Quines són les
nostres preocupacions? A què tenim por? Què ocupa la nostra ment? En primer
lloc, el nostre futur: si perdrem el treball, si podrem pagar la hipoteca, si
tindrem salut o la recuperarem, si els nostres fills creixeran feliços, si la
nostra parella ens seguirà estimant o si a la fi en trobarem una, si podrem
superar la mort d'un familiar, si acabarem els estudis, si ascendirem
laboralment... En segon lloc, el passat: la pèrdua d'algun ser estimat, el
fracàs laboral, els traumes infantils, el ressentiment i el dolor que alguna
persona ens ha causat, la culpabilitat per haver-lo causat nosaltres, els
"i si...?", etc. I a nivell social, tota la violència i corrupció que
generen els diners, les possessions i també la que originen les creences religioses.
Som milions de persones en aquesta societat occidental, i, no obstant això,
podríem resumir les pors i els patiments de tots en unes poques paraules: el
futur, el passat, els diners, les creences. Pensem que és així com van les
coses, que el món no funciona d'una altra manera. Però jo em plantege: no ens
estem complicant massa la vida?
Com viuríem sense
pensar en el passat ni en el futur? Sense cel ni infern ni cap creença
religiosa? Sense històries ni ficcions, ni art? Sense memòria
dels avantpassats? Sense numerals ni aritmètica per a comptar? Sense colors? Així és com viuen els pirahàs,
poble indígena de l'Amazones brasiler que són totalment feliços centrant-se
només en dos paràmetres: ací i ara. No els importa què menjaran a la nit perquè
saben que la selva i el riu els proveiran. Les mares no necessiten comptar
quants fills tenen, ja saben quins sóns els seus fills. I no es passen el dia
recordant traumes i ferides del passat, ni retraent contínuament el dolor d'una
Guerra Civil: no recorden els fets més enllà de dues generacions. Tot el que no
siga important en el present ho obliden a l'instant. Pocs d'ells recorden els
noms dels quatre iaios. No discuteixen per imposar el seu Déu, ni temen cap
càstig diví ni es trenquen la testerola pensant en el sentit de la vida, d'on
venim, on anem, i altres qüestions transcendentals.
No tenen un mite de la creació que explique la seua existència. Quan se'ls
pregunta, es limiten a respondre: " Tot és el mateix, les coses sempre són
així". I no es calfen més el cap. I per això mateix, no necessiten
inventar-se ni contar històries que els ajuden a entendre millor l'existència, a
portar millor el fet de viure o a evadir-se'n. No ho necessiten, estan ocupats vivint el present, o millor dit, gaudint-ne. Tampoc pinten ni fan
escultures. Tota l'experiència està ancorada en la presència, que significa
tindre tots els sentits i la ment ocupada en allò que estan fent en aquell
moment, i no en pensaments escapistes cap al que ja ha succeït o està per
succeir. L'única cosa important que val la pena comunicar als altres és el que
estan vivint en aquell precís instant.
Com que el
llenguatge és creat per la cultura, en la llengua pirahà es reflecteix aquesta
manera de viure: no tenen temps verbals passats ni futurs, ni paraules per als
nombres ni per als colors, i té el sistema fonètic més senzill del món: només deu
fonemes. I, a més, en la seua senzillesa, el pirahà manca d'una característica
fonamental que tota la resta de llengües sí que posseeix: la recursivitat, és a
dir, la capacitat d'allargar una frase amb d'altres de subordinades. Per
exemple, en comptes de dir: "Quan acabe de menjar m'agradaria parlar amb
tu", els pirahàs diuen: "Jo acabe de menjar. Jo parle amb tu". Aquest
descobriment ha creat una gran controvèrsia entre els lingüistes, perquè
desafia la teoria dominant, la de Noam Chomsky, que afirma que la recursivitat
és l'element essencial que totes les llengües comparteixen, és el tret que
defineix la capacitat del llenguatge. Fet i fet, la recursivitat, segons
Chomsky, és la característica fonamental de la gramàtica universal que posseïm
genèticament els sers humans. Això significa que si hi ha una llengua, com ara
el pirahà, que no té recursivitat, desmunta per complet aquesta teoria que
impera en el món científicolingüístic.
Amb tanta polèmica
i atacs, i tant d'ego intel·lectual i professional emboirant-los, han bandejat
el que és realment important i digne d'estudi i de vertadera reflexió: com una
població humana pot ser completament feliç. Aquest contrast amb la nostra
manera de pensar i de viure ens fa veure realment què ens funciona malament a
nosaltres. Sobretot què ens sobra. Aquest xoc va ser tan fort per a Daniel
Everett, el missioner i lingüista que va conviure amb ells durant molts anys, que
en lloc de convertir-los, el van convertir a ell. El contacte amb el seu estil
de vida va fer que passara de tindre unes conviccions religioses ben arrelades
a ser ateu. Els pirahàs són el paradigma de vida feliç no solament per la
senzillesa material, sinó sobretot mental i espiritual. És en el seu
despullament de futur i passat on rau la seua felicitat. Algú podria dir que
viure així, sense pensament abstracte, ni històries ni art de cap tipus és com
fer-se una lobotomia, i és que en les societats "avançades" estem tan
dominats pels pensaments i els estímuls mentals de tota mena que no podríem
resistir la senzillesa. Però sí que podem simplificar les nostres vides. Ací i
ara.
