divendres, 20 de setembre del 2013

Una força capaç de seduir amb la veritat

 
    Maria acaba de complir 16 anys. El seu noviet li ha regalat un llibre de Vicent Andrés Estellés, un poeta valencià que la seua professora de literatura els ha recomanat. Quan l'ha obert per olorar-lo, ha vist que hi havia una pàgina marcada: era la del poema "No hi havia a València dos amants com nosaltres". I, en roig sang, un cor dibuixat encerclant tot el poema. S'ha aborronat en sentir el seu cor desbocar-se, com si fóra percudit per una energia intensa que li pujava a les galtes transformada en flamarada. Des que el seu cor va començar a estremir-se d'aquesta manera nota que alguna cosa ha canviat dins d'ella. Les amigues parlen d'enamorar-se com d'una aventura emocionant, de miradetes a classe i besos apassionats. Maria se sent estranya, feliç i alhora trista. No sabria com definir-ho. Solament sap que una força poderosíssima s'ha apoderat del seu cor i dels seus pensaments i no sap com controlar-la. D'alguna manera intueix que està deixant arrere la xiqueta i començant a ser dona i això l'esfereeix. No sap res dels sentiments, ningú li ha ensenyat com manejar-los. I encara menys la por. Perquè l'estranyesa i la mena de tristor que sent acompanyant l'eufòria de l'amor és por, però encara no sap com identificar això que sent. Sa mare, que sempre ha vist com una amiga, ara li sembla una estranya. Es riu del seu "encapritxament" i l'aconsella que no es deixe cabdellar pels hòmens, que no val la pena patir per ells. L'amarguesa amb què ho diu la traspassa com una espasa. I la confon més encara. Ningú entén la intensitat dels seus sentiments, ningú li sap dir si val la pena o no sentir amor. I tampoc no hi ha ningú per a dir-li que la por acompanya sempre l'amor, ni com acollir-la. Observa els seus pares al sofà de cara al caixó sense res a dir-se, les amigues parlar de rotllets i tios bons, i se sent profundament sola en un món que obvia els sentiments. Només té l'alleujament de les classes de literatura: la professora insisteix molt a comentar poemes i això la reconforta. En la poesia troba la veritat i la comprensió que li manca. Els poetes sí que parlen del que senten, i no sols això, sinó que es llancen de cap a les pors, tot amb una intensitat semblant a la que sent ella. La poesia li ha fet veure allò que compartim tots els sers humans, aquell intent de trobar sentit a la vida, al que ens passa per dins. Llegint poesia veu que hi ha altres persones que tenen lluites interiors i patiments, que també senten la necessitat de comprendre i indagar. Que gosen anar endins. I es despullen en el poema perquè altres puguen reflectir-s'hi. La poesia per a ella és humanitat compartida. Ho ha corroborat en llegir el poema de Joan Margarit que la profe els ha passat. La compassió i la subtilesa del poeta ha esquinçat el desconcert i la foscor interiors i, com un far, ha il·luminat una estança que és al nucli d'ella mateixa. Una estança on els contorns del jo es difuminen i les veus dels altres es confonen amb la seua. Un lloc on pot sentir els altres ben a prop. I comprén que la soledat és una il·lusió.

                         

                         
                               Educació


                          La poesia, exacta i perillosa,

                          descobrirà al noi i a la noia

                          l'ànima adolescent,

                          aquest llençol estés en un carrer sinistre.

                          La poesia és la primera lògica.

                          Ha parlat sempre del mateix i, en canvi,

                          el que diu sempre és nou, tant com ho és

                          la sortida del sol o el cel de nit.

                          Extraviats en el fracàs dels pares,

                          trobaran una força capaç

                          de seduir-los amb la veritat?


                                JOAN MARGARIT