dimecres, 21 de març de 2012

Poema per al Dia Mundial de la Poesia


VIDA, FOSCOR, VIDA

No sé on ets.
No puc mirar-te,
no puc sentir-te,
no puc tocar-te,
perquè no estàs present.
I, tanmateix, vius i respires
al costat meu.

Com un nàufrag
que ha oblidat que ho és
habites un univers
de foscors àrides,
de dolors sòlids,
de paraules roents.

I la pluja arravatada,
el vent carregat de salobre
o els núvols de foc del capvespre
s'estimben a l'abisme orc
que et fa de pell.

Al fons,
desballestades
i patètiques
com una fira
després d'un cicló,
jauen inertes
la meua innocència,
les esperances
      escampades
com les peces d'un rellotge
impossible de refer.

Somnis i desitjos
diluïts en la impotència.
Cendres d'antics focs
m'espesseixen la sang.

Runes fumejants
de castells adolescents.

Despullada d'ardors
i esperes punyents
una calma fonda
brolla de l'aparent
no-res.

Nua al bell mig
del fred més profund
de sobte
puc veure't,
arraulit com un animal poruc.
Ja no et fa por apropar-te.
Em veus tan desvalguda com tu.
Vine,
et presente les meues ombres:
se m'ha arrapat a l'ànima
el turment d'una mare
amb la mateixa força
amb què em vaig adherir
a les seues entranyes
quan era només 
una espurna de vida.

No em pots salvar.
No et puc salvar.
Però podem regar-nos
amb llàgrimes pures
i vives,
autèntiques
com aquell botó de vida
que vaig ser.
I qui sap si naixerà
alguna cosa nova...