dissabte, 1 de febrer de 2014

La llum de la creativitat



     Per fi ha vist la llum el projecte multidisciplinari (poesia-música-pintura) impulsat pel cantautor i poeta Artur Álvarez. El col·lectiu d'escriptors i escriptores d'El Pont ha posat la lletra, Artur la música i un variat grup de pintors i pintores de Castelló la imatge. Una explosió de creativitat coagulada en un CD:






 
     Dimarts passat se'n va fer la presentació a la Fundació Dávalos-Fletcher de Castelló. És una sensació indescriptible veure com el teu poema ha cobrat vida com a cançó i com a pintura a través d'altres artistes amb qui comparteixes la llum de la creativitat. I constatar l'íntima relació que hi ha entre aquestes arts: la poesia pot fer-se música pel seu ritme, i feta pintura per les imatges que evoca; al seu torn, les imatges pictòriques evoquen poesia, així com les notes musicals poden evocar imatges... Vaig sentir una sensació d'eufòria al pit i un sentiment de complicitat, de germanor, amb altres persones tocades per la inefable necessitat d'expressar amb un format tangible tot un món interior que la creativitat il·lumina.



     El poema amb què hi he participat és "Vida, foscor, vida". Com que no el vaig escriure pensant que esdevindria una cançó, l'hem hagut d'adaptar i prescindir d'alguns versos. Encara que ja ha aparegut anteriorment en aquest blog, el torne a penjar en la seua versió íntegra:




VIDA, FOSCOR, VIDA

No sé on ets.
No puc mirar-te,
no puc sentir-te,
no puc tocar-te,
perquè no estàs present.
I, tanmateix, vius i respires
al costat meu.

Com un nàufrag
que ha oblidat que ho és
habites un univers
de foscors àrides,
de dolors sòlids,
de paraules roents.

I la pluja arravatada,
el vent carregat de salobre
o els núvols de foc del capvespre
s'estimben a l'abisme orc
que et fa de pell.

Al fons,
desballestades
i patètiques
com una fira
després d'un cicló,
jauen inertes
la meua innocència,
les esperances
      escampades
com les peces d'un rellotge
impossible de refer.

Somnis i desitjos
diluïts en la impotència.
Cendres d'antics focs
m'espesseeixen la sang.

Runes fumejants
de castells adolescents.

Despullada d'ardors
i esperes punyents
una calma fonda
brolla de l'aparent
no-res.

Nua al bell mig
del fred més profund
de sobte
puc veure't,
arraulit com un animal poruc.
Ja no et fa por apropar-te.
Em veus tan desvalguda com tu.
Vine,
et presente les meues ombres:
se m'ha arrapat a l'ànima
el turment d'una mare
amb la mateixa força
amb què em vaig adherir
a les seues entranyes
quan era només
una espurna de vida.

No em pots salvar.
No et puc salvar.
Però podem regar-nos
amb llàgrimes pures
i vives,
autèntiques
com aquell botó de vida
que vaig ser.
I qui sap si naixerà
alguna cosa nova...




     I aquesta és la interpretació pictòrica que la pintora Eva Córdoba n'ha fet:





     L'exposició de quadres i poemes estarà oberta al públic fins al 9 de febrer a la Fundació Dávalos-Fletcher (c/ Gasset, 5, Castelló). No us la perdeu!