dimecres, 29 de febrer del 2012

Una mirada nova

Hui és un dia rar, no podem passar el full del calendari com habitualment fem perquè el número 29 s'entesta a fer-nos quedar al febrer. Un dia inhabitual. Per això hui se "celebra" el Dia Mundial de les Malalties Rares. 

És curiós: estem tan hiperconnectats els uns amb els altres i tenim més accés a la informació que mai i, tanmateix, vivim encapsulats i ignorem una bona part de la realitat. La que no és majoritària, global, important, sinó marginal, minoritària, local. I aquestes són etiquetes molt relatives. Per això estem ben informats gràcies al telediari que s'ha comés un assassinat atroç a Almeria, però ignorem que moltes vides es perden a Vietnam per les mines antipersona, que molts indis viuen en condicions infrahumanes en un país tan civilitzat com Canadà, o que moltes llengües moren cada setmana. Són coses llunyanes, no ens toquen. Moltes vegades no és una qüestió de llunyania ni de nombre. És que la informació no s'encabeix en cap moda o és contrària als interessos dels qui mouen els fils. ¿Qui considera que un incident criminal on mor una persona és notícia, i unes malaties rares que afecten 3 milions de persones a Espanya no interessen?

No existeixen certes coses fins que no les patim de prop. No volem ser conscients de certes realitats, sobretot si impliquen patiment. Fins que et toca viure-les. Això és el que ens passa amb les malalties rares. Sembla que siga una cosa que succeïsca a quatre gats, fins que ho vius en la teua pròpia família. I no és fàcil véncer el sentiment d'impotència en pensar que una persona que estimes es podria salvar si s'investigara més. Sembla una vida més entre altres que es moren cada dia, però per a qui té aquesta persona a prop no és una vida més.

Però no vull parlar de derrota ni de patiment, sinó de lluita i esperança. Molts afectats per una malaltia anomenada Atàxia de Friedreich són molt actius donant a conéixer la malaltia, convoquen reunions anuals i fins i tot publiquen llibres relatant el seu cas personal, com el de María Pino, de Canàries, i Carles Alberola, d'Alzira. Carles, de 31 anys, ha escrit el llibre: Corriendo sobre ruedas. Podeu consultar una entrevista que li van fer en un mitjà local en aquest enllaç:

 http://elseisdoble.blogia.com/2008/121106-entrevista-a-fondo-con-carlos-alberola-gonzalez.php

Aquestes persones ens ensenyen a viure als que estem al voltant, posen en funcionament dins de nosaltres habilitats que normalment no usem. Però, sobretot, ens activen una mirada nova cap a la vida i els altres.

Voldria acabar amb el poema de ma tia Eru Martínez, que també pateix Atàxia.


SOÑANDO, CORRIENDO




 SOÑANDO, CORRIENDO 


  SUEÑO QUE CORRO


 CORRO Y ESTOY SOÑANDO


 ESTOY DURMIENDO


 Y AL DESPERTAR


 TODO SIGUE IGUAL


 SÉ QUE UN DIA CERCANO


DEJARÉ DE SOÑAR Y CORRERÉ


 MIENTRAS TANTO............

 SOY FELIZ.
                                                                         ERUN





divendres, 24 de febrer del 2012

Els camins secrets de la improvisació

Fa uns anys, en una entrevista que em van fer per a un càrrec com a professora d'adults, em van preguntar "quins procediments pedagògics feia servir i quines tècniques de dinàmica de grup". Instantàniament el pensament em va fugir a les classes que havia fet fins ara intentant buscar alguna experiència docent que s'acoblara als requeriments tècnics que em demanaven, però els millors moments que el meu cercador mental va aconseguir aïllar van ser moments d'alta inspiració en moviment, és a dir, em venia al cap una explicació molt encertada al bell mig d'una classe sota la pressió de desenes d'ulls assedegats de saber mirant-me de fit a fit. Improvisava, estimulada per la presència d'aquests alumnes als quals volia ajudar. La majoria de vegades em preparava les classes, però les millors explicacions havien sorgit d'aquella manera. És com si necessitara deixar de banda l'analítica i el raciocini per a activar altres zones del cervell o d'on fóra que em donaven un accés diferent al coneixement. Havia d'anul·lar el ferri control de l'intel·lecte per poder activar altres parts de mi que jeien oblidades i marginades en la rebotiga del cervell. I com que m'havia assabentat minuts abans d'entrar que la plaça ja estava donada, em vaig arriscar a dir: "Un professor ha de fer ús de la intuïció i de l'empatia per damunt de tot. Jo treballe amb el cor".

Hui en dia està molt mal vista la improvisació. Tot ho volem tindre organitzat i controlat. I després la vida ens sorprén amb els imprevistos. Tots hem passat per moments en què necessitàvem trobar una solució a un problema i no l'hem trobada pegant-hi voltes amb l'anàlisi conscient, sinó quan hem desistit de pensar-hi: quan ho fem, allò que hem estat buscant ve ràpidament a nosaltres, des de la reflexió inconscient més profunda de la nostra ment, sobre la qual tenim menor control. Com diu l'expert en educació i potencial humà Ken Robinson: "En la nostra ment hi ha molt més que processos intencionats del pensament conscient. Sota la sorollosa superfície de la nostra ment, hi ha profundes reserves de memòria i d'associació, de sentiments i percepcions que processen i enregistren les nostres experiències vitals més enllà del nostre coneixement conscient".

La improvisació és una bona drecera a aquest coneixement latent, que és un potencial enorme que bandegem en la vida diària. Això ho saben perfectament els bertsolaris del País Basc, poetes-recitadors que improvisen versos cantats en duels públics entre dos candidats. Una persona fa de conductor-a de la competició entre dos bertsolaris proposant-los un tema sobre el qual han de muntar uns versos rimats amb pocs segons de preparació. El bertsolari és considerat "subjecte actiu de la poesia oral", encara que altres autors com Bernardo Atxaga ho expressen d'una altra manera: "Tot i que preferisc aquella definició, la del bertsolari com a parlant especial, no puc deixar de banda altres que l'equiparen al poeta popular o a un autor de la literatura oral; un autor capaç d'una elaboració artística en la qual —atés que l'estrofa és una improvisació— la invenció, la disposició dels elements i l'expressió es realitza simultàniament".


Les competicions de poesia improvisada entre dos poetes no és una cosa nova ni exclusiva dels bascos. La discussió dialèctica entre dos poetes respon a un patró que ha estat present en un gran nombre de cultures, com la grega, la romana i la musulmana. L'art de la poesia improvisada, en forma de duels entre dos poetes, està suficientment acreditat a l'Al-Àndalus. Actualment, es troben casos similars a altres parts d'Espanya, com els anomenats "troveros" murcians. A casa nostra tenim un cas semblant en els glosadors mallorquins, les albades valencianes i les corrandes catalanes. El que diferencia el cas basc és la rellevància tan aclaparadora que té dins la cultura basca: la seua presència en tot tipus de programes radiofònics i televisius és constant, i no hi ha acte social en què el bertsolarisme no estiga representat. Els campionats entre bertsolaris no se celebren en places amb pocs centenars de persones com a públic, sinó que tenen lloc en grans estadis on acudeixen desenes de milers de persones. Per això no és gens estrany que els bertsolaris siguen considerats celebritats.



Pel que fa al cas concret del País Basc, és curiós el fet que foren dones les iniciadores de l'art d'improvisar en públic. Es tractava de dames improvisadores en vers del segle XV que desenvolupaven la seua activitat a les fires i altres events i, amb tota probabilitat, poden considerar-se com les antecessores dels bertsolaris actuals. Tot i que hi ha evidències documentals al principi del segle XIX de l'existència de bertsolaris que improvisaven, no serà fins al primer terç del segle XX que la modalitat improvisada com la coneixem hui en dia va adquirir més importància que la del bertsolarisme escrit, que fins aquell moment predominava. L'any 1935 es va celebrar la primera competició pública oficial.



Com a exemple de l'enginy tan corprenedor i sorprenent d'aquests poetes espontanis, que de qualsevol tema per aspre que siga fan a l'instant versos no solament amb sentit, sinó també rimats, us propose els bertsos següents (en èuscar també, perquè pugueu apreciar-ne la rima):

•    En una actuació en un sopar de bertsolaris organitzada pel programa Hitzetik Hortzera en 1989: el tema el constituïa un espill de mà, que el conductor de la sessió va entregar al bertsolari Lazkao Txiki en el moment oportú. Sense deixar de mirar la imatge reflectida a l'espill, Lazkao Txiki va improvisar tres bertsos antològics, un dels quals transcric a continuació:

Aizak nik hiri bota behar dit
bertso koxkor bat edo bi,
behingoan jarri geranez gero
biok aurpegiz-aurpegi.
Neri begira hotik daduzkak
alferrikako bi begi:
hik ez nauk noski ni ikusiko,
baina nik ikusten haut hi.   

Mira, ja que per una vegada
ens trobem cara a cara
et vaig a cantar un bertso,
o tal volta un parell d'ells.
No sé què mires amb eixos ulls
que de res et serveixen:
perquè, és clar, tu no em veus,
però jo sí que et veig a tu.

•    En un campionat celebrat l'any 1936, el bertsolari Txirrita, que acostumava a cantar sobretot en ambients informals (bertsolarisme de sidreria), improvisa aquest bertso com a resposta a la seua incomoditat davant de l'ambient solemne i pompós del campionat:

Larogei urte gainean ditut
nago hanketako minez,
Donostiara etorria naiz
herren haundia eginez.
Bi bastoiekin txit larri nabil
pausorik eman ezinez.
Euskera ia ahaztu zait eta
erderarikan jakin ez,
maixu batekin eskolan laster
hasi behar det latinez.   

Carregue sobre mi huitanta anys
i em fan mal les cames,
he vingut a Sant Sebastià
coixejant visiblement.
Recolzat en dos gaiates,
a penes aconseguisc fer una passa.
Quasi se m'ha oblidat l'euskera
i mai aprenguí castellà:
prompte hauré de començar
a aprendre llatí amb un mestre.

En aquest tipus de versos trobem l'enginy, manifestat en l'habilitat per a trobar una eixida en les situacions dialèctiques més compromeses. Però també destaquen altres bertsos per la intensa emoció que desperten, per com ha aconseguit el poeta connectar en pocs minuts amb la profunditat i els sentiments humans:

•    En un campionat de 1965, el bertsolari Xalbador va haver d'improvisar dos bertsos sobre el tema següent: "Al vestit de la teua difunta dona". En transcric el primer:

Pentsa zazute alargudu bat
ez daike izan urusa,
dolamen hunek, oi, ez dezala
anitz gehiago luza!
Orai urtea ziloan sartu
andreñoaren gorputza,
haren arropa hantxet dilindan
penaz ikusten dut hutsa.   

Sapieu que és impossible
que un viudo siga feliç;
Que no s'allargue
aquest sofriment!
Fa un any depositàrem
el seu cos al nínxol;
la seua roba es balanceja ara,
buida, davant la meua afligida vista.

No es pot negar que l'anterior bertso té un lirisme i una sensibilitat colpidora, sobretot si tenim en compte que no hi ha hagut cap procés de revisió posterior, cap provatura: ha rajat directament del cor del bertsolari. L'autor, Xalbador, sent com era un pastor al seu Urepel natal, crida l'atenció per la seua finesa poètica. De fet, el seu llibre de bertsos escrits, Odolaren mintzoa (La veu de la sang), és una verdadera joia. A part dels seus bertsos escrits, molts d'ells convertits hui en cançons, Xalbador fou un improvisador extraordinari, dotat d'una sensibilitat poètica fora del comú. Algú que el coneixia bé l'ha definit així: "Era més poeta que bertsolari, sabia manejar amb major profunditat que ningú els temes seriosos".
La prova que hi ha habilitats que no estan en connexió directa amb la capacitat analítica o intel·lectual, o la formació acadèmica, la tenim en el fet que la majoria dels primers bertsolaris eren analfabets. Hem vist en el cas de Xalbador que a penes va anar a escola, era autodidacte; però això no era impediment perquè desenvolupara la sensibilitat poètica tan especial que tenia. No m'imagine el jurat dels campionats preguntant a Xalbador per les seues tècniques poètiques, igual que em van preguntar a mi en l'entrevista per les meues tècniques docents. Hi ha destreses que no s'aprenen mitjançant teories. Un altre exemple és el de Juan Kruz Zapirain, bertsolari analfabet que durant la prohibició de la postguerra sublimava l'horror dictant a la seua dona els bertsos que escrivia mentre tractava en va de conciliar el son:

Sentimentu asko dauzkat nerekin
orain kontatu beharrak
ez dakit nola zuzenduko 'iran
egin dituzten okerrak,
pazientzitik ez naiz atera
Jaungoikoari eskerrak;
leku askotan jarri dituzte
tristura eta negarrak,
lehen hamar lagun ginan etxean
ta orain hiru bakarrak.   

Molts sentiments m'aclaparen,
i he de cantar-los,
no sé com remeiaran
tots els mals que han fet;
encara conserve la paciència
gràcies a Déu;
han portat a moltes llars
tristesa i plor:
abans érem deu a casa
ja no en quedem més que tres.

Aquesta capacitat per a la improvisació resulta més sorprenent i admirable encara quan ens assabentem de la quantitat d'actuacions que es fan a l'any: més de 1.000! Si tenim en compte que actualment, com que les actuacions s'emeten per ràdio i televisió, no es pot repetir el mateix bertso en dues o tres places (com feien abans els bertsolaris), podem fer-nos una idea del ritme de creació i del grau d'originalitat que s'exigeix hui al bertsolari d'elit.


És per això que el Basque Center on Cognition Brain and Language de Sant Sebastià està realitzant per primera vegada una investigació científica sobre el funcionament del cervell dels bertsolaris. Aquest estudi vol explicar la rapidesa i l'efectivitat amb què aquest col·lectiu basc compon les rimes. Noms com Andoni Egaña, Maialen Lujambio i altres 16 bertsolaris més participen en aquest projecte amb el qual es vol examinar, conéixer per què els bertsolaris tenen aquesta capacitat de producció lingüística i accedeixen de manera tan ràpida a la informació per a la composició dels seus bertsos.



 De tota manera, els científics poden detectar quins mecanismes neuronals s'activen quan s'improvisen bertsos, però l'ingredient essencial que fa que aquesta habilitat lingüística esdevinga art se'ls escapa de les mans. Com deia el bertsolari Jon Lopategui després d'ensenyar el seu art a uns xiquets d'una ikastola: "Hi ha xiquets que són molt bons en aquest art, però els manca sensibilitat. Els bertsos han d'arribar-te fins a dins. Solament així s'arriba fins al final".

Potser aquest estudi dote de base científica i, per tant, de prestigi, la capacitat d'improvisació. I tal volta, algun dia, en compte de preguntar-me en una entrevista de treball per les tècniques pedagògiques que conec, em preguntaran pel grau d'improvisació que mostre a classe. Tant de bo!


dissabte, 18 de febrer del 2012

Llegir una novel·la és com habitar el món

"Hui en dia no és usual trobar autors que escriguen poesia reflexiva o meditabunda, que és la que a mi m'agrada". Aquesta afirmació la feia el poeta Caballero Bonald en una entrevista i em va alarmar: la superficialitat creixent en el gènere novel•lístic està contaminant també la poesia?

No cal ser un expert en literatura per adonar-se que la novel•la actual està canviant. Només fent una ullada superficial als aparadors de les llibreries i a les llistes dels més venuts, constatem que el que dicta ara la moda són novel•les amb una trama trepidant, amb intriga i passions, amb assassinats i un gust (una mica malaltís per al meu gust) per la perversió i les conductes obscures. I poca gosadia per abordar el present, amb un nombre considerable d'obres que fan referència a les guerres del segle passat i als excessos de l'època medieval.

Molts autors estan ara més preocupats per no defraudar l'horitzó d'expectatives del lector i, per tant, el seu objectiu és escriure novel•les que "enganxen". És tot el que se li demana actualment, a la literatura: que entretinga, que ens faça oblidar, que ens atrape. On queda la reflexió, la profunditat, l'anàlisi de la condició humana? Aquesta funció essencial de la literatura ha quedat relegada a la marginalitat, la qual cosa es fa palesa en afirmacions com la que va fer un periodista d'El País en parlar de l'últim guanyador del premi Nadal: "A pesar d'abordar temes així, la popularitat de Pombo és notable". I es referia a temes com: ambients marcats per relacions falsejades, grans personatges femenins, sensació de manca de sentit de la vida i una homosexualitat latent fruit de la seua biografia. Massa profund per al lector mitjà acostumat a no pensar en el que l'envolta.

Reflexionar ja no està de moda. I per això, alguns escriptors amb aquesta tendència es refugien en la poesia. Com deia J. L. Abad en el seu bloc: "La poesia és com una màscara, millor dit, possibilita -com si estigués en una representació de teatre- que puga dir allò que pense sens cap por al ridícul. Amb ella visc realment la vida; sense ella vagarege pels dies rutinaris com una trista ameba en un solitari toll d'aigua: estancat".

Aquesta tendència a la banalització de la literatura ja la va observar el professor Alvin Kernan en els anys noranta del segle passat en el seu polèmic llibre La muerte de la literatura. Tot aquest panorama, segons Kernan, forma part d'un canvi cultural molt més profund i extens. No sols les arts, sinó també les nostres institucions tradicionals, la família, la llei, la religió i l'estat, s'han descompost, de manera que la mort de la literatura és tan sols un indicador més de la revolució social anomenada laxament postindustrialisme que ha transformat la vida moderna a Occident. Afirma Kernan que l'obsolescència cultural s'ha apoderat de la vella literatura en un món on la televisió està transformant tot el que toca —la política, les notícies, la religió—, on un nombre creixent de ciutadans troba moltes dificultats per a llegir fins i tot els textos més senzills, on la publicitat i la creació de la imatge han capturat el llenguatge. Si haguera escrit ara el llibre, Kernan segurament hauria afegit les noves tecnologies a la influència de la televisió.

Estem immersos en uns temps líquids sense valors profunds que ens guien, esclavitzats per unes lleis del mercat ferotges. I tot això afecta, evidentment, la literatura. Com deia el Nobel de literatura Gao Xingjian en La raó de ser de la literatura: "Això és especialment així en l'actualitat, amb el domini de l'economia de mercat que converteix el llibre, més que mai, en simple mercaderia. En aquest mercat cec i sense límits no hi ha lloc ni per a l'escriptor aïllat ni per a les societats o moviments literaris del passat. L'escriptor que no cedeix a la pressió o no es rebaixa a fabricar un producte cultural destinat a satisfer els gustos de la moda no té cap altre remei que buscar-se altres mitjans de vida. La literatura no té res a veure amb el best seller, ni amb les llistes de vendes, ni amb l'autor promocionat per televisió que gasta més temps anunciant-se que escrivint. La llibertat de creació ni es concedeix ni es compra, prové de la necessitat interna de l'escriptor".

Aquesta darrera frase em du a reflexionar sobre la necessitat de la literatura, tant d'escriure-la com de llegir-la, més enllà de la pura evasió i entreteniment. I és que la literatura està present en tots els temps, en tots els llocs, en totes les societats. Podria fins i tot dir-se que és una activitat inherent a la naturalesa humana i que, siga quina siga la forma en què es realitze aquesta activitat, constitueix un dels mitjans més eficaços per a relacionar-se amb els altres. El filòsof americà Richard Rorty suggereix que la literatura és una mena de correcció del nostre egocentrisme: és una cura per al nostre "egotisme", entés com la il•lusió d'una autosuficiència. La lectura de novel•les, segons ell, no és tan a prop de la d'obres científiques, filosòfiques o polítiques com d'un altre tipus d'experiència molt diferent: la de l'encontre amb altres individus. Conéixer personatges nous és com conéixer noves persones, amb la diferència que les podem conéixer de colp des de l'interior. Com menys se'ns assemblen aquests personatges, més eixamplen el nostre horitzó i, per tant, enriqueixen el nostre univers. Aquest eixamplament interior representa la inclusió en la nostra consciència de noves maneres de ser, al costat d'aquelles que ja posseíem. El que ens donen les novel•les no és un nou saber, sinó una nova capacitat de comunicació amb éssers diferents de nosaltres. Pensar i sentir tot adoptant el punt de vista dels altres, persones reals o personatges literaris, és l'únic mitjà per tendir a la universalitat.

L'escriptor mexicà Jorge Volpi, en l'assaig que acaba de publicar, Leer la mente, defén que llegir una obra literària no és una activitat innòcua, sinó que serveix per a viure altres vides, per a ser altres i, en aquest sentit, per a desenvolupar la nostra empatia. Exposa, amb una sòlida base científica, que les neurones espill, que són les que ens porten a imitar les conductes que observem en la nostra vida diària i són la base de l'empatia, ens permeten també identificar-nos amb els personatges d'una novel•la, ja que el cervell reacciona igual enfront de la realitat que davant la ficció. Açò explica per què alguns llibres ens transformen, ens colpeixen: el mateix funcionament neuronal es posa en marxa tant si ens relacionem amb persones reals com si ho fem amb personatges de ficció. Amb aquesta investigació del cervell, diu Volpi: "s'ha corroborat una intuïció ancestral: llegir una novel•la és com habitar el món". Em sembla una definició molt poètica i suggeridora del plaer de la lectura.
Així doncs, no llegim una novel•la només per a entretindre'ns, que també, sinó que almenys durant un temps passem a ser els personatges d'aquella novel•la. I és que viure altres vides permet desenvolupar l'empatia o la solidaritat, comprendre millor el món, els altres i comprendre'ns a nosaltres mateixos. No és que llegir ens faça millor persones, sinó que, com diu Volpi: "la literatura de ficció eixampla el nostre coneixement de la condició humana i ens fa descobrir com som i com són els altres a través del procés d'identificació, la qual cosa és una garantia que podrem sobreviure millor com a espècie. Podríem dir que l'art és també una ferramenta evolutiva que ens ha portat a ser el que som". Paraules sàvies per respondre a la gent que pensa que l'art, i concretament la literatura, no serveix per a res, o que té un valor marginal. En contra d'això, Volpi desterra la vella idea de la ficció com a entreteniment i sosté, contràriament, que la novel•la i els contes han sigut essencials per a l'evolució de l'espècie humana: "La literatura no serveix per a entretindre'ns ni per a embadalir-nos. La literatura ens fa humans".

Una prova que la literatura és inherent a l'ésser humà i que des dels seus orígens ha servit al propòsit de reflexionar al voltant de la condició humana, la tenim en el primer text literari conegut: L'epopeia de Gilgameix, poema babilònic... de més de quatre mil anys! La por a la mort és un dels motius principals, però tracta de moltes coses més: com a narració del camí de saviesa d'un home, de com aquest és modelat pels seus èxits i fracassos, ofereix no poques apreciacions profundes sobre la condició humana, la vida, la mort i la veritat que a tots ens afecten.

Podríem dir, per concloure, que la literatura permet entendre millor la condició humana i transforma des de l'interior l'ésser de cadascun dels seus lectors. Però si hi ha una transformació en el lector es deu al procés mateix de la creació literària, a com arriba l'escriptor a reflexions reveladores. Quan l'escriptor observa el món i alhora és capaç d'observar-se a si mateix i aconsegueix a través de la pròpia observació de tornar a l'observació dels altres, carrega els seus escrits amb una lucidesa que supera de llarg qualsevol descripció objectiva de la realitat. L'escriptor recorre a la literatura perquè el mitjà literari li permet assolir una comprensió més aprofundida del món, encara que les seues observacions siguen les d'un simple individu. Com diu Gao Xingjian: "La inspiració és una mena d'intuïció que provoca l'evocació que il•lumina per un instant el camí que condueix a la realitat. Amb un alt grau de concentració les sensacions arriben a ser tan punyents que tot s'il•lumina davant dels ulls i les coses que ho han estat experimentades semblen viscudes. Aquesta mena de despertar és com un descobriment científic que no pot ser provocat d'una manera deliberada". I afegeix: "La literatura no és altra cosa que una manera de dirigir la mirada cap a un mateix perquè en la contemplació hi germine un raig de consciència que faça llum sobre el jo".

La funció essencial de la literatura sempre ha sigut la de desvetlar alguna emoció, alguna observació, alguna epifania. Si condueix a la reflexió, esdevé necessària: en cas contrari només seria literatura de consum sense cap incidència en el gènere humà. Tot i així, aquesta mena de literatura compleix també una funció perquè una part de la societat la necessita. El problema ve quan està envaint tota la producció literària i deixant en la marginalitat la literatura que sí que deixa petja en la consciència humana, la que acompanya l'ésser humà des dels inicis de l'escriptura fa més de quatre mil anys.