dimarts, 26 juny de 2012

New ways to kill your mother


Un dels poders de la literatura és permetre a qui l'escriu experimentar d'alguna manera les coses que li agradaria viure en el món real. Més d'un escriptor s'ha alliberat de l'odi cap als seus pares matant-los literàriament. L'escriptor Colm Tóibín, en l'assaig que porta aquest títol tan provocatiu, analitza la relació entre l'obra de grans escriptors com Borges, Yeats o Beckett i la seua dolorosa experiència familiar. I arriba a la conclusió que la necessitat expressiva que els ha dut a escriure té molt a veure amb la relació (conflictiva) amb els pares. Per a Tóibín no hi ha dubte: la font del poder de la ficció està en la vida privada (familiar).

No és gens estrany que les ferides provocades per la família siguen un dels principals esperons que empenyen a escriure. Pares i germans són les persones que més dolor ens poden provocar, i més bé alhora. Tenen aquest poder perquè tenim un lligam per sort o per desgràcia indestructible amb ells. Hem passat els anys més vulnerables de la nostra vida amb ells, vivències que es queden incrustades per sempre en l'ànima. El que experimentem en la nostra infància ens forma o ens deforma. I això és encara més evident en els narradors. Segons Rosa Montero: "Crec que els novel·listes escrivim sempre des del xiquet que vam ser, i és probable que en tots els nostres llibres, encara que no ens n'adonem, estiguem donant voltes a les fantasmagories de la infància, sargint forats i secrets del passat, traient vells morts d'armaris antics. A vegades pense que la història de la literatura no és sinó la història del conflicte interminable entre pares i fills".

La necessitat d'exorcitzar aquest conflicte et pot dur a escriure, igual que qualsevol altre sofriment extrem, bé siga en relacions amoroses, malalties físiques, guerres i privacions... El conflicte interior pot ser la força que t'empenya a escriure; fet i fet, el conflicte està darrere de tota obra. Per al Premi Nobel Kenzaburo Oé, tots els grans autors del segle XX, des de García Lorca fins a Günter Grass tenen alguna cosa que han perdut, alguna cosa que els manca. I per a Rafael Chirbes tot el que s'escriu a contrapèl, tot el que en el seu moment ens fa mal, continua dolent-nos al cap dels anys i es converteix en una obra mestra. En aquest punt caldria preguntar-se: hi ha escriptors que han portat una vida plàcida? De segur que sí. Però com deia Nietzsche: "El sofriment no ens fa millors, sinó més profunds". És difícil escriure amb profunditat si no t'has parat a indagar dins de tu sobre els misteris de l'existència humana, si no et fas preguntes. I poques preguntes et pots fer si el sofriment no t'ha sacsejat. Totes les grans obres de la literatura universal tenen una cosa en comú, per la qual han passat precisament a la posteritat: l'aprofundiment en la condició humana. Crec que no cal donar noms.

Foto: Gregory Colbert



La indagació interior és, per tant, essencial per a escriure. Quasi tots els escriptors volen entendre la vida i el ser humà quan escriuen. Aquesta és la motivació inicial, conscient o inconscient. I en el procés d'escriptura, com en un gressol alquímic, es produeixen revelacions màgiques, connexions que d'antuvi no havíem ni buscat. Així doncs, s'esdevé que l'escriptor s'aclareix quan escriu i, de retop, fa que el lector també ho faça. Juan Villoro, escriptor de culte mexicà, creu que: "La literatura és una forma de misteri, quan un escriu aclareix el món a través d'un llibre". Són molts els escriptors que acudeixen a l'escriptura perseguint aquesta claredat que misteriosament aporta l'expressió escrita. Per exemple, l'escriptor israelià David Grossman, després de perdre el seu fill en la guerra del Líban, va necessitar explorar el dolor escrivint una novel·la (Més enllà del temps). I afirmava: "Tota la meua vida he intentat entendre les coses que passen a través de l'escriptura i vaig pensar que això no anava a ser una excepció".

La ficció, doncs, ens ajuda a explicar i a entendre certes veritats tremendament complexes. La ficció no és res més que la veritat disfressada de mentida.



2 comentaris:

  1. Hola!
    He arribat fins ací gràcies a "Ucronies" d'en Joan Calsapeu.
    He estat una bona estona llegint-te i m'has fet sentir en totes les variants literàries que utilitzes, per tant, em reservo un lloc en aquesta estança empaperada de lletres per aixoplugar-me d'aquesta pluja de setembre.
    Salut i sensacions!

    ResponElimina
  2. Gràcies, na Violant! Quan les poues de la pròpia essència les paraules són màgiques i traslladen el més autèntic de tu a una altra essència que les sàpia desxifrar. Espere que, a més de sentir, et facen arribar l'aroma de romaní i roser silvestre d'aquesta Serra que m'inspira.

    ResponElimina