divendres, 19 d’octubre de 2012

DES DE LA VORA


Estimada iaia,
ara que la teua vida
és ja un horitzó llunyà,
que el teu alé és lleuger
i la teua mirada nua
com la d'un infant,

dis-me,
quin balanç fas?
"Treballar i patir,
és el que m'ha tocat".

Encara et crema el dolor?
El teu cor, està en pau?
"Et fa patir el desig;
la vida és un desig constant.
Quan d'aquest foc només queden cendres,
veus que en realitat som lliures,
però just quan és massa tard".

Iaia, com ser pluja i no foc,
esborrar les petjades roents
de l'amor i l'odi al cor?
"Et cremen perquè són
com fulles seques
que s'encenen fàcilment.
Deixa-les tendres i humides:
amb el temps,
si tens paciència,
nodriran el teu terra.
I t'adonaràs llavors
que són el ferment
que farà brollar els teus dons.
Patiment i alegries,
tot és vida bategant dins de tu.
Deixa que tot siga,
i no et pesarà l'ànima
en la teua fi".

Iaia, tinc moltes preguntes,
no te'n vages ja.
"Jo no ho sé tot;
és perquè estic a la vora
que hi veig clar.
Pregunta al silenci:
ell et respondrà".