dissabte, 14 de juliol de 2012

SENSE NOM



Camines tots els dies
pels volts de l'Espadà.
Per damunt de tu,
oronetes inquietes t'acompanyen.
A banda i banda del camí,
oliveres velles que fan joc
amb les pedres cansades del ribàs.

Acompanyant el so del vent,
la piuladissa dels pardalets
i el crit llunyà d'una àguila,
sents la teua respiració,
el cruixit del terra polsegós,
els colpets del teu sarró;
i tens la sensació de ser
una intrusa trencant
una simfonia perfecta.
De sobte
pares,
tanques els ulls,
no respires.
Intentes ser un recipient buit
per a aquesta música sagrada,
transparent de conceptes
perquè et traspasse tota,
t'impregne les cèl·lules
amb la seua vibració tel·lúrica.
Però només et ve l'aroma
intensa
que els pins regalen a l'estiu.

Segueixes fins al bosc.
Les sureres, gegants ombrius,
amb els seus braços poderosos
i les arrels acollidores
et fan sentir protegida.
Entre elles, els estilitzats pins
balandregen les copes
com si festejaren amb el vent.
Sec en una pedra
per escoltar aquesta remor
sensual,
i em fa l'efecte que em pentina
suaument per dins.

Respire profundament
assaborint l'oxigen pur
que han exhalat els arbres,
i m'estremisc pensant
que ara forma part
de la meua sang
allò que abans era
saba i sol.

Els meus sentits es desperten
com responent a una crida ancestral,
alguna força secreta en la Natura
que hem oblidat com invocar.
Els dits càlids del vent,
l'olor densa de pi i timó,
la refiladissa riallera,
clapes de blau lluminós,
soroll de pinassa seca als peus,
fregadissa de romer a la pell:
tot és part d'un conjur màgic
que et xucla els pensaments i,
per uns segons,
et quedes suspesa
en un buit inefable;
per uns segons
pots sentir-te en tots els sers vius
i sentir-los tots dins teu.

Camines tots els dies
pels volts de l'Espadà.
És l'unic lloc
on oblides el teu nom
i tot el que hi va encadenat.