dissabte, 4 de gener de 2014

La fúria i la bellesa


  
     Primer dia de l'any. Enfile un camí dels voltants de Donosti. El cel cendrós, els prats verds. A la banda esquerra, una xarxa caòtica de branques nues de roures formant un quadre abstracte. Als peus sent l'estora encoixinada de les fulles seques i, de tant en tant, algun envoltori de castanya que a primera vista sembla un animalet en forma de boleta eriçada. Un vent desaforat, rabiüt, poderós, s'estimba contra el meu cos, com si em volguera traspassar, i em fa sentir com mai el propi pes, el volum que ocupe i la gravetat sota meu. Em fa ser conscient que em trobe dins d'un cos, fràgil però alhora arrelat a la terra. I m'esquitxa la cara amb glopades de pluja que maneja a batzegades. Les gotes s'estavellen amb fúria contra la meua pell i em quede quieta per assaborir la seua força amprada al vent. Contemple els prats i, de sobte, experimente allò que els japonesos anomenen un aware, és a dir, una emoció intensa provocada per algun instant fugaç de bellesa del que ens envolta, especialment a la naturalesa: el vent és tan potent que sacseja l'herba a repèl i hi apareixen ones com en una mar verda. El verd monolític esdevé tornassolat, a moments brillant i intens. Com no podia ser d'una altra manera, a un aware li segueix normalment la creació d'un haiku, i me'n ve un a la ment com si rajara:


                                      El vent enfurit
                                      pentina l'herba del prat.
                                      Ones maragda.


     Un aware el pot sentir qualsevol persona, però cal que estiga atenta al moment present i no embullada en els propis pensaments. Com diu el professor Vicente Haya: "Una de les funcions de l'haiku és transformar-nos, abandonar els nostres laberints mentals i oxigenar el nostre món interior, per fascinant que siga. Però l'haiku ens allibera de nosaltres mateixos i ens fa conéixer una cosa infinitament meravellosa, a la qual teníem accés immediat: el món, l'existència, la vida tal com és".

     La contemplació en silenci interior del món ens obri no només a sensacions estètiques colpidores, sinó també a percepcions, intuïcions més profundes. Ens fa eixir del disc ratllat del nostre interior i afuar els sentits i la comprensió de les coses ja que hi deixem espai. Així, mentre davallava el camí amb la imatge de l'herba onejant impresa a la meua ment, vaig pensar de sobte que, si no fóra per la fúria del vent, l'herba no hauria mostrat aquells colors tan llampants, ni hauria pres vida amb aquell seguit d'ondulacions fluïdes.

     Curiós. Era el primer dia de l'any, i el fet de tindre presència em va regalar una bonica reflexió que em propose mantindre cada dia: a vegades necessitem un vent furiós, a primera vista desplaent, per fer sorgir els angles ocults de nosaltres mateixos plens de bellesa que desconeixíem. Així doncs, deixem-nos sacsejar!!!