QÜESTIÓ DE PRINCIPIS
“Assegut en una punta del llit, amb els ulls esbatanats i unflats, les mans com a grapes prement el cobertor amb força i el cor accelerat, decidí en un rampell de ràbia anar a cal veí. Aquell enrenou nocturn li estava agrint el caràcter a poc a poc, com un verí lent i molest que va xuclant l’alé vital. La cridòria de veus se li endinsava en el cervell com una serp espinosa, i l’estrèpit de colps a la paret, d’esclafits i trons estranys li martellejava el cap.
Com un coet pujà les escales vestit amb un pijama de piolins i només una sabatilla, que, per cert, era del peu contrari. El rebombori era ja més fort, com el punt àlgid d’una cacofònica i exagerada òpera. Es quedà palplantat davant la porta amb la imatge del veí al cap: seriós, callat, respectuós …No semblava el tipus de persona que muntaria festes desenfrenades a sa casa amb tant de desgavell. A més a més, sempre negava les acusacions amb una cara d’astorament i d’innocència que semblava sincera. La veritat és que el xic feia llàstima perquè ja s’havia mudat de pis cinc vegades i sempre –segons ell- per falses acusacions.
Però tallà en sec les consideracions sobre els atenuants perquè l’esvalot havia esdevingut ja una batalla campal domèstica: no era fals el que estava escoltant. Tremolós però enèrgic, empentà amb força la porta fins que la tombà a terra. I allí es quedà, garratibat com un animal dissecat, amb els ulls venosos ben oberts, observant com el veí feia crits, donava colps a tot arreu com un boig i botava per damunt del sofà i de les cadires com un xiquet entremaliat. S’acostà a ell una mica temorós (es veuen tantes maldats a la tele…!) però el veí no s’adonava de la seua presència. Quan ja es va trobar molt a la vora d’ell descobrí, atònit, que…era somnàmbul! Se n’anà corrents altra vegada al seu pis, va agafar la càmera i gravà el veí per tal que ell mateix vera la gresca que muntava cada nit, ja que no volia despertar-lo. Amb un somriure de satisfacció es ficà al llit, i aquella nit dormí de meravella, tot i que el veí va continuar una estoneta més amb la gatzara; total, té el son a prova de bombes, però ningú li fa la punyeta…això sí que no!”
Com vaig comentar en una entrada anterior, no es pot pretendre desterrar la creativitat i la imaginació, ja que és una part essencial de tot ser humà. Si ho fem, tard o d'hora s'escolarà per algun badallet sense vigilància. És el que em passava en el meu treball com a professora: en lloc de preparar exercicis, escrivia contes perquè serviren d'excusa per introduir algun tema de la gramàtica. Així, aquest conte és, en aparença, un conte com qualsevol altre, però totalment diferent en el seu propòsit i motivació inicial. Us propose que endevineu en quin aspecte del llenguatge (ortografia, pronoms, verbs, vocabulari...) em vaig centrar a l'hora d'escriure aquest conte.