Presència

S'esfilagarsen

els contorns i el pensament.

Capvespre etern.

*       *        *

Al bosc els batecs

es fusionen amb els sons

secrets de la vida.

*       *        *

El núvol tot blanc,

espill d'innocència,

t'eclipsa la por.

*       *        *

Al capvespre el sol

ensafrana els núvols

per dir-nos adéu.

*       *        *

El so de la font

ressona en la cova

de l'esperit calm.

*       *        *

Sembla un animal

hibernant la muntanya

peluda d'arbres.

*       *        *

T'envolten els pins

que amb el vent et parlen

de la solitud.

*       *        *

El cant d'un ocell

ha frenat el discurs foll

de la ment cega.

*       *        *

La nit esborra

el séc roent del passat

al cor de cera.

Llevant el vel

     Encara estic impactada per l'última novel·la que he llegit: El despertar, de la nord-americana Kate Chopin. La protagonista, Edna Pontellier, és una dona de 28 anys, casada i amb dos fills, que comença un dia a qüestionar la vida abnegada que portava dedicada exclusivament al marit i als fills. Pren consciència que no se sent realitzada i posa en dubte no només el paper del matrimoni, sinó també el de la maternitat. Inicia un procés d'introspecció a través del qual experimenta una profunda transformació cap a l'autoconeixement i cap a la seua autonomia personal: descobreix en ella un desig de ser independent, una vocació artística com a pintora i, sobretot, s'obri a experimentar l'amor passional i el desig sexual. Es produeix en ella, al capdavall, un despertar a tots els nivells.

     Edna veu com una vida mediocre i asfixiant la que porten les parelles unides només pel vincle del matrimoni i de la criança dels fills, tot i que mostren una discreta felicitat domèstica:

     "Edna es va sentir deprimida més que alleujada quan els va deixar. La fugaç imatge de l'harmonia domèstica que havia contemplat no li va causar pena ni nostàlgia. No era aquest el tipus de vida que li esqueia i fins i tot el considerava la viva imatge del fastig i la desesperança. La movia una mena de commiseració per Madame Ratignolle, una certa pietat per una existència grisa que mai portaria la seua propietària més enllà del benestar mediocre, en el qual en cap moment l'angoixa visitaria el seu esperit, però tampoc tastaria el deliri de viure".

     La protagonista és una dona valenta que s'atreveix a llevar-se les màscares que ens posem diàriament per conservar l'estatus de benestar, rutina, comoditat..., per por d'afrontar l'esmolada pregunta: sóc realment feliç?, per por de deixar una vida buida però que coneixem i obrir nous camins desconeguts i per això incòmodes:

     "Ella havia pres la decisió de no fer mai un pas arrere. [...] El Sr. Pontellier es preguntava a voltes si la seua dona no estaria un poc trastornada. Comprovava de forma clara que no era ella. És a dir, no s'adonava que Edna s'estava convertint en ella mateixa i que diàriament es desprenia del jo fictici que assumim com si fóra una vestimenta que ens posem davant del món".

     És, doncs, una dona que amb coratge i determinació gosa explorar-se per dins per saber qui és i què és el que vol en la vida, disposada a pagar qualsevol preu per ser autèntica i conscient de la pròpia identitat. El rebuig social o la mort no són res comparat amb el goig interior de ser independent, de ser vertadera:

     "Tenia la sensació d'haver descendit en l'escala social, però al mateix temps d'haver ascendit en l'àmbit espiritual. Cada passa que feia per desprendre's d'obligacions incidia en la seua força i desenvolupament com a individu. Va començar a mirar amb els seus propis ulls per veure i percebre els corrents ocults de la vida. Ja no es conformava amb les opinions dels altres perquè en el seu ànim estava ser independent".

     Però, sobretot, hi ha dos fragments que voldria ressaltar, que m'han impactat per la infreqüència del tema que tracten en el món de la literatura: el qüestionament de les bondats de la maternitat i de l'instint maternal suposadament innat en les dones:

     "Volia els seus fills d'una manera impulsiva i desigual. De vegades, els hauria premut apassionadament al seu cor; en ocasions, els hauria oblidat. L'any anterior havien passat part de l'estiu amb l'àvia Pontellier a Iberville. Se sentia segura quant a la seua felicitat i benestar i no els va trobar a faltar. La seua absència va ser una mena d'alleujament, encara que no desitjava admetre-ho ni tan sols reconéixer-ho al seu interior. Semblà alliberar-la d'una responsabilitat que havia assumit cegament i per a la qual el Destí no l'havia dotat".

     "En una ocasió, Edna havia dit a Madame Ratignolle que mai se sacrificaria pels seus fills, ni per ningú. Aquella confessió va provocar una acalorada discussió; les dues dones semblaven no entendre's o no estar parlant el mateix idioma. Edna intentà calmar la seua amiga i explicar-li-ho:

     —Renunciaria a les coses accessòries. Donaria els meus diners, donaria la vida pels meus fills, però mai em donaria a mi mateixa. No puc explicar-ho amb més claredat; és tan sols una cosa que estic començant a comprendre, que estic descobrint al meu interior.

     —No sé a què anomenes tu essencial, o què vols dir amb accessori —va dir Madame Ratignolle, alegrement—. Però una dona que donaria la vida pels seus fills no hi podria fer més [...].

     —Oh, sí que podria! —va riure Edna."

     Per cert, no us havia dit que aquesta novel·la va ser publicada... fa 114 anys! Si la profunditat i la sinceritat amb què tracta el despertar espiritual i sexual d'una dona casada i mare ja és per si mateix impactant, la valentia de l'autora en parlar d'aquests temes en un entorn tan tancat i moralista fa que l'impacte siga més gran. De fet, l'obra va provocar un fort escàndol en una societat en què presentar sense embuts el desig sexual d'una dona era un tema tabú: la dona, suposadament, no tenia desitjos sexuals ni podia demostrar que se sentia atreta pel plaer eròtic. Era massa per a la moral d'aquella època acceptar una dona que gosa desafiar la sagrada institució del matrimoni, que qüestiona el paper de la dona com a "l'àngel de la llar" (submisa, obedient i devota al marit i als fills), i que, per a acabar-ho d'adobar, segueix completament els propis desitjos i inclinacions interiors encara que això supose cometre adulteri, buscar la independència mitjançant l'art o decidir llevar-se la vida si no aconsegueix dur la vida que vol. Però la crítica d'aquell temps, en lloc de valorar una dona valenta i fidel a si mateixa, només va veure una "tigressa que segueix els seus instints", una dona moguda per la passió, egoista, inquieta i capritxosa que actuava únicament moguda pel desig. El rebuig a la novel·la va ser tan gran, que va desaparéixer quasi immediatament de les llibreries i ni tan sols va arribar a formar part dels fons permanents de les biblioteques públiques. La seqüela dels judicis desfavorables va ser més perdurable del que l'autora haguera imaginat i provocà un incomprensible oblit de la novel·la durant diverses generacions fins que, cinquanta anys després, va ser redescoberta i valorada pels crítics europeus. I, per paradoxes de la vida, es va convertir en un clàssic de la literatura nord-americana i en una de les novel·les més llegides i apreciades pel públic nord-americà i internacional.

     Però el que realment xoca és constatar que, si bé al segle XXI ja no ens escandalitza que una dona vulga trencar el seu matrimoni i expresse el propi desig sexual o cometa adulteri, sí que ens produeix desassossec que una dona qüestione les bondats de la maternitat i el propi instint maternal. Ho reconeguem o no, encara hi ha estereotips i prejudicis al voltant del rol de les dones. S'accepten dones com a alts càrrecs empresarials o polítics, s'accepta el desig sexual de les dones i el matrimoni és més igualitari. Però no les dones promíscues, o les que opten per viure soles. I, sobretot, salten totes les alarmes quan una dona renuncia voluntàriament a la maternitat. És incomprensible i fins i tot inconcebible per a la majoria de la gent, perquè encara arrosseguem idees rígides i preconcebudes sobre què és ser dona. La maternitat és encara vista com una obligació ineludible, com un desig inherent i innat en les dones sense la satisfacció del qual no ens sentirem realitzades. I, per tant, no es qüestiona. I tot el que es fa per inèrcia social i sense plena consciència acaba convertint-se en un greu error. He conegut al llarg de la meua vida moltíssimes persones d'ambdós sexes que lamenten haver tingut fills (o tants fills), o que com a mínim voldrien haver-s'ho pensat millor. 

     Parlar de la renúncia a la maternitat és un tema tabú hui en dia. La gent no està preparada per a considerar les dones persones primer i, després, mares —si volen. Una dona sempre carrega amb la responsabilitat de donar vida, malgrat que el planeta agrairia que en fórem menys. No es té en compte el que necessita o desitja una dona per a ser feliç. Només la biologia que li permet engendrar, vulga o no. La creença inqüestionable de l'instint maternal innat en totes les dones és només una idea, una convicció. Per a moltes dones això és una mena de pressió molt forta, inclús d'esclavitud, una presó de la qual solen ser inconscients. Élisabeth Badinter, prestigiosa filòsofa francesa, sosté que l'instint maternal és un mite, "l'inconscient i la història personal de cada dona són factors molt més determinants que les hormones de la maternitat", i que "una dona pot ser molt feliç i consagrar-se a una altra cosa que a un fill. És ridícul pensar que una dona està feta per a ser mare. De fet pot ser que algunes se'n penedisquen d'haver-los tingut, però no poden dir-ho. Existeix tanta pressió per a ser mare que cal ser molt forta per a dir no". I afegeix: "Tindre un fill no és una obligació. Quan un decideix tindre un fill ha de reflexionar. És per això que jo reconec a les dones que decideixen no tindre fills el coratge d'haver fet almenys el càlcul de plaers i inconvenients de la maternitat. Tal volta hem de deixar de pensar que un fill —i això seria una revolució extraordinària— és un event natural. Que tindre un fill sempre és el més correcte."

     És per això que vaig decidir escriure sobre aquest tema en el relat "Aparences" que apareix en el llibre col·lectiu Ponts suspensius: els prejudicis cap a les dones que volen viure la vida d'una altra manera, sense fills, perquè la seua vocació és una altra. Considere que la literatura, a més d'entretindre, ha de fer reflexionar, sobretot en temes que són tabú o espinosos. Els escriptors hem de posar el dit en la nafra i parlar de les injustícies, atrevir-nos a llevar el vel a assumptes que la gent no vol veure. Per aquest motiu el poeta Joan Baptista Campos, parella literària meua en el maridatge narració-poesia del llibre esmentat, en llegir el meu relat m'elogiava "la valentia per abordar un tema així". Va ser en aquest moment quan vaig ser conscient fins a quin punt era un tema tabú. Però precisament per això havia de parlar-ne, encara que el meu coratge no és res si el comparem al que va tindre l'escriptora Kate Chopin amb El despertar. Compartim les dues, tanmateix, la mateixa motivació a l'hora d'escriure: punxar consciències. Perquè sempre és millor despertar a la veritat incòmoda però alliberadora de ser un mateix que viure (auto)enganyat, encastat en el pentagrama d'idees preconcebudes i conceptes d'altres. Com deia la protagonista de la novel·la: "Els anys que se n'anaren semblen un somni, i si un poguera continuar dormint i somiant... però en despertar ens trobem... Bo! Tal volta és millor despertar-se, inclús per a sofrir, que ser víctima d'una il·lusió tota la vida".

    

        

Recableja't!

foto: Gregory Colbert

   De totes les queixes que he sentit expressar a les dones sobre la seua relació amb els hòmens, les principals són:

         -els hòmens no parlen del que senten, del que pensen. Això origina nombrosos malentesos i una gran impotència en les dones. Quan una situació els resulta delicada i difícil a nivell emocional, miren cap a un altre costat esperant que es resolga per si mateixa, o l'amaguen al fons de la consciència: els resulta difícil tant identificar el que senten com gestionar aquests sentiments, mirar-los de prop sense vertigen.

         -els hòmens no tenen massa desenvolupada l'empatia, els costa posar-se al lloc d'una altra persona i, sobretot, entendre el patiment d'una dona.

   Ells, d'altra banda, també es queixen de les dones:

        -sempre estem parlant de sentiments i estats d'ànim, tenim una necessitat excessiva de reflexionar sobre les emocions pròpies i les dels altres.

            -volem saber el que ells pensen i senten a tota hora.

         -som molt patidores i peguem massa voltes a les coses o hi donem massa importància.

   Fet i fet, ells són uns "immadurs emocionals" i elles unes "patidores histèriques". Són etiquetes perilloses que alimenten constantment el cercle viciós de la diferència entre els sexes i la desigualtat. La qüestió és: realment som tan diferents? Hi ha evidències científiques que expliquen aquestes diferències, o es tracta de les conseqüències d'una educació i socialització de rols diferenciats per a cada sexe? Segons els articles que he consultat de professorat de psicologia i neurociència expert en aquests temes, he extret les conclusions següents:

   D'una banda, sí que hi ha evidencies científiques de les diferències en la biologia del cervell masculí i el femení que expliquen certs comportaments més acusats en un sexe o en un altre. Per exemple, segons Baron-Cohen determinades àrees del cervell dedicades al processament emocional poden  ser més grans en les dones que en els hòmens (sistema límbic). I el fet que verbalitzem més el que sentim, que tinguem més facilitat que ells per a expressar el que ens passa pel cap i per la ment, es deu al major desenvolupament del feix de nervis del corpus callosum que és la part del cervell que permet comunicar els dos hemisferis del cervell. Els hòmens, per la seua banda, tenen més desenvolupat l'hemisferi esquerre del cervell, que és el més racional i analític. Les dones, el dret, que és el que gestiona les emocions i la intuïció. Ací tenim, doncs, la configuració cerebral distinta que explica les diferències entre un sexe i l'altre. El problema ve quan la societat, els mitjans de comunicació, l'educació, etc. intensifiquen aquests trets diferencials posant-hi barreres pel mig. I no només això, sinó que s'associen els trets que els hòmens tenen més desenvolupats, és a dir, la part racional, pràctica i analítica, amb característiques bones i aconsellables, i la part més femenina, com la intuïció, l'emotivitat i l'empatia, amb debilitat i vulnerabilitat. Aquest és el problema real, i no el fet de tindre diferències. Com afirma Alberto Ferrús, doctor en Biologia: "Encara que existeixen diferències cerebrals, cap d'elles justifica les accions que es prenen en nom d'elles". Però no només influeix la fisiologia del cervell en el comportament, sinó també les hormones. Segons Louann Brizendine, la influència dels estrògens en la menstruació de les dones fa que, al llarg de tota la vida, la percepció de la realitat siga diferent cada dia. Aquests canvis en l'humor també incidiran en l'estrés i l'ansietat davant de situacions que per als hòmens manquen d'importància. En paraules de l'autora: "El cervell femení està tan profundament afectat per les hormones que pot dir-se que la influència d'aquestes crea una realitat femenina". En canvi, la testosterona fa els hòmens més agressius i menys comunicatius. A més, tenen majors processadors en l'amígdala, que és on s'enregistra la por i l'agressivitat. Algun o alguna respirarà alleujat, pensant: "Veus! Sóc així per les característiques del meu cervell o les meues hormones, no puc canviar!".

   D'altra banda, i ací desmuntaré la paradeta a qui tenia ja l'excusa científica per a quedar-se tranquil/tranquil·la amb les pròpies mancances, la tendència majoritària dels investigadors és constatar el pes de l'educació (pares, escola i societat) i l'adjudicació de rols segons si eres xic o xica. Aquesta diferència en l'educació emocional acaba desenvolupant aptituds molt diferents. Les xiques aprenen prompte a familiaritzar-se amb les emocions perquè tant mares com pares amb elles en parlen més que amb els xics, i no els tallen les ales per a expressar lliurement el que senten. En canvi, els xics són socialitzats des de xiquets per a evitar expressar emocions. Entre les barreres que es troben per a l'expressió emocional, s'ha assenyalat la competivitat entre els hòmens, l'homofòbia, l'evitació de la vulnerabilitat i l'obertura, i la carència de models de rol adequats. D'aquesta manera, els xics s'especialitzen en el rol de minimitzar les emocions relacionades amb la vulnerabilitat, la culpa, la por i el dolor (Brody i Hall, 1993; Lewis, 1978; Mc Clure, 2000, etc.). S'ha comprovat que en les famílies en què la mare i el xiquet tenen conversacions sobre estats emocionals, els xiquets solen arribar a parlar clarament dels estats emocionals i a interessar-se per ells (Dunn, 1990). Per tant, la biologia del cervell és només un dels elements, i no el més important, que explica la diferència en aptituds emocionals entre els sexes. En aquest sentit, s'han fet molts estudis per a demostrar com es tracta de diferent manera a xiquets i a xiquetes. D. R. Shaffer, com també altres autors, exposa un experiment en el qual un bebé és mostrat primer com una xiqueta i després com un xiquet a diferents persones. L'actitud del adults davant de cadascuna de les situacions és molt diferent. Per exemple, davant d'una mateixa reacció del bebé, s'etiqueta d'"enuig" si és xiquet, i de "por" si és xiqueta. D'aquesta manera, interpretem i codifiquem cada actitud i cada reacció partint d'uns prejudicis que també hem aprés. És ací on apareix aquella "profecia autocumplida" que "fomenta les diferències d'actuació cognitiva entre els sexes i orienta els xiquets i les xiquetes cap a camins professionals distints" (Shaffer, 2002).

   Així doncs, es naix amb les diferències o es fan? Segons M. J. Barral, professora d'Anatomia i Embriologia de la Universitat de Saragossa: "Es naix i es fan. Naixem amb cervells diferents, però el cervell humà és molt immadur en nàixer i no acaba de madurar fins bastants anys més tard, de manera que les condicions ambientals també ens fan diferents. Les diferències tenen causes genètiques, hormonals i ambientals, i totes elles són igual d'importants". És a dir, hi ha una base biològica que afecta el comportament diferenciat de cada sexe, però també és igual d'important la influència de l'entorn, de l'educació i el medi social. Segons Emilio García García, profesor de Psicologia de la Universitat Complutense de Madrid, és inqüestionable que les experiències i aprenentatges en entorns socioculturals reestructuren i organitzen el cervell, recablegen les xarxes neuronals, com han demostrat estudis de cervells de persones amb professions tan distintes, com taxistes, violonistes, pianistes, etc. I també la reestructuració que com a conseqüència d'aprenentatges i rehabilitació ocorre en el cervell de persones amb lesions, ceguesa, sordesa, afàsia, amnèsia, etc. El cervell humà ha evolucionat per les exigències i necessitats de l'entorn. Podríem dir que la necessitat d'adaptar-se a les circumstàncies ha deixat una empremta biològica en el cervell. Conclou amb una afirmació que personalment m'ha impactat molt: "Societats i cultures més simètriques i equilibrades, amb rols i professions compartides per persones d'un sexe i de l'altre també deixaran el seu impacte en la conformació física dels cervells i per tant en els tipus i modalitats de ments d'hòmens i de dones".

   Les diferències entre cervell masculí i femení es deuen a l'evolució i a la capacitat d'adaptació dels sers humans. Per això, en una societat més igualitària les diferències biològiques entre hòmens i dones no serien les que són. O siga, si el cervell s'ha pogut adaptar a professions, habilitats i destreses tan diferents al llarg de l'evolució humana, i fins i tot quan havia de partir de zero, en el cas mencionat de lesions i discapacitats; si el cervell és en certa mesura mal·leable, per què no ens esforcem, hòmens i dones, i ens obrim a capacitats humanes que ens milloraran, independentment de l'etiqueta (masculina/femenina) que se'ls haja atribuït? Per què no RECABLEJAR-nos?

Ser

Ser lliure.

Veure passar el dolor

del passat

com paisatges efímers

rere els vidres del tren.

Ser una volva

insignificant

que volta arreu

tan lleugera

que mesura en un dia

el blau de l'oceà,

voleteja jogassera

entre les àles tènues

d'una papallona

i acarona cims de catedrals

encesos pel capvespre.

Ser lliure.

Ser tan minúscula

que les sagetes de fel

caiguen sempre lluny de mi.

Acollir la humiliació

i el rebuig

com la terra porosa

dòcilment oberta

a les fulles ennegrides

que li donaran saó.

Matriu poderosa

i pacient.

Ser lliure

i no conéixer les paraules

tanca, aturall,

illa...

Cremar contorns i horitzons.

Ser silenciosa

com un bri de sol

que alegra el rostre

moribund.

Restar tan buida

de saber

que em puga fecundar

la saviesa dels estels.

Però, sobretot,

dir-te que

T'ESTIME

sense abisme

ni precipici.

Sols la fondària càlida

del silenci

acotxant-me.

Silenci de veus.

Silenci d'ombres.

Ser lliure.

O, millor dit:

no ser ningú

per poder ser-ho

tot.

Llamps en la foscor (haikus)

Preguntes al cel,

però et respon dintre teu

un calfred xifrat.

                                         *                  *                  *

El nus fred del cor

es desfà amb el caliu

de la rendició.

                                         *                  *                    * 

Qui vigila dins

quan t'adorms i allò que ets

mai ha existit?

De fils invisibles i ponts

   Certes experiències que he viscut durant els últims anys m'han fet creure en un fil invisible que uneix persones i voluntats en una complexa trama només concebible per uns déus que ens estigueren observant. O potser la meua mirada de poeta vol trobar-hi un sentit.  

   Des dels sis anys que escric contes i poemes. Però és ara, després d'unes quantes dècades, quan publique el meu primer llibre. Què ha passat durant tots aquests anys? Por? Desencís? Desgana? Dolor? Estem acostumats a les etiquetes, a les classificacions, tot ho volem estructurar i segmentar, fins i tot la vida, el temps. Com en una cadena de producció, volem forçar unes certes experiències a cada etapa de la nostra vida: dels vint als trenta, estudiar, trobar parella, trobar treball estable. Dels trenta als quaranta: casar-se, tindre fills, consolidar-se en la faena i en les aspiracions personals... I què passa si alterem aquesta seqüència? Que la gent no sap què fer amb nosaltres, estem fora de la concepció generalitzada i tirànica de com hem de comportar-nos en cada segment artificial del nostre recorregut vital. I com la naturalesa, la vida es pot "domesticar" una mica, però sempre acaba triomfant d'alguna manera o d'altra. Algun tsunami natural o metafòric ens fa adonar-nos de la nostra petitesa i arrogància davant d'una força que no podem controlar ni dominar del tot. I en aquest moments de trasbals, és quan copsem que la vida s'assembla més a una espiral que no a un full quadriculat. No hi ha res millor que la vida et "desquadre" per a viure més lleuger: quan deixem de domesticar la vida, sembla que encaixem millor en l'entramat.

  I per això m'he deixat dur per on la vida em portava, intentant desxifrar el seu remoreig amb l'antena del cor. I d'una manera fluida, sense forçar res, m'ha dut fins aquesta primera publicació en paper. Podem dir que l'experiència clau que va posar en marxa el procés va ser l'assistència fa un parell d'anys a una xarrada del poeta Joan Baptista Campos a la Llotja del Cànem de Castelló (però... i tots els professors, llibres, pel·lícules, amics, enemics, parelles, etc. que han contribuït a la meua maduresa personal i literària?). Com deia, la poètica de Joan B. Campos va activar el ressort, amb frases com: "L'eternitat i l'absolut es poden trobar també en els sentits", "L'ull busca la bellesa per defensar-se del medi hostil", "La poesia és una bona eina de combat, ajuda a reedificar la mirada per a continuar caminant","A l'ombra de l'arbre està el poeta com un caçador de moments", "Jo parlaria de la poesia de l'emoció". Aquesta concepció de la poesia com a exploració de l'emoció i recerca de la bellesa em va captivar, i em va fer anar corrent a llegir-me el seu poemari Jardí clos, que em va impactar per la seua tendresa i valoració de la vida a cada instant: "Se'n va la llum/ i es fa el silenci./ Però, el pit-roig/ sempre torna".

   Però no només va ser una qüestió d'inspiració: en la xarrada Vicent Usó va comentar la recent constitució d'un aplec d'escriptors i d'escriptores de Castelló en la Cooperativa de Lletres El Pont. I m'hi vaig apuntar. Els fils invisibles continuaven treballant, i en la Fira del Llibre de Castelló vaig gosar recitar poemes meus juntament amb altres companys de Cooperativa, i em vaig adonar, pels comentaris que em van fer, que tenia alguna cosa a dir. Allí vaig conéixer també el poeta Josep Porcar, al qual estaré eternament agraïda perquè d'alguna manera em va fer de "mànager": m'animava a escriure, m'ensenyava a obrir un blog, a valorar-me... I així, l'11 de novembre del 2011 (11/11/11) vaig escriure el meu primer article d'aquest blog: "Literatura tacada d'humanitat", que va estar penjat també al web d'El Pont durant un temps.

 Per més que ens hi esforcem a fer que succeïsquen coses, tot arriba en el seu just moment, i de la manera més adequada. I tampoc es pot entaforar la nostra passió en la vida per més capes d'indiferència que hi posem damunt. És com l'aigua de les marjals: ja poden cobrir-la de terra que ella sempre troba la manera de regolfar per algun costat. 

   L'estiu de l'any passat alguns escriptors d'El Pont vam decidir escriure un llibre combinat de narradors i poetes. Es tractava de relacionar un relat i un poema amb les imbricacions que la parella creadora creguera oportunes. Així va nàixer el llibre Ponts suspensius *, que acaba d'eixir ara de la impremta. Vaig decidir de col·laborar-hi amb un relat de caire intimista i molt personal, i em vaig oferir entre els poetes per a trobar l'altra meitat del tàndem. Sabeu qui fou el primer que s'oferí? Joan B. Campos. No m'ho podia creure! Encara que hi ha molts i moltes poetes d'El Pont amb qui m'hauria agradat formar parella literària, amb Joan m'unia alguna cosa especial, una sensibilitat molt semblant cap a la vida i la poesia. I he de dir que tinc el gran privilegi que un poeta com ell s'haja inspirat en un relat que he escrit per fer un poema magnífic, profund i totalment en sintonia amb el relat. Quasi vaig notar el frec dels fils que entrellacen les nostres vides.

   El poeta Joan B. Campos ens va deixar fa unes setmanes, però estic segura que d'alguna manera o d'altra no faltarà a cap activitat d'El Pont ni a cap presentació del llibre. Era el que va fer fins i tot quan ja quasi no tenia forces per fer-ho.

    Potser hi haurà qui diga que no és per a tant, escriure un relat en un llibre col·lectiu que poca gent llegirà, o escriure en un blog que lligen quatre gats. Però jo confie en els fils invisibles que sempre m'han portat fins a les persones adequades i els llocs adequats. No es tracta d'una qüestió de quantitat, sinó del deixant profund d'un escrit, d'unes paraules o d'un gest d'afecte en qui menys ho esperem. Encara que siga una sola persona. Les ones d'un impacte en la superfície de l'aigua, encara que aquest siga menut, s'escampen fins a l'infinit.

*Presentacions de Ponts suspensius:
-Fira del llibre de Castelló: 26 d'abril a les 18 h.
-Fira del llibre de València: 27 d'abril a les 11.30 h.

La llibertat de ser

   —L'art et fa sentir que pots fer qualsevol cosa realment.

   —Hi ha cap altra cosa que et faça sentir així o només l'art?

   —No, només l'art.

   Aquesta afirmació contundent és d'un xiquet de nou anys, Ryan, malalt de leucèmia. A l'hospital, a banda del tractament mèdic, rep també classes d'art gràcies a una ONG nord-americana, Tracy's Kids. I en la vivesa dels seus ulls i la seguretat amb què parla, sabem que realment l'art té un poder curador. És el que intenta mostrar-nos un reportatge de la BBC: The Power of Art: Can creativity cure the sick? (El Poder de l'Art: pot la creativitat curar les persones malaltes?). Que la creativitat ens fa sentir millor és una cosa que tots intuïm, però el que impacta del reportatge és que va més enllà, diu que hi ha evidències clíniques d'estudis que s'han fet a la Universitat George Washington que demostren que l'art cura. Tant és així, que en aquesta mateixa universitat ofereixen un màster i uns estudis de postgrau per a formar-se com a terapeuta de l'art. I si navegueu per Internet, trobareu un bon grapat de webs d'especialistes en aquesta matèria i de testimonis reals de xiquets i adults amb discapacitats, càncers i altres malalties que han millorat gràcies a la potenciació de la creativitat. Fins i tot hi ha l'ONG Terapeutes de l'art sense fronteres. 

   Alguna cosa es va remoure dins de mi quan vaig acabar de veure el reportatge. I és que, com a escriptora, em sent molt identificada amb la percepció de Ryan. Quan escric, sent que accedisc a una part de mi més sàvia, més lliure i, sobretot, més vasta. Sense limitacions. És com obrir una porta i abocar-te a un paisatge infinit. Tot és possible. Hi ha nombrosos testimonis d'escriptors i artistes (vegeu l'entrada "És el poeta la veu posseïda dels Déus?", desembre 2011) que senten fins i tot una mena de trànsit quan creen: entren en un estat de consciència que no té res a veure amb l'ordinari perquè es percep el món d'una altra manera; es perd la noció del temps, en la ment apareixen connexions inusuals entre les coses, emergeixen sensacions i sentiments que teníem arraconats. Fet i fet, s'arriba a una major claredat, una percepció global i més connectada de les coses i de les idees, una intuïció més esmolada, uns coneixements que no semblen nostres... crear és com pouar en una part més elevada de nosaltres, il·limitada i sàvia. El desconcert d'accedir a un estat tan diferent de la percepció "normal", fa que alguns artistes afirmen, com el pintor futurista Carlo Carrà, el següent: «Sé perfectament que sols en alguns instants feliços sóc prou afortunat per a perdre'm en el meu treball. El pintor-poeta sent que la sua vertadera essència immutable procedeix del regne invisible que li ofereix una imatge d'eterna realitat... Sent que jo no existisc en el temps, sinó que el temps existeix en mi. També m'adone que no se m'ha concedit la capacitat de resoldre el misteri de l'art d'una forma absoluta. No obstant això, em sent inclinat a creure que estic a punt de posar les meues mans en l'esfera divina.»

   És curiós constatar que si la creativitat ens fa sentir més lliures, és perquè hi ha alguna cosa que ens empresona. Si ens fa sentir més il·limitats, hi ha alguna cosa que ens limita. Si ens sentim més savis, és perquè alguna cosa ens està impedint l'accés a la intuïció. Al capdavall, hi ha una part de nosaltres que ens imposa control. I no és gens difícil deduir què ens està constrenyent: la part racional, lògica, analítica, quadrada i encaixonada en uns paràmetres esquifits i esbiaixats de la realitat. Tothom s'ha vist alguna vegada dividit entre la raó i la intuïció, entre el sentiment i l'analítica. I realment és així, segons assegura la neurociència. Dins del cervell tenim dos hemisferis, l'esquerre i el dret, amb funcions i percepcions ben diferenciades. Amb l'hemisferi dret podem imaginar, entenem les metàfores, somiem, creem noves combinacions d'idees. El dret processa la informació de manera global, partint del tot per a entendre les distintes parts que componen aquest tot. És intuïtiu en compte de lògic, pensa en imatges, símbols i sentiments; té capacitat imaginativa i fantàstica, espacial i perceptiva.  En canvi, l'hemisferi esquerre processa la informació analíticament i seqüencialment, pas a pas, de manera lògica i lineal. L'hemisferi esquerre analitza, abstrau, compta, mesura el temps, verbalitza, pensa amb paraules i amb nombres, és a dir, conté la capacitat per a les matemàtiques i per a llegir i escriure.

   Com a resultat d'aquests descobriments sorprenents, sabem ara que malgrat que continuem sentint-nos un sol ser, els nostres cervells són dobles, i cada meitat té la seua pròpia forma de coneixement, la seua pròpia manera de percebre la realitat externa. Podríem dir, en certa manera, que cadascun de nosaltres té dues ments, dues consciències, connectades i integrades pel cable de fibres nervioses que uneix ambdós hemisferis (corpus callosum). Els hemisferis poden col·laborar entre ells, treballar per separat i, evidentment, també pot haver-hi conflicte, quan un d'ells intenta fer allò que l'altre sap que pot fer millor. A més, sembla que cada hemisferi té una manera d'"ocultar" coneixements a l'altre. L'estat ideal seria l'harmonia entre els dos hemisferis, per tal que el ser humà tinguera a l'abast totes les capacitats que li són pròpies, que són moltes. Però no és el nostre estat actual. El llenguatge i la paraula estan estretament lligats amb el pensament raonat i amb altres funcions mentals elevades que distingeixen el ser humà de la resta de criatures, i per això els científics del segle XIX consideraren que l'hemisferi esquerre era el dominant, i el dret el subordinat. L'opinió general, que va prevaldre fins fa molt poc, era que la meitat dreta del cervell estava menys avançada, menys evolucionada que la meitat esquerre; una mena de bessó d'inferior capacitat dirigit i mantingut per l'hemisferi esquerre, el verbal. En paraules del neurocientífic Roger W. Sperry: "La qüestió principal és que semblen existir dos modes de pensar, el verbal i el no verbal, representats respectivament per l'hemisferi esquerre i el dret, i que el nostre sistema educatiu, així com la ciència en general, tendeix a menysprear la forma no verbal de l'intel·lecte. El resultat és que la societat moderna manifesta una discriminació en contra de l'hemisferi dret".

  Una discriminació que ens està impedint gaudir d'habilitats i potencialitats que ens enriqueixen enormement. Amb la manera de processar la informació usada per l'hemisferi dret, es produeixen flamarades d'intuïció, moments en què "tot sembla encaixar" sense haver d'explicar les coses en un ordre lògic. Sentim com una mena d'il·luminació sobtada, com li ha passat a nombrosos científics al llarg de la història, des d'Arquímedes a Einstein. Aquest és l'estil de l'hemisferi dret: intuïtiu, subjectiu, relacionador, holístic, intemporal. És, també, el mode desmanegat, emocional, imprevisible, amb una mode d'accés al coneixement no reduïble a patrons, a cap lògica, és a dir, no controlable. En aquest hemisferi t'has de deixar dur, acceptar el fet de no saber d'on prové el nostre coneixement, acceptar que no hi ha control, la qual cosa ens espanta. És per això que la nostra cultura l'ha tendit a ignorar. Per exemple, la major part del nostre sistema educatiu està dirigit a cultivar la part verbal, racional i temporal de l'hemisferi esquerre, amb la qual cosa deixa oblidat mig cervell de cada estudiant.

   Tal com està dissenyat actualment, amb preponderància de les assignatures verbals i numèriques, el sistema educatiu no pot ensenyar el mode de coneixement de l'hemisferi dret. Al cap i a la fi, aquest hemisferi no té massa bon control verbal. No es pot raonar amb ell. No se li pot fer que diga cap cosa lògica. No se li donen bé les seqüències: començar pel principi, fer el pas següent, i després el següent. Ell comença en qualsevol part o ho fa tot alhora. A més, l'hemisferi dret no té un bon sentit del temps i no sembla comprendre el que s'entén per "perdre el temps", com fa el sensat hemisferi esquerre L'hemisferi dret no val per a classificar ni per a posar noms. Sembla considerar les coses tal com són en el moment present, amb tota la seua fascinant complexitat. Em pregunte com serien considerats els xiquets amb Trastorn de Dèficit d'Atenció, hiperactivitat, dislèxia, etc., en un sistema educatiu que integrara les característiques i manera de procedir de l'hemisferi dret.

   Tot i que els educadors són ara més conscients de la importància del pensament intuïtiu i creatiu, els sistemes escolars en general continuen estructurats a la manera de l'hemisferi esquerre. Tot està ordenat de manera rígida en cursos, cicles, horaris... A més, el coneixement està compartimentat en assignatures i avaluacions amb la qual cosa l'alumnat no arriba a tindre una visió global i unitària del que sap, no relaciona les coses que aprén.  I es potencia sobretot capacitats com la memòria i la lògica. En aquest sistema tan estructurat i estàndard no hi ha lloc per a la diferència, les necessitats específiques de cada alumne, per a l'espontaneïtat i la inventiva. I tot el món té la sensació que alguna cosa va malament. El cervell dret —el somniador, l'artífex, l'artista— es perd quasi totalment en el nostre sistema educatiu. Pot ser que hi haja alguna assignatura més artística (música, dibuix...), però és molt improbable que trobem cursos d'imaginació, de visualització, de percepció espacial, de creativitat com a tema a part, d'intuïció, d'inventiva... Per descomptat, coneixem molt bé els efectes d'una educació inadequada en l'aspecte verbal i numèric: l'hemisferi esquerre mai sembla recuperar-se del tot i l'estudiant pot quedar endarrerit per a tota la vida. Què ocorre aleshores a l'hemisferi dret, que pràcticament no rep cap atenció? I més encara: ¿Què passarà quan s'aplique el nou model educatiu Wert, que bandeja les matèries artístiques i potencia les matemàtiques i la llengua? Potser ara que els neurofisiòlegs han aportat una base teòrica puguem començar a construir un sistema escolar que ensenye a tot el cervell.

   Així doncs, ens sentim limitats, escindits, vivim amb unes capacitats com la raó i la lògica que són necessàries, però totalment insuficients per a ser feliços. Percebem que no som complets, que hi ha una part de nosaltres mutilada, amb l'ansietat i el sofriment que això comporta. No és gens estrany que quan desfermem la creativitat o fem cas de la intuïció sentim tanta vitalitat, obertura i alleujament. És la llibertat de ser qui realment som, l'alegria de poder comptar amb parts de nosaltres que ens semblen màgiques de tan poc usades. Som molt més del que la part esquerre del cervell s'entesta a fer-nos creure. Actualment la ciència està demostrant que potenciar aquesta part dreta, com ara la creativitat, té efectes curadors. Quines altres potencialitats mutilades tenim dins? Quins secrets?