SENSE NOM

Camines tots els dies

pels volts de l'Espadà.

Per damunt de tu,

oronetes inquietes t'acompanyen.

A banda i banda del camí,

oliveres velles que fan joc

amb les pedres cansades del ribàs.

Acompanyant el so del vent,

la piuladissa dels pardalets

i el crit llunyà d'una àguila,

sents la teua respiració,

el cruixit del terra polsegós,

els colpets del teu sarró;

i tens la sensació de ser

una intrusa trencant

una simfonia perfecta.

De sobte

pares,

tanques els ulls,

no respires.

Intentes ser un recipient buit

per a aquesta música sagrada,

transparent de conceptes

perquè et traspasse tota,

t'impregne les cèl·lules

amb la seua vibració tel·lúrica.

Però només et ve l'aroma

intensa

que els pins regalen a l'estiu.

Segueixes fins al bosc.

Les sureres, gegants ombrius,

amb els seus braços poderosos

i les arrels acollidores

et fan sentir protegida.

Entre elles, els estilitzats pins

balandregen les copes

com si festejaren amb el vent.

Sec en una pedra

per escoltar aquesta remor

sensual,

i em fa l'efecte que em pentina

suaument per dins.

Respire profundament

assaborint l'oxigen pur

que han exhalat els arbres,

i m'estremisc pensant

que ara forma part

de la meua sang

allò que abans era

saba i sol.

Els meus sentits es desperten

com responent a una crida ancestral,

alguna força secreta en la Natura

que hem oblidat com invocar.

Els dits càlids del vent,

l'olor densa de pi i timó,

la refiladissa riallera,

clapes de blau lluminós,

soroll de pinassa seca als peus,

fregadissa de romer a la pell:

tot és part d'un conjur màgic

que et xucla els pensaments i,

per uns segons,

et quedes suspesa

en un buit inefable;

per uns segons

pots sentir-te en tots els sers vius

i sentir-los tots dins teu.

Camines tots els dies

pels volts de l'Espadà.

És l'unic lloc

on oblides el teu nom

i tot el que hi va encadenat.