divendres, 14 de febrer del 2014

Tres poetes enamorats...



Tres poetes enamorats... del silenci.


                                       Si les miente la vida
                                                        se hacen parapetos con poemas. 
                                                El Último de la Fila


                               
                                       Tot passa en el silenci.
                                       PLOTÍ, Ennèades, III.8.5

Al principi només era el silenci.

Déu no havia nascut.

Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.

En sorgí l'univers
i era blau.

Existí la matèria,
la Terra esdevenia.

I hi hagué l'horitzó
i un Sol roig hi desava la llum
mentre els ulls aprenien el somni
i la nit caminava entre els cossos.

Més enllà de la por,
de la veu,
al cor del món,
només viu el silenci.

CARLES DUARTE (El silenci, 2001)




NOTA SOBRE EL SILENCIO

Hay en él un surgir casi inaudible,
pero incesante y límpido,
como el brotar apenas de una fuente pequeña
en el que se oye, sin embargo, el mundo.
Es inútil buscarlo ansiosamente
en tal momento o sitio.
No te apartes de ti,
pues el silencio no es lugar ni tiempo,
sino otra forma de nombrar el alma.

ELOY SÁNCHEZ ROSILLO (Antes del nombre, 2013)




VESPRADA, SILENCI, PONT

                           La vesprada 
cau 
en pluja densa
de llums i focs, 
tenyint la realitat 
de reflexos onírics, 
estorant amb silenci 
objectes, racons i cors.

Només un cor alat 
ho pot percebre. 
Només uns ulls avesats 
als contorns de l’inefable 
s’endinsen 
en aquesta realitat 
de silencis vius  
impregnats de missatges.


Aquests silencis 
savis i jogassers 
t’embolcallen 
amb nous colors: 
els que no veus 
si no és sentint. 
I amb la fúria 
d’un vent nounat 
i vigorós 
van obrint 
portes 
i arrancant 
ombres.
 

...I així et deixen, 
nu 
i palplantat, 
emmirallant-te 
en l’ànima 
irisada 
de totes les coses.

M. M.