencacaps per a ella: ara sembla que li agrade, ara sembla que em rebutja. I s'intensificava més quan recordava les mirades intenses que ell li dedicava quan es veien a l'hemeroteca, i, sobretot, com tremolava tot quan els seus dits es tocaven involuntàriament en agafar el got del café o en un altre moment. Fet i fet, era un estira-i-arronsa que la tenia extenuada, perquè havia de fer un esforç sobrehumà per a desplegar tanta prudència i contenció, ella que era salvatgina i impetuosa. Fins que la seua pròpia naturalesa se li va esmunyir com un peix que vol tornar a l'aigua i en un missatge li va enviar una "abraçada dolça, càlida i tendra". I en comptes de respondre de seguida a una insinuació tan clara, va tardar una llarguíssima setmana que la va fer tornar carabassa, per a la fi respondre-li amb un lacònic i ambigu "ja en parlarem". Però, evidentment, no en van parlar. Era tot tan estrany i incoherent que, quan quedava amb els amics, sempre acabava sorgint el tema:
—Estàs segura que no és casat?
—El que passa és que és gai.
—I si té una malaltia terminal?
—Ja està! És impotent i per això li fa vergonya quedar amb tu.
—Però mira que sou pel·liculers! El que passa és que aquest xic està cagat, i més amb una dona com tu.
   La seua desesperació es va convertir en ràbia i impotència, però després de tant de patiment el que sentia era només curiositat per saber què dimonis passava dins d'ell. Sols volia una resposta a l'enigma.
   Així que mentre es dirigien al bar de la cantonada, ella li somreia burleta, perquè el seu tarannà entremaliat li demanava a crits que traguera totes les seues armes de seductora per intentar esquitllar-se dins d'aquell reialme electrificat. Es van asseure a fora per gaudir d'una nit tèbia de juny. Prompte la taula començà a omplir-se de botelles buides de cervesa, de plats de tapes i fins i tot de dos cubates. Ella tenia les galtes enceses i el somriure sempre a punt, i ell estava inusualment distés, obert, fins i tot una mica atrevit. Ella no s'ho podia creure. Intuïa que passaria alguna cosa, i es deixava dur ara que ja podia fluir en aquella relació.
   Amb rialles sorolloses i una mica tremolosos van fer cap a uns jardinets que hi havia a prop. Es van asseure a un banc i de sobte ell es posà seriós, s'escurà la gola i li digué:
—Sílvia, jo t'agrade?
   Ella es va quedar tan astorada que se'l mirà de fit a fit sense poder dir-li res. Es va traure un cigarret de la bossa i el primer que li va vindre al cap va ser:
—Estàs fava o què?
   Ell havia arrufat les celles no sabia si per enuig o estranyesa, així que va afegir:
—És que no ho tens clar a aquestes altures? És clar que sí. Per cert, per què m'ho preguntes?
—Perquè tu m'agrades des del primer dia que et vaig veure.
   Ella no podia assimilar aquestes paraules. No després d'haver passat el calvari que havia passat amb ell. Li costava processar el que havia dit perquè era una idea que el seu cervell havia desestimat feia temps.
—I per què no em responies als missatges? Per què em defugies?
   Ell no li va respondre res. Semblava capficat en alguna reflexió. Ella va dir:
—Mare meua! Això sí que és bo! Ara resulta que sí que t'agradava, i jo pensant que passaves de mi! Som ben babaus, no creus?
—Doncs sí... Em pregunte quantes parelles al món no acaben juntes per un malentés com el nostre...
   Ho va dir amb expressió greu a la cara i amb el cap mirant cap a la nit estrelada, com si allí s'amagara la resposta a aquest misteri inefable.
   Però ella sabia que no era cap misteri i que s'equivocava de lloc on mirar si volia obtindre una resposta. Així que li va agafar la barbeta suaument amb la mà i li va fer abaixar el cap. Li va demanar que tancara els ulls. Ell obeí. A continuació li va dir:
—Allí dins és on has de mirar.
   Després es va alçar, es va apropar a un clap de gespa que hi havia, i hi va entrar amb els peus nus. La frescor de l'herba i de la terra li pujava dels peus fins a dalt de tot del cap, i va sentir que era la saba enfilant-se de les arrels a la copa. Va tancar els ulls i va respirar profundament. Sentia com queia la rosada en la pell nua dels seus braços i en els cabells solts. I es va estremir quan el polsim d'estreles que descendia amb la rosada va encendre totes les cèl·lules del seu cos... Avantatges de la nuesa!


dimecres, 13 de febrer del 2013

Fel, fer, feraç




La llum del crepuscle
invoca
el teu jo feréstec
i sense nom.

Si ets capaç de sentir
el seu udol fer
entre la xerrameca vana
de les màscares que t’emmirallen,
talment un tam-tam hipnòtic
enmig d’una selva hostil;
si, a poc a poc,
el seu ritme
de pluja
desbridada
et fa perdre les paraules
i et deslliga dels sentits...

Llavors,
podràs congriar tempestes
amb la fel inveterada
encastada al teu pit;
i esclatar,
rebentar,
esclafir
en llamps,
trons
i vent enfurit;
i...
descloure’s,
esbadellar-se
i florir
entre la terra
feraç i verge
en què t’has convertit.