dissabte, 26 de novembre de 2011

Sigues lliure, sigues creatiu

Un fet aparentment ordinari pot fer-nos canviar la percepció de les coses més que un esdeveniment colpidor. És el que em va passar fa uns anys mentre jugava amb la filla d'un amic. Després d'inventar contes deixant anar a lloure la imaginació, d'acaçar-nos a coixinades, de ballar com les xiques fadrines, d'imitar bruixes amb veu cavernosa i princeses esnobs, em vaig desplomar al sofà exhausta però amb una estranya sensació de lleugeresa. Em sentia tan bé que vaig tancar els ulls per allargar aquest benestar inesperat i provar d'aprofundir-hi. Em vaig adonar que em sentia alliberada. Si em sentia lliure és perquè alguna cosa m'empresonava. T'alliberes d'alguna cosa que exerceix alguna mena de control. I de sobte, en un rampell de claredat que no tenia a veure amb la lògica ni el raciocini ho vaig comprendre: durant el temps que havia estat jugant havia deixat en suspens les cabòries, les rutines mentals, la lògica, els límits, les inhibicions, l'autocensura, el sentit del ridícul... el control, al capdavall. Havia desconnectat el pensament i tots els mecanismes controladors que tenim dins i havia accedit a una part de mi anestesiada, silenciada: la creativitat. I la sentia com un mar extens, sense fi, sense fons, que m'eixamplava per dins. La llibertat que percebia era conseqüència de sentir-me infinita, sense límits.

Això em va fer recordar que havia mutilat una part de mi que havia estat ben activa en la infància i l'adolescència i en arribar a l'anomenada edat adulta havia castrat per potenciar altres qualitats més ben vistes en un adult: la sensatesa, el raciocini, la mesura, frenar els impulsos, tocar de peus a terra i ser realista. I vivia una vida trista però efectiva, totalment integrada en la societat però desconnectada d'altres parts importants de mi com la creativitat, la intuïció i l'espontaneïtat. A la vista de tots equilibrada, però en total desequilibri intern. Aquest era el control que sentia: els dels condicionaments d'una societat o mode de pensament que no té en compte la integralitat del ser humà.

Aquell dia vaig tornar a connectar amb aquesta part oblidada de mi, i vaig sentir la llibertat de percebre'm completa, més o menys imperfecta, però completa. De tota manera, que intentara conscientment o inconscientment aïllar aquesta part no volia dir que fóra del tot estanca: es filtrava tímidament en algunes ocasions. Per exemple, quan feia classes de valencià per a adults. En meitat de la classe, quan més em deixava dur, em sorgien explicacions imaginatives, esborrajades, poc acadèmiques però efectives. O m'inventava jocs. I els alumnes, astorats al principi, eixien de la classe somrient, relaxats. També es filtrava a les classes de literatura a adolescents. La passió que sentia per la literatura, la qual considere la plasmació perfecta d'aquelles qualitats proscrites, s'encomanava als alumnes i m'escrivien textos literaris sorprenents. La mar intentava filtrar-se per qualsevol badall i em feia escriure contes als alumnes per a exemplificar algun aspecte de la gramàtica. Arribava a tal punt que dotava de personalitat els pronoms febles i m'inventava històries amb ells: l'envejós, els insolidaris, etc. Incitava els alumnes a potenciar la creativitat i la intuïció per poder establir amb la llengua una altra relació que no fóra l'estrictament utilitària, que podíem subvertir els conceptes preconcebuts sobre la "seriositat" de la gramàtica. I ells ho agraïen. Sempre recordaré amb tendresa i alegria el dia que una alumna va esclatar en plors perquè es va acabar el curs: deia que a classe se li oblidaven les penes, que era feliç. Tot això va adquirir sentit quan vaig tindre aquella revelació després de jugar amb la xiqueta del meu amic. Vaig ser conscient de la necessitat que tenim les persones d'alliberar-nos de tanta inhibició i mostrar altres facetes.

Obrir-se a aquesta part que tots sense excepció tenim potser no és la panacea ni el secret de la felicitat com anuncien molts llibres d'autoajuda. Però ens ofereix ferramentes per a encarar millor la vida: davant dels problemes, d'una situació aparentment sense eixida, la creativitat ens pot ajudar a veure altres solucions que amb el pensament convencional no veuríem. I no cal dir que la intuïció ens pot guiar a l'hora de prendre decisions o de relacionar-se amb els altres. O simplement deixant una mica de costat els patrons mentals, les rutines, les idees que considerem veritats absolutes. Cal deixar anar la subjecció, el control del que creiem que som per permetre que altres mars ens inunden. Sigues lliure, sigues creatiu!