Em sume a
la proposta de LletrA (www.lletra.uoc.edu)
de celebrar aquest dia triant els cinc millors versos de la literatura en
llengua catalana. Però abans voldria fer una reflexió. Què fa que un poema o un
grapat de versos siguen millors que altres? Es pot ser objectiu en l'elecció?
Compartisc l'opinió de Joan Margarit quan afirma: "Un poema, o bé és un
bon poema o no ho és". I en paraules de Felipe Juaristi: "Perquè en
el món de la poesia, on no sempre domina l'harmonia i el seny, no hi ha més
llei que la del tot o el no-res, perquè un poema no és millor o pitjor que un
altre poema; perquè un poema és poema o no ho és ". Partint, doncs, de la
premissa que tots els poemes que ho són vertaderament, estan en igualtat de
condicions per ser elegibles, el que diferenciaria la meua tria de la d'una
altra persona serien les tendències estètiques, els gustos, i fins i tot les
vivències personals. Hi ha qui s'inclina més cap a la poesia més elaborada
formalment o la poesia per la poesia, com un compendi de figures estilístiques.
Altres mesuren la qualitat d'un poema segons la densitat conceptual i
intel·lectual que mostre, més aviat l'enginy i la filosofia que la forma.
Alguns consideren que la poesia ha de contenir denúncia social, que els poetes
d'han d'implicar en les injustícies del món en què viuen. Un altre grup de
lectors de poesia valora per damunt de tot la fondària del sentiment, l'exploració
de l'essència humana. Algun d'aquests criteris, que són relatius i subjectius,
en determinades èpoques s'han fet servir de manera generalitzada com a filtre
del que és bona poesia i del que no ho és. Les modes també afecten la poesia. I
com a mostra de l'aberració que suposa que la crítica d'un país s'aferre de
manera tan acarnissada a un determinat criteri, bandejant tota creació poètica
que no el seguisca, tenim el cas de Tomas Tranströmer: en una carta adreçada al
seu amic i traductor poeta Robert Bly l'any 1967, es lamentava de les crítiques
que havia rebut a Suècia i a Finlàndia. L'atacaven per no estar suficientment
compromés socialment i políticament. "Enguany —deia Tranströmer— un ha de
declarar-se marxista. En canvi han trobat en la meua obra elements sospitosos
d'individualisme, fins i tot de religiositat".
Quants
poetes no han tingut el reconeixement que es mereixien per no estar sotmesos a
la concepció de la poesia que predominava en la seua època! Sort que actualment
hi ha més eclecticisme creatiu i, de retop, apreciatiu.
Negar la
subjectivitat en la crítica poètica seria enganyar-se. No obstant això, tampoc
es pot negar que certs poemes, siguen de l'estil que siguen i siga quin siga el
teu criteri personal, t'acaben atrapant. Tenen una força i capacitat de
penetració que tomben al seu pas qualsevol filtre que tingues. Han estat
escrits des d'una lucidesa, un trànsit creatiu tan intens, que més que una obra
artística en forma de paraules, constitueixen un canal directe de comunicació a
alts nivells. Aquests poemes se't fiquen més endins del moll de l'os perquè
parlen de qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu. La força d'aquests poemes-sageta prové del
lloc des d'on han sigut escrits, un estrat de la consciència que et fa veure ,i
sobretot sentir, amb més claredat el nucli d'humanitat que tots compartim,
l'essència de l'ésser humà.
Personalment
preferisc aquest tipus de poesia capaç de connectar la humanitat del poeta amb
la teua humanitat. I perquè es done aquesta comunicació, cal que el poeta renuncie
a la por, a l'artifici i als subterfugis. Ha de ser honest i agosarat per a
encarar-se amb la vulnerabilitat, la nuesa, el foc del dolor i la foscor. Ha
d'atrevir-se a fer preguntes tot i sabent que potser no rebran resposta. O que
la resposta no li agradarà. Fet i fet, ha de ser capaç d'obrir els ulls a les
realitats interiors. I en aquest enfonsament en els misteris de la condició
humana arrossega el lector, que gràcies al poema descobrirà racons i veritats
dins d'ell o d'ella que abans descurava o ignorava. Aquesta és la màgia de la
poesia. En paraules de Joan Margarit: "Si el poema ho és de veritat, du el
lector directament a un lloc del seu propi interior i allí s'encén alguna cosa,
com un far, i això vol dir que aquests llocs profunds i difícils d'un mateix
s'assemblen molt als de les altres persones. Per això es pot escriure
poesia".
Per tot el
que he dit, en la meua tria dels cinc millors versos de la literatura en
llengua catalana, m'he inclinat cap a poetes capaços de despullar-se i
d'afrontar la pròpia humanitat amb honestedat i coratge. Tot i que m'agraden
poetes com Narcís Comadira, Joan Margarit, Vicent Andrés Estellés i Montserrat
Abelló, si he de triar el millor poeta em decantaria per Joan Vinyoli per la profunditat: a l'obra de Vinyoli s'hi troben
veritats fondes que necesitàvem saber i sempre ens les dóna clavades amb la
paraula exacta, precisa. Com diu Enric Cassasses al pròleg de la seua Poesia completa: "No hi ha evasions
ni fugides, en aquestes pàgines. El dany i la vergonya que sempre duren, hi
són. Viscuts, assumits, beguts, digerits. El vent glaçat que impera i mata, hi
és. Els dies de la dejecció hi són". Fins ací es pot ser objectiu
destacant les bondats dels poemes de Vinyoli. Però la selecció que en faré està
basada en criteris molt personals: el sentiment de complicitat i germanor en la
lluita de l'existència que certs poemes m'han evocat. El vincle que s'ha
produït entre la meua manera d'afrontar la vida i la del poeta. M'és molt
difícil triar només cinc versos, així que en seleccionaré alguns quants més:
QUI NO TÉ POR
Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l'onada.
Només d'un llamp en closa nit podrà morir.
TANT S'INCREMENTA
Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.
HE
CAMINAT FINS A ARRIBAR AL PROFUND
He caminat fins a arribar al profund
del bosc de la paraula, per on llisquen
les aigües de silenci; m'he banyat
en la secreta gorga, ressorgint
transfigurat en la forest de símbols.
Ara vago perdut a dues llums
pel sempre clos enigma de la terra,
morós, interrogant, i creix la set
d'un més enllà d'aquest silenci d'aigües.
QUI
S'HA PERDUT A SI MATEIX
Qui s'ha perdut a si mateix i en orba
nit
peregrina, ple d'angoixa i crit,
qui, però, prop de la desesperança,
trobà senders de resignació,
com camina, llavors, aquietant-se,
boscos
endins, cap a secrets pujols
interiors, on fresca brisa d'alba
l'ànima antiga li retorna amb plors.
Com sap llavors el bé de retrobar-se!
I despertant del son al nou matí,
emprèn el seu camí cap a la vall,
sentint el veritable cant del riu,
veient al lluny les terres de la vida
i el seu alberg, alegre vianant.
Vinyoli
m'agrada com un tot. Però si haguera de triar el millor poema en llengua
catalana, sens dubte seria Ponentada gran, de Narcís Comadira:
S’ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.
En aquest
poema trobe l'equilibri que tant m'agrada entre forma, despullament i
profunditat. T'impacta amb la seua força sensorial i la seua franquesa. (podeu
veure el videopoema que Josep Porcar ha muntat en el seu bloc: Salms)
Això
sembla una entrega de premis Òscar: millor autor, Vinyoli. Millor poema, Narcís
Comadira. I els millors cinc versos goes
to... V. A. Estellés!
Qualsevol
poema dels autors anteriorment esmentats valdria, però m'he decantat pels 5
(+1) últims versos del poema més colpidor de la literatura catalana dedicat a
una mare:
En tu va entrar el sol una vegada
i va deixar obertes les finestres
i franc al pas de l'alegria.
Jo sóc aquell que duies de la mà,
jo sóc aquest que ara et du de la mà,
mare total, llum total, mare meua.
Crec que
el poema parla per si mateix, però la raó per què l'he triat és l'emoció tan
intensa que és capaç de provocar no només la primera vegada que el vaig llegir,
sinó sempre que el rellegisc. I això és perquè Estellés ha sabut expressar amb
autenticitat i contundència el seu sentiment. Per a mi és un poeta extrordinari
per la manera com s'aboca tot ell en els versos. Per això quan els llegeixes et
queda una sensació de sentir-lo viu respirant i sentint dins els poemes. Quan
un poeta es despulla i és honest amb les pròpies emocions, aquest és el
resultat. Perquè la potència lírica d'un poema, al meu parer, no es troba en les figures
retòriques ni en les al·lusions culturals o socials, sinó en la veritat més
íntima del poeta que fa d'espill al lector. Com diu José Hierro: "El poeta
és lliure per a fer el que li vinga de gust, excepte per a no parlar del que li
exigeix el seu cor". El poema més bell que parla de la poesia en aquest
sentit és de Narcís Comadira:
LA POESIA
Ni el plany ni la protesta,
ni menys la circumstància.
Només,
sobre el tall esmolat del ganivet
—la veritat—,
abocar-se a l'abisme.
I cantar,
abans de caure-hi.
Que passeu
un poètic dia!