L'hora del capvespre em reclama
amb el seu embolcall oníric.
M'aboque a la finestra i veig
pinzellades esparses de tardor
que em penetren els sentits:
olor agresta i dolça de llenya cremada,
humitat primerenca als dits i a la cara,
l'esgarip d'un brúfol ansiós de nocturnitat,
el groc d'unes fulles de magraner
desafiant les ombres que,
talment una rosada
devoradora
xuclen colors i formes;
magranes voluptuoses mostrant
els encants d'un roig roent
que ha nodrit el Sol de l'estiu.
Un vent furiós d'hivern
les arrancarà
d'una manotada,
les farà rodar i escampar
els grans exultants de vida
fins que només en quede
una corfa eixorca.
Però ara han esclatat,
com si no pogueren contindre
el foc
que secretament han engendrat.
I es mostren ufanoses, abrivades,
exposant-se a tempestes i vents.
Res no impedirà que mostren
la seua bellesa
confiadament.
I em commou i alhora envege
aquest arrapament
a la vida i als seus dons,
malgrat els vents gèlids d'hivern,
malgrat tot.
Pinzellades crepusculars de tardor
m'han fet sentir humana i fràgil,
encastada en l'immutable cicle
de vida i mort.
Però també
he sentit
ben endins
alguna closca badant-se,
la vida en estat pur,
aixafada vilment
per allò que ens diferencia
de la resta d'éssers vius.
