Com podeu veure, aquest conte i el de l'entrada anterior són idèntics excepte per les paraules subratllades. Compareu-les i sabreu per a què feia servir aquest conte a classe...
QÜESTIÓ DE PRINCIPIS
“Assegut a una punta del llit, amb els ulls esbatanats i unflats, les mans com a grapes prement el cobertor amb força i el cor accelerat, decidí en un rampell de ràbia anar a cal veí. Aquell enrenou nocturn li estava agrint el caràcter a poc a poc, com un verí lent i molest que va xuclant l’alé vital. L’enrenou de veus se li endinsava en el cervell com una serp espinosa, i l’enrenou de colps a la paret, d’esclafits i trons estranys li martellejaven el cap. Com un coet pujà les escales vestit amb un pijama de piolins i només una sabatilla, que, per cert, era del peu contrari. L’enrenou era ja més fort, com el punt àlgid d’una cacofònica i exagerada òpera. Es quedà palplantat davant la porta amb la imatge del veí al cap: seriós, callat, respectuós …No semblava el tipus de persona que muntaria bacanals desenfrenades a sa casa amb tant enrenou. A més a més, sempre negava les acusacions amb una cara d’astorament i d’innocència que semblava sincera. La veritat és que el xic donava llàstima perquè ja s’havia mudat de pis cinc vegades i sempre –segons ell- per falses acusacions. Però tallà en sec les consideracions sobre els atenuants perquè l’enrenou havia esdevingut ja una batalla campal domèstica: no era fals el que estava escoltant. Tremolós però enèrgic, empentà amb força la porta fins que la tombà a terra. I allí es quedà, garratibat com un animal dissecat, amb els ulls venosos ben oberts, observant com el veí feia crits, donava colps a tot arreu com un boig i botava per damunt del sofà i de les cadires com un xiquet entremaliat. S’acostà a ell una mica temorós (es veuen tantes maldats a la tele…!) però el veí no se n’adonava de la seua presència. Quan ja es va trobar molt a la vora d’ell descobrí, atònit, que…era somnàmbul! Se n’anà corrents altra vegada al seu pis, va agafar la càmera i gravà el veí per tal que ell mateix vera l’enrenou que muntava cada nit, ja que no volia despertar-lo. Amb un somriure de satisfacció es ficà al llit, i aquella nit dormí de meravella, tot i que el veí va continuar una estoneta més amb l’enrenou; total, té el son a prova de bombes, però ningú li fa la punyeta…això sí que no!”