La llum de la creativitat

     Per fi ha vist la llum el projecte multidisciplinari (poesia-música-pintura) impulsat pel cantautor i poeta Artur Álvarez. El col·lectiu d'escriptors i escriptores d'El Pont ha posat la lletra, Artur la música i un variat grup de pintors i pintores de Castelló la imatge. Una explosió de creativitat coagulada en un CD:

 

     Dimarts passat se'n va fer la presentació a la Fundació Dávalos-Fletcher de Castelló. És una sensació indescriptible veure com el teu poema ha cobrat vida com a cançó i com a pintura a través d'altres artistes amb qui comparteixes la llum de la creativitat. I constatar l'íntima relació que hi ha entre aquestes arts: la poesia pot fer-se música pel seu ritme, i feta pintura per les imatges que evoca; al seu torn, les imatges pictòriques evoquen poesia, així com les notes musicals poden evocar imatges... Vaig sentir una sensació d'eufòria al pit i un sentiment de complicitat, de germanor, amb altres persones tocades per la inefable necessitat d'expressar amb un format tangible tot un món interior que la creativitat il·lumina.

     El poema amb què hi he participat és "Vida, foscor, vida". Com que no el vaig escriure pensant que esdevindria una cançó, l'hem hagut d'adaptar i prescindir d'alguns versos. Encara que ja ha aparegut anteriorment en aquest blog, el torne a penjar en la seua versió íntegra:

VIDA, FOSCOR, VIDA

No sé on ets.

No puc mirar-te,

no puc sentir-te,

no puc tocar-te,

perquè no estàs present.

I, tanmateix, vius i respires

al costat meu.

Com un nàufrag

que ha oblidat que ho és

habites un univers

de foscors àrides,

de dolors sòlids,

de paraules roents.

I la pluja arravatada,

el vent carregat de salobre

o els núvols de foc del capvespre

s'estimben a l'abisme orc

que et fa de pell.

Al fons,

desballestades

i patètiques

com una fira

després d'un cicló,

jauen inertes

la meua innocència,

les esperances

      escampades

com les peces d'un rellotge

impossible de refer.

Somnis i desitjos

diluïts en la impotència.

Cendres d'antics focs

m'espesseeixen la sang.

Runes fumejants

de castells adolescents.

Despullada d'ardors

i esperes punyents

una calma fonda

brolla de l'aparent

no-res.

Nua al bell mig

del fred més profund

de sobte

puc veure't,

arraulit com un animal poruc.

Ja no et fa por apropar-te.

Em veus tan desvalguda com tu.

Vine,

et presente les meues ombres:

se m'ha arrapat a l'ànima

el turment d'una mare

amb la mateixa força

amb què em vaig adherir

a les seues entranyes

quan era només

una espurna de vida.

No em pots salvar.

No et puc salvar.

Però podem regar-nos

amb llàgrimes pures

i vives,

autèntiques

com aquell botó de vida

que vaig ser.

I qui sap si naixerà

alguna cosa nova...

     I aquesta és la interpretació pictòrica que la pintora Eva Córdoba n'ha fet:

     L'exposició de quadres i poemes estarà oberta al públic fins al 9 de febrer a la Fundació Dávalos-Fletcher (c/ Gasset, 5, Castelló). No us la perdeu!


 

Beuratge d'infinit

En el calze del silenci

m’abeure.

I no sé

si el que bec

és vi d’astres

o és l’efluvi

de la meua ànima.

Tant m’és.

Aquest beuratge

d’essència d’infinit,

abisme i buit

em recorre per dins.

Com un foc dansaire

va encenent

racons i pregoneses,

esvaint foscors

amb el deixant

roent

de les seues petges.

Quan acaba el seu ritual

sóc tota cendra.

Només em cal

esbatanar la finestra

i exposar-me al vent.

El silenci, llavors,

m’espera

allà on es confon amb la Vida

i és un somni el no-res.

La fúria i la bellesa

  

     Primer dia de l'any. Enfile un camí dels voltants de Donosti. El cel cendrós, els prats verds. A la banda esquerra, una xarxa caòtica de branques nues de roures formant un quadre abstracte. Als peus sent l'estora encoixinada de les fulles seques i, de tant en tant, algun envoltori de castanya que a primera vista sembla un animalet en forma de boleta eriçada. Un vent desaforat, rabiüt, poderós, s'estimba contra el meu cos, com si em volguera traspassar, i em fa sentir com mai el propi pes, el volum que ocupe i la gravetat sota meu. Em fa ser conscient que em trobe dins d'un cos, fràgil però alhora arrelat a la terra. I m'esquitxa la cara amb glopades de pluja que maneja a batzegades. Les gotes s'estavellen amb fúria contra la meua pell i em quede quieta per assaborir la seua força amprada al vent. Contemple els prats i, de sobte, experimente allò que els japonesos anomenen un aware, és a dir, una emoció intensa provocada per algun instant fugaç de bellesa del que ens envolta, especialment a la naturalesa: el vent és tan potent que sacseja l'herba a repèl i hi apareixen ones com en una mar verda. El verd monolític esdevé tornassolat, a moments brillant i intens. Com no podia ser d'una altra manera, a un aware li segueix normalment la creació d'un haiku, i me'n ve un a la ment com si rajara:

                                      El vent enfurit

                                      pentina l'herba del prat.

                                      Ones maragda.

     Un aware el pot sentir qualsevol persona, però cal que estiga atenta al moment present i no embullada en els propis pensaments. Com diu el professor Vicente Haya: "Una de les funcions de l'haiku és transformar-nos, abandonar els nostres laberints mentals i oxigenar el nostre món interior, per fascinant que siga. Però l'haiku ens allibera de nosaltres mateixos i ens fa conéixer una cosa infinitament meravellosa, a la qual teníem accés immediat: el món, l'existència, la vida tal com és".

     La contemplació en silenci interior del món ens obri no només a sensacions estètiques colpidores, sinó també a percepcions, intuïcions més profundes. Ens fa eixir del disc ratllat del nostre interior i afuar els sentits i la comprensió de les coses ja que hi deixem espai. Així, mentre davallava el camí amb la imatge de l'herba onejant impresa a la meua ment, vaig pensar de sobte que, si no fóra per la fúria del vent, l'herba no hauria mostrat aquells colors tan llampants, ni hauria pres vida amb aquell seguit d'ondulacions fluïdes.

     Curiós. Era el primer dia de l'any, i el fet de tindre presència em va regalar una bonica reflexió que em propose mantindre cada dia: a vegades necessitem un vent furiós, a primera vista desplaent, per fer sorgir els angles ocults de nosaltres mateixos plens de bellesa que desconeixíem. Així doncs, deixem-nos sacsejar!!!

Haiku de Nadal

 

Per Nadal el vent

s'engalana amb garlandes

de somnis i estels.

 

El foc i el silenci

Pintura d'Ali Miner

Dis-me on és el foc d’ahir,

aquell que cremava horitzons

i contorns.

Aquell que es fonia en el vent

bandejant la por

i el desconsol.

Les seues cendres t’han esculpit

una àncora al cor,

una teranyina a la pell

que es neuleix

esperant

tremolors.

Ja no t’abassega el silenci

ni et fecunda d’enyors

d’indrets remots

 i eteris.

Ja no saps ensinistrar

el temps

perquè es cloga

en una capsa,

ni recordes la drecera

que mena als somnis

quan estàs desperta.

Per això has convocat la lluna,

la terra, l’alba i la pluja

i heu fet un pacte de bruixes

perquè et torne a brotar

l’espurna.

I aprendràs de nou a fer

solcs irisats

en els camins erms,

a destil·lar mots arcans

de la remor de l’aigua;

i a penjar missatges al vent

perquè els desxifren

aquells que,

com tu,

pregunten als estels.

Amb el buit percebràs mil mons

                                      A la primavera, flors, a la tardor la lluna.

                                     A l'estiu brisa fresca, a l'hivern la neu.

                                      Si la teua ment no està atapeïda d'una farda inútil

                                      la vida meravellosa s'obri al teu davant.

                                                        Wu Men Kuan

       Sempre que puc m'endinse en el silenci de la Serra d'Espadà. A la tardor el sol fa brillar les fulles i la pols del camí amb una llum especial, més densa i aponentada. De la vora dels camins els fenolls llargaruts s'inclinen per saludar-me. Pardalets inquiets m'observen des de la penombra humida dels esbarzers. Lluentors negres entre les branques de les oliveres i roges en els rosers canins. Tonalitats sofre de bolets entre la pinassa. El blau intens d'unes minúscules flors entre l'herbam. Les redonors blanques d'un núvol, perfectes com el contorn de les fulles noves (massa calor?) i llampants dels ametlers. Les sureres exhibeixen, ufanes, el tronc nu color de mel. Una glopada de vent càlid em ve a l'encontre i em fa estremir com un bes sobtat... M'assec recolzant l'esquena en el tronc d'un pi, trac la llibreta de la motxilla i tanque els ulls. Intente escriure sobre les incerteses i els dolors que m'agullonen, però el que m'envolta capta més la meua atenció: unes muntanyes majestuoses de mil metres, l'olor que desprenen els pins, la llum del sol que es filtra a través del brancam, la vida que batega en harmonia amb el silenci... Entre en una espiral de quietud que esfilagarsa els pensaments i els patiments, i es queden surant com inofensives fulles en un silenci líquid que va inundant-me a poc a poc. Es va dil·luint el sentit del "jo", i note que ja no percep des del mateix lloc, des de la ment, sinó des d'un sentit interior ocult que observa sense emetre judicis. Des d'allí les percepcions arriben més nítides, sense el vesc d'idees-records-conceptes que les tenyeix normalment. És com si de sobte haguera despertat a una altra realitat, més diàfana, més simple. Res no importa més que escoltar, respirar, observar en silenci i deixar que els batecs de la naturalesa m'ajuden a sentir plenament el corrent de vida que flueix tant dins com fora. O millor dit: llevar el tap per poder ser una amb el corrent vital.

       Quan arribe a casa només puc escriure haikus, o poemes que celebren la vida en estat pur. El silenci de la naturalesa m'ha anat transformant, fins al punt que molta poesia que ara llig em sembla massa conceptual, massa intel·lectual, una mica artificial. Abans d'aquestes còpules místiques amb el món natural ja intentava defugir els poemes que em feren pensar més que sentir. Que buscaven més un efecte trencador, original (i una admiració) que la transmissió d'una veritat. Que primara l'enginy i la densitat de pensament per damunt de la intuïció i la nuesa. Segurament que algú s'escandalitza en llegir açò, però és que per a mi la poesia occidental suma ego per tots els cantons. Al món occidental pensem massa, perquè tenim la ment hipertrofiada. Deixem poc espai a la saviesa innata que proporciona la intuïció, perquè aquesta només emergeix des del silenci, i d'això en tenim poc, a la testerola. Des de la quietud opera una part de nosaltres (digues-li "ser" o simplement "hemisferi dret del cervell" en pla més científic) que està més enllà d'etiquetes, idees, conceptes i judicis. Ho he explicat en algunes entrades anteriors. Sense aquest silenci i oblit del jo no podem captar amb total nitidesa certes veritats interiors, que, per estar precisament més enllà d'aquest jo, acosten més qui escriu amb qui llig. Es tracta d'autenticitat. No estic dient que no es puga escriure sobre fets i sentiments personals. Només suggerisc que s'escriga des d'un lloc diferent, des d'un altre angle, un en el qual la personalitat siga només un bagatge enriquidor més que un obstacle que limite la percepció. Ho explica de manera genial el poeta xinés Su Tung Po (1037-1101): "Si desitges paraules poètiques subtils, miraculoses, mai et canses de la quietud ni del buit: amb la quietud entendràs els moviments d'innumerables coses; i, amb el buit, percebràs mil mons".

       I és clar, el contacte amb la naturalesa erosiona aquell filtre inhibidor a través del silenci. Això és una cosa que la literatura del món oriental sempre ha tingut clara. Al Japó, per exemple, l'haiku és l'expressió poètica més preuada, perquè s'adiu amb la visió espiritual que els japonesos tenen de la vida. L'haiku per a ells és shashei, reflex de vida, expressió de sacralitat; l'entenen com una forta impressió, impactant, provocada per la naturalesa. Com diu el professor expert en haikus Vicente Haya, "es tracta de capturar, amb la màxima naturalitat, el natural; tu captes la naturalesa amb naturalitat. Què és el que ocorre? Que mentre més naturalitat tinga el que tu estàs percebent i comunicant, més autèntic serà, per què? Perquè en la naturalesa batega la sacralitat. Això que és sagrat és perceptible pels sentits, però no per a tot el món ni en la mateixa mesura. El poeta d'haiku és aquell que diu "Vaig a afinar els meus sentits", "vaig a fer-me més subtil cap al que és subtil per a poder comunicar tot allò que es manifesta i que s'oculta. Hi ha nivells d'ocultació del sagrat en la naturalesa, la qual cosa és tant com dir que hi ha nivells de manifestació del sagrat en la naturalesa".

       Podem afegir que també hi ha nivells d'ocultació de l'autenticitat a l'interior de cadascú. Escriure és copsar aquesta autenticitat que és l'essència del que som. Com deia un altre poeta xinés, Li Zhi (1527-1602): "Els qui saben escriure de veritat no pretenen fer literatura".

      

Una força capaç de seduir amb la veritat

 

    Maria acaba de complir 16 anys. El seu noviet li ha regalat un llibre de Vicent Andrés Estellés, un poeta valencià que la seua professora de literatura els ha recomanat. Quan l'ha obert per olorar-lo, ha vist que hi havia una pàgina marcada: era la del poema "No hi havia a València dos amants com nosaltres". I, en roig sang, un cor dibuixat encerclant tot el poema. S'ha aborronat en sentir el seu cor desbocar-se, com si fóra percudit per una energia intensa que li pujava a les galtes transformada en flamarada. Des que el seu cor va començar a estremir-se d'aquesta manera nota que alguna cosa ha canviat dins d'ella. Les amigues parlen d'enamorar-se com d'una aventura emocionant, de miradetes a classe i besos apassionats. Maria se sent estranya, feliç i alhora trista. No sabria com definir-ho. Solament sap que una força poderosíssima s'ha apoderat del seu cor i dels seus pensaments i no sap com controlar-la. D'alguna manera intueix que està deixant arrere la xiqueta i començant a ser dona i això l'esfereeix. No sap res dels sentiments, ningú li ha ensenyat com manejar-los. I encara menys la por. Perquè l'estranyesa i la mena de tristor que sent acompanyant l'eufòria de l'amor és por, però encara no sap com identificar això que sent. Sa mare, que sempre ha vist com una amiga, ara li sembla una estranya. Es riu del seu "encapritxament" i l'aconsella que no es deixe cabdellar pels hòmens, que no val la pena patir per ells. L'amarguesa amb què ho diu la traspassa com una espasa. I la confon més encara. Ningú entén la intensitat dels seus sentiments, ningú li sap dir si val la pena o no sentir amor. I tampoc no hi ha ningú per a dir-li que la por acompanya sempre l'amor, ni com acollir-la. Observa els seus pares al sofà de cara al caixó sense res a dir-se, les amigues parlar de rotllets i tios bons, i se sent profundament sola en un món que obvia els sentiments. Només té l'alleujament de les classes de literatura: la professora insisteix molt a comentar poemes i això la reconforta. En la poesia troba la veritat i la comprensió que li manca. Els poetes sí que parlen del que senten, i no sols això, sinó que es llancen de cap a les pors, tot amb una intensitat semblant a la que sent ella. La poesia li ha fet veure allò que compartim tots els sers humans, aquell intent de trobar sentit a la vida, al que ens passa per dins. Llegint poesia veu que hi ha altres persones que tenen lluites interiors i patiments, que també senten la necessitat de comprendre i indagar. Que gosen anar endins. I es despullen en el poema perquè altres puguen reflectir-s'hi. La poesia per a ella és humanitat compartida. Ho ha corroborat en llegir el poema de Joan Margarit que la profe els ha passat. La compassió i la subtilesa del poeta ha esquinçat el desconcert i la foscor interiors i, com un far, ha il·luminat una estança que és al nucli d'ella mateixa. Una estança on els contorns del jo es difuminen i les veus dels altres es confonen amb la seua. Un lloc on pot sentir els altres ben a prop. I comprén que la soledat és una il·lusió.

                         

                         

                               Educació

                          La poesia, exacta i perillosa,

                          descobrirà al noi i a la noia

                          l'ànima adolescent,

                          aquest llençol estés en un carrer sinistre.

                          La poesia és la primera lògica.

                          Ha parlat sempre del mateix i, en canvi,

                          el que diu sempre és nou, tant com ho és

                          la sortida del sol o el cel de nit.

                          Extraviats en el fracàs dels pares,

                          trobaran una força capaç

                          de seduir-los amb la veritat?

                                JOAN MARGARIT

Presència (II)

     La llum s'esvaeix

     lentament com el record

     d'un somni intens.

     *       *        *

     Observes l'ocell

     com burxa la magrana.

     llaminadura.

 
     *       *        *

     La fosca s'estén...

     Però l'udol del brúfol

     t'afluixa la por.

     *       *        *

     El vent fredorós

     em fa sentir més viva,

     més dintre del cos.

     *       *        *

     El lladruc d'un gos

     em desprén de les urpes

     d'un malson nocturn.

     *       *        *

     Una fiblada

     roent: gemec mut que em du

     a la ferida.

 

     *       *        *

     Olore el vent:

     em du l'aroma fidel

     de les estacions.

     *       *        *

     El perfil del cim

     enrivetat de vermell

     somriu a l'alba.

     *       *        *

      Vigiles el cel

     però l'estrela fugaç

     és dins, no fora.

    

Presència

S'esfilagarsen

els contorns i el pensament.

Capvespre etern.

*       *        *

Al bosc els batecs

es fusionen amb els sons

secrets de la vida.

*       *        *

El núvol tot blanc,

espill d'innocència,

t'eclipsa la por.

*       *        *

Al capvespre el sol

ensafrana els núvols

per dir-nos adéu.

*       *        *

El so de la font

ressona en la cova

de l'esperit calm.

*       *        *

Sembla un animal

hibernant la muntanya

peluda d'arbres.

*       *        *

T'envolten els pins

que amb el vent et parlen

de la solitud.

*       *        *

El cant d'un ocell

ha frenat el discurs foll

de la ment cega.

*       *        *

La nit esborra

el séc roent del passat

al cor de cera.