dimarts, 29 de novembre de 2011

Una forma lenta i insidiosa de terrorisme



Vaig conéixer aquest país per primera vegada veient la desfilada inaugural de les comissions de cada país en els Jocs Olímpics de 2008. Em vaig emocionar en veure 3 membres només (2 hòmens i 1 dona). El comentarista ens va informar que Tuvalu era un país molt menut format per 9 illes a l'est d'Indonèsia, amb poc més de 10.000 habitants. Era la primera vegada que participaven en uns Jocs Olímpics des que es van constituir com a país l'any 1978. I em vaig emocionar perquè la segona nació independent amb menor nombre d'habitants del món havien tingut el coratge de presentar-s'hi. Encara que fóra amb 3 atletes només.

Però ara torne a tindre notícies (The Guardian Weekly, 21/10/11) d'aquest minúscul país i no em provoca emoció precisament, sinó indignació. Tuvalu està seriosament amenaçat per una sequera severa i pel canvi climàtic, atés que la majoria de les illes no arriben al metre d'altura sobre el nivell del mar. És evident que per poc que puge aquest nivell el país esdevindrà completament inhabitable. Estem tan bombardejats de notícies al voltant del canvi climàtic que ja ens hem immunitzat. O tal volta no volem pensar-hi, ens irrita que ens facen sentir culpables i canviem de canal per assabentar-nos de com li va al famós de torn, o com disseccionen cadàvers els del CSI. Preferim pensar, per no caure en la negativitat, que encara queda molt perquè això passe, que els ecologistes exageren un poc. Per als habitants de Tuvalu, però, és una realitat. Tant, que el canvi climàtic és part del currículum de l'escola primària. L'alumnat parla i discuteix al voltant d'aquest tema i del que significa. A més, moltes persones estan pensant d'anar-se'n a un altre país, però no tenen diners per fer-ho.

I com que l'empatia, per desgràcia, no és una qualitat globalitzada (tant de bo!), de segur que molts pensen que és problema seu, o que no s'acaba el món si emigren. Els dos raonaments són totalment erronis. En primer lloc, tenen aquest problema per culpa dels països industrialitzats i els efectes contaminants de les seues activitats. L'exprimer ministre de Tuvalu, Saufatu Sapo'aga, ho va dir clar i ras a l'assemblea general de l'ONU: el canvi climàtic per a aquest país "no és diferent d'una lenta i insidiosa forma de terrorisme." Crec que els periodistes i ecologistes haurien d'usar a partir d'ara aquesta paraula en compte de la ja tan vista i asèptica "canvi climàtic", que sembla que designe un procés natural com el moviment de plaques tectòniques i ens exonere de la responsabilitat. Terrorisme és la que més s'adiu a l'acte de destruir vides humanes i hàbitats de manera conscient, amb total nocturnitat, premeditació i traïdoria. Terroristes disfressats de polítics els que aquests dies es reuneixen a Durban per parlar d'aquest tema, si es considera que atemptar contra la vida conscientment és un acte criminal. No entenc com poden negar-se a arribar a un acord, mentre milers de persones moren directament o indirectament de les conseqüències de la contaminació. O bé països com Tuvalu estan a punt d'esfumar-se per sempre sota les aigües.

 
En segon lloc, pel que fa a l'emigració forçada dels seus habitants, cal parar-se a reflexionar sobre el que això significa. Abandonar la terra de naixença i establir-se en un altre país vol dir que la seua identitat com a poble de Tuvalu, la seua llengua i la seua cultura desapareixeran a poc a poc. Escampats arreu del món sense tindre el lligam de la terra pròpia, un lloc que faça de punt de referència de les seues arrels (serà un punt enmig de l'oceà en tot cas), la seua identitat anirà esvaint-se. Quan algú els pregunte: d'on ets?, què respondran? En paraules d'un d'ells: "Estaria molt trist si haguera d'abandonar el nostre país. Els nostres ancestres són ací. Perdríem molt." L'estima per la seua terra, la seua llar al capdavall, és tanta, que molts opten per quedar-se a totes passades: Nelly Semiola diu que ell no anirà enlloc: "Vull que la meua vida estiga ací. Vaig créixer ací, em vaig casar ací. Per tant, que vinga el que siga. Si sobrevivim, sobrevivim. Si morim, morim."
                                                                                               
I encara ens queixem els valencians perquè la nostra identitat com a poble i la nostra llengua estan amenaçades! Què faríem si ni tan sols tinguérem un territori on sentir-nos a casa? Cap lloc on tornar i sentir que hi pertanys?