diumenge, 27 de gener del 2013

La nuesa d'una fulla





Deixes anar el neguit
com un ocell de pols i cendra.
Les flames ja no et cremen.
Saps que s'esllangueixen
si t'hi asseus a la vora.


Quan el dolor
t'abrusa les entranyes
el deixes fer.
Saps que la gèlida por
només l'allarga en el temps
i no té cap efecte
quan s'acosta el darrer alé.


Vas trobar l'entrada
a l'infern
emmirallant-te en les ombres
pèrfides de la ment
que falsament et reproduïen.
I vas quedar
varada
en l'opacitat
d'allò que no ets.


És fàcil esquinçar
el tènue vel de l'entrada,
igual com cau la nit
en les vesprades
trencadisses
de l''hivern.


L'eixida, però, és un llamp,
uns segons escassos de claror,
com llegir un vers sense pensar.
Per això has de saber
obrir els ulls en el magma fosc,
igual que aprens a escoltar
la tempesta i el vent
en els mots opacs
d'aquells amb qui et trobes.


Aquest és el secret
que vagareja
com un espectre ignorat
entre la cridòria espessa,
els espasmes i escarafalls
inútilment traçats
en el no-res
de l'infern.


Quan has estat a l'abís
el foc
ja no et crema:
has aprés a invocar
la pluja,
a convertir-te
en la tendresa ferma
d'un jonc en el vent,
en la nuesa de les fulles
exposades a les tempestes
però també
a la rosada,
vida destil·lada de l'invisible,
a la brisa porpra del capvespre,

i al Sol,
  llum 
  vida  
  i  batec.