Tres poetes enamorats...

Tres poetes enamorats... del silenci.

                                       Si les miente la vida

                                                        se hacen parapetos con poemas. 

                                                El Último de la Fila

                               

                                       Tot passa en el silenci.

                                       PLOTÍ, Ennèades, III.8.5

Al principi només era el silenci.

Déu no havia nascut.

Déu nasqué del silenci

per crear-hi una vida incessant,

un batec sense fi.

En sorgí l'univers

i era blau.

Existí la matèria,

la Terra esdevenia.

I hi hagué l'horitzó

i un Sol roig hi desava la llum

mentre els ulls aprenien el somni

i la nit caminava entre els cossos.

Més enllà de la por,

de la veu,

al cor del món,

només viu el silenci.

CARLES DUARTE (El silenci, 2001)

NOTA SOBRE EL SILENCIO

Hay en él un surgir casi inaudible,

pero incesante y límpido,

como el brotar apenas de una fuente pequeña

en el que se oye, sin embargo, el mundo.

Es inútil buscarlo ansiosamente

en tal momento o sitio.

No te apartes de ti,

pues el silencio no es lugar ni tiempo,

sino otra forma de nombrar el alma.

ELOY SÁNCHEZ ROSILLO (Antes del nombre, 2013)

VESPRADA, SILENCI, PONT

                           La vesprada 

cau 

en pluja densa

de llums i focs, 

tenyint la realitat 

de reflexos onírics, 

estorant amb silenci 

objectes, racons i cors.

Només un cor alat 

ho pot percebre. 

Només uns ulls avesats 

als contorns de l’inefable 

s’endinsen 

en aquesta realitat 

de silencis vius  

impregnats de missatges.

Aquests silencis 

savis i jogassers 

t’embolcallen 

amb nous colors: 

els que no veus 

si no és sentint. 

I amb la fúria 

d’un vent nounat 

i vigorós 

van obrint 

portes 

i arrancant 

ombres.

 

...I així et deixen, 

nu 

i palplantat, 

emmirallant-te 

en l’ànima 

irisada 

de totes les coses.

M. M.

A boqueta nit

Remor llunyana

d'arbres bressolats pel vent.

Udola un brúfol.

La llum de la creativitat

     Per fi ha vist la llum el projecte multidisciplinari (poesia-música-pintura) impulsat pel cantautor i poeta Artur Álvarez. El col·lectiu d'escriptors i escriptores d'El Pont ha posat la lletra, Artur la música i un variat grup de pintors i pintores de Castelló la imatge. Una explosió de creativitat coagulada en un CD:

 

     Dimarts passat se'n va fer la presentació a la Fundació Dávalos-Fletcher de Castelló. És una sensació indescriptible veure com el teu poema ha cobrat vida com a cançó i com a pintura a través d'altres artistes amb qui comparteixes la llum de la creativitat. I constatar l'íntima relació que hi ha entre aquestes arts: la poesia pot fer-se música pel seu ritme, i feta pintura per les imatges que evoca; al seu torn, les imatges pictòriques evoquen poesia, així com les notes musicals poden evocar imatges... Vaig sentir una sensació d'eufòria al pit i un sentiment de complicitat, de germanor, amb altres persones tocades per la inefable necessitat d'expressar amb un format tangible tot un món interior que la creativitat il·lumina.

     El poema amb què hi he participat és "Vida, foscor, vida". Com que no el vaig escriure pensant que esdevindria una cançó, l'hem hagut d'adaptar i prescindir d'alguns versos. Encara que ja ha aparegut anteriorment en aquest blog, el torne a penjar en la seua versió íntegra:

VIDA, FOSCOR, VIDA

No sé on ets.

No puc mirar-te,

no puc sentir-te,

no puc tocar-te,

perquè no estàs present.

I, tanmateix, vius i respires

al costat meu.

Com un nàufrag

que ha oblidat que ho és

habites un univers

de foscors àrides,

de dolors sòlids,

de paraules roents.

I la pluja arravatada,

el vent carregat de salobre

o els núvols de foc del capvespre

s'estimben a l'abisme orc

que et fa de pell.

Al fons,

desballestades

i patètiques

com una fira

després d'un cicló,

jauen inertes

la meua innocència,

les esperances

      escampades

com les peces d'un rellotge

impossible de refer.

Somnis i desitjos

diluïts en la impotència.

Cendres d'antics focs

m'espesseeixen la sang.

Runes fumejants

de castells adolescents.

Despullada d'ardors

i esperes punyents

una calma fonda

brolla de l'aparent

no-res.

Nua al bell mig

del fred més profund

de sobte

puc veure't,

arraulit com un animal poruc.

Ja no et fa por apropar-te.

Em veus tan desvalguda com tu.

Vine,

et presente les meues ombres:

se m'ha arrapat a l'ànima

el turment d'una mare

amb la mateixa força

amb què em vaig adherir

a les seues entranyes

quan era només

una espurna de vida.

No em pots salvar.

No et puc salvar.

Però podem regar-nos

amb llàgrimes pures

i vives,

autèntiques

com aquell botó de vida

que vaig ser.

I qui sap si naixerà

alguna cosa nova...

     I aquesta és la interpretació pictòrica que la pintora Eva Córdoba n'ha fet:

     L'exposició de quadres i poemes estarà oberta al públic fins al 9 de febrer a la Fundació Dávalos-Fletcher (c/ Gasset, 5, Castelló). No us la perdeu!


 

Beuratge d'infinit

En el calze del silenci

m’abeure.

I no sé

si el que bec

és vi d’astres

o és l’efluvi

de la meua ànima.

Tant m’és.

Aquest beuratge

d’essència d’infinit,

abisme i buit

em recorre per dins.

Com un foc dansaire

va encenent

racons i pregoneses,

esvaint foscors

amb el deixant

roent

de les seues petges.

Quan acaba el seu ritual

sóc tota cendra.

Només em cal

esbatanar la finestra

i exposar-me al vent.

El silenci, llavors,

m’espera

allà on es confon amb la Vida

i és un somni el no-res.

La fúria i la bellesa

  

     Primer dia de l'any. Enfile un camí dels voltants de Donosti. El cel cendrós, els prats verds. A la banda esquerra, una xarxa caòtica de branques nues de roures formant un quadre abstracte. Als peus sent l'estora encoixinada de les fulles seques i, de tant en tant, algun envoltori de castanya que a primera vista sembla un animalet en forma de boleta eriçada. Un vent desaforat, rabiüt, poderós, s'estimba contra el meu cos, com si em volguera traspassar, i em fa sentir com mai el propi pes, el volum que ocupe i la gravetat sota meu. Em fa ser conscient que em trobe dins d'un cos, fràgil però alhora arrelat a la terra. I m'esquitxa la cara amb glopades de pluja que maneja a batzegades. Les gotes s'estavellen amb fúria contra la meua pell i em quede quieta per assaborir la seua força amprada al vent. Contemple els prats i, de sobte, experimente allò que els japonesos anomenen un aware, és a dir, una emoció intensa provocada per algun instant fugaç de bellesa del que ens envolta, especialment a la naturalesa: el vent és tan potent que sacseja l'herba a repèl i hi apareixen ones com en una mar verda. El verd monolític esdevé tornassolat, a moments brillant i intens. Com no podia ser d'una altra manera, a un aware li segueix normalment la creació d'un haiku, i me'n ve un a la ment com si rajara:

                                      El vent enfurit

                                      pentina l'herba del prat.

                                      Ones maragda.

     Un aware el pot sentir qualsevol persona, però cal que estiga atenta al moment present i no embullada en els propis pensaments. Com diu el professor Vicente Haya: "Una de les funcions de l'haiku és transformar-nos, abandonar els nostres laberints mentals i oxigenar el nostre món interior, per fascinant que siga. Però l'haiku ens allibera de nosaltres mateixos i ens fa conéixer una cosa infinitament meravellosa, a la qual teníem accés immediat: el món, l'existència, la vida tal com és".

     La contemplació en silenci interior del món ens obri no només a sensacions estètiques colpidores, sinó també a percepcions, intuïcions més profundes. Ens fa eixir del disc ratllat del nostre interior i afuar els sentits i la comprensió de les coses ja que hi deixem espai. Així, mentre davallava el camí amb la imatge de l'herba onejant impresa a la meua ment, vaig pensar de sobte que, si no fóra per la fúria del vent, l'herba no hauria mostrat aquells colors tan llampants, ni hauria pres vida amb aquell seguit d'ondulacions fluïdes.

     Curiós. Era el primer dia de l'any, i el fet de tindre presència em va regalar una bonica reflexió que em propose mantindre cada dia: a vegades necessitem un vent furiós, a primera vista desplaent, per fer sorgir els angles ocults de nosaltres mateixos plens de bellesa que desconeixíem. Així doncs, deixem-nos sacsejar!!!

Haiku de Nadal

 

Per Nadal el vent

s'engalana amb garlandes

de somnis i estels.

 

El foc i el silenci

Pintura d'Ali Miner

Dis-me on és el foc d’ahir,

aquell que cremava horitzons

i contorns.

Aquell que es fonia en el vent

bandejant la por

i el desconsol.

Les seues cendres t’han esculpit

una àncora al cor,

una teranyina a la pell

que es neuleix

esperant

tremolors.

Ja no t’abassega el silenci

ni et fecunda d’enyors

d’indrets remots

 i eteris.

Ja no saps ensinistrar

el temps

perquè es cloga

en una capsa,

ni recordes la drecera

que mena als somnis

quan estàs desperta.

Per això has convocat la lluna,

la terra, l’alba i la pluja

i heu fet un pacte de bruixes

perquè et torne a brotar

l’espurna.

I aprendràs de nou a fer

solcs irisats

en els camins erms,

a destil·lar mots arcans

de la remor de l’aigua;

i a penjar missatges al vent

perquè els desxifren

aquells que,

com tu,

pregunten als estels.

Amb el buit percebràs mil mons

                                      A la primavera, flors, a la tardor la lluna.

                                     A l'estiu brisa fresca, a l'hivern la neu.

                                      Si la teua ment no està atapeïda d'una farda inútil

                                      la vida meravellosa s'obri al teu davant.

                                                        Wu Men Kuan

       Sempre que puc m'endinse en el silenci de la Serra d'Espadà. A la tardor el sol fa brillar les fulles i la pols del camí amb una llum especial, més densa i aponentada. De la vora dels camins els fenolls llargaruts s'inclinen per saludar-me. Pardalets inquiets m'observen des de la penombra humida dels esbarzers. Lluentors negres entre les branques de les oliveres i roges en els rosers canins. Tonalitats sofre de bolets entre la pinassa. El blau intens d'unes minúscules flors entre l'herbam. Les redonors blanques d'un núvol, perfectes com el contorn de les fulles noves (massa calor?) i llampants dels ametlers. Les sureres exhibeixen, ufanes, el tronc nu color de mel. Una glopada de vent càlid em ve a l'encontre i em fa estremir com un bes sobtat... M'assec recolzant l'esquena en el tronc d'un pi, trac la llibreta de la motxilla i tanque els ulls. Intente escriure sobre les incerteses i els dolors que m'agullonen, però el que m'envolta capta més la meua atenció: unes muntanyes majestuoses de mil metres, l'olor que desprenen els pins, la llum del sol que es filtra a través del brancam, la vida que batega en harmonia amb el silenci... Entre en una espiral de quietud que esfilagarsa els pensaments i els patiments, i es queden surant com inofensives fulles en un silenci líquid que va inundant-me a poc a poc. Es va dil·luint el sentit del "jo", i note que ja no percep des del mateix lloc, des de la ment, sinó des d'un sentit interior ocult que observa sense emetre judicis. Des d'allí les percepcions arriben més nítides, sense el vesc d'idees-records-conceptes que les tenyeix normalment. És com si de sobte haguera despertat a una altra realitat, més diàfana, més simple. Res no importa més que escoltar, respirar, observar en silenci i deixar que els batecs de la naturalesa m'ajuden a sentir plenament el corrent de vida que flueix tant dins com fora. O millor dit: llevar el tap per poder ser una amb el corrent vital.

       Quan arribe a casa només puc escriure haikus, o poemes que celebren la vida en estat pur. El silenci de la naturalesa m'ha anat transformant, fins al punt que molta poesia que ara llig em sembla massa conceptual, massa intel·lectual, una mica artificial. Abans d'aquestes còpules místiques amb el món natural ja intentava defugir els poemes que em feren pensar més que sentir. Que buscaven més un efecte trencador, original (i una admiració) que la transmissió d'una veritat. Que primara l'enginy i la densitat de pensament per damunt de la intuïció i la nuesa. Segurament que algú s'escandalitza en llegir açò, però és que per a mi la poesia occidental suma ego per tots els cantons. Al món occidental pensem massa, perquè tenim la ment hipertrofiada. Deixem poc espai a la saviesa innata que proporciona la intuïció, perquè aquesta només emergeix des del silenci, i d'això en tenim poc, a la testerola. Des de la quietud opera una part de nosaltres (digues-li "ser" o simplement "hemisferi dret del cervell" en pla més científic) que està més enllà d'etiquetes, idees, conceptes i judicis. Ho he explicat en algunes entrades anteriors. Sense aquest silenci i oblit del jo no podem captar amb total nitidesa certes veritats interiors, que, per estar precisament més enllà d'aquest jo, acosten més qui escriu amb qui llig. Es tracta d'autenticitat. No estic dient que no es puga escriure sobre fets i sentiments personals. Només suggerisc que s'escriga des d'un lloc diferent, des d'un altre angle, un en el qual la personalitat siga només un bagatge enriquidor més que un obstacle que limite la percepció. Ho explica de manera genial el poeta xinés Su Tung Po (1037-1101): "Si desitges paraules poètiques subtils, miraculoses, mai et canses de la quietud ni del buit: amb la quietud entendràs els moviments d'innumerables coses; i, amb el buit, percebràs mil mons".

       I és clar, el contacte amb la naturalesa erosiona aquell filtre inhibidor a través del silenci. Això és una cosa que la literatura del món oriental sempre ha tingut clara. Al Japó, per exemple, l'haiku és l'expressió poètica més preuada, perquè s'adiu amb la visió espiritual que els japonesos tenen de la vida. L'haiku per a ells és shashei, reflex de vida, expressió de sacralitat; l'entenen com una forta impressió, impactant, provocada per la naturalesa. Com diu el professor expert en haikus Vicente Haya, "es tracta de capturar, amb la màxima naturalitat, el natural; tu captes la naturalesa amb naturalitat. Què és el que ocorre? Que mentre més naturalitat tinga el que tu estàs percebent i comunicant, més autèntic serà, per què? Perquè en la naturalesa batega la sacralitat. Això que és sagrat és perceptible pels sentits, però no per a tot el món ni en la mateixa mesura. El poeta d'haiku és aquell que diu "Vaig a afinar els meus sentits", "vaig a fer-me més subtil cap al que és subtil per a poder comunicar tot allò que es manifesta i que s'oculta. Hi ha nivells d'ocultació del sagrat en la naturalesa, la qual cosa és tant com dir que hi ha nivells de manifestació del sagrat en la naturalesa".

       Podem afegir que també hi ha nivells d'ocultació de l'autenticitat a l'interior de cadascú. Escriure és copsar aquesta autenticitat que és l'essència del que som. Com deia un altre poeta xinés, Li Zhi (1527-1602): "Els qui saben escriure de veritat no pretenen fer literatura".