dijous, 8 de març de 2012

La claror esmolada de la lluna


Hui voldria parlar de tres dones valentes. Començaré per una dona de la meua família, Maria Miragall Gregori.

Maria era una dels nou germans de la meua àvia Carmen. Durant la Guerra Civil es va fer miliciana del bàndol republicà col·laborant en una fàbrica d'armes. Quan finalitzà la guerra, uns hòmens de verd la tragueren violentament de casa i li van tallar la cabellera mentre a son pare l'havien de subjectar entre un bon grapat de veïns. La van passejar per tot el poble així, rasurada de cabells i de dignitat. Va morir un temps després de tuberculosi.

En segon lloc, com a dona poeta que sóc, no podia deixar d'anomenar una poeta valenta: Suzuki Masajo, autora d'haikús. Suzuki va nàixer a principis del segle XX al Japó. Va tindre una vida molt dura, farcida de pèrdues i injustícies, però va saber sempre refer-se i rebel·lar-se. Va ser abandonada pel seu marit i els sogres li van arrabassar la seua filla. Deu mesos després la seua germana va morir i la seua família la va obligar a casar-se amb el seu cunyat a més de fer-se càrrec dels quatre fills de la germana. En tres anys havia perdut el marit, la filla, la germana, l'havien casada amb un home deu anys major que ella que no estimava i, a més, havia de criar quatre fills que no eren seus. Però no va renunciar ser feliç: va viure una gran història d'amor amb un oficial de la marina que va donar sentit a la seua vida durant més de quaranta anys, fins a la mort d'ell. Però el que més m'interessa destacar d'ella és la gosadia que va mostrar a l'hora d'introduir en els haikús la temàtica amorosa i sexual, la qual cosa va comportar que l'estigmatitzaren el els ambients més puristes de l'haikú. Però a ella tant li feia: continuava escrivint amb honestedat i coratge el que sentia.

Bufa el vent
de tardor, el meu amor
hi va dintre.
_    _   _

Les herbes seques...
Fins el seu color em danya els ulls.
He sigut infidel
_   _   _

Llevat d'algun home,
mai no he robat res.
Alce la persiana de bambú.
_   _   _
 
Servisc una cervesa
a un home
impossible d'abraçar.
 _   _   _

Vaig tocar el meu pit
i el vaig sentir tan fràgil...
Matí de tardor.
_   _   _

El meu amor per tu
escalfa una baia verda
al palmell de la mà.
 _    _   _

Nit de gebre.
Com puc dormir
si el mar no dorm?

La tercera dona valenta que vull destacar hui s'anomena Ángeles Ares, de la localitat basca d'Irun. En realitat es tracta d'una autèntica heroïna que no ha rebut l'atenció mediàtica que es mereix. I és que va tindre l'enorme gosadia d'enfrontar-se a un home de quasi dos metres d'alçada que estava a punt de matar una xica en un portal fosc. Ángeles, igual que molts altres veïns, va escoltar els crits d'auxili d'una xica al carrer i, sense pensar-s'ho dues vegades, va agafar com a arma el primer que tenia a mà, un paraigua, i baixà a socórrer la xica. Quan es va trobar davant per davant d'aquell homenàs, la va mirar perplex amb les mans ensagnades, i ella va aprofitar per fotre-li una paraiguada que el va atordir. La xica, tremolosa i en estat de xoc, la va abraçar: l'homenàs anava a matar-la, i Ángeles ho havia impedit. Segons aquesta heroïna: "La meua vida no valdria res si em quede a casa i a l'endemà m'assabente que l'han morta". ¿És casualitat que, de tots els veïns i veïnes que van escoltar els crits, fóra precisament una dona la que s'armà de valor per ajudar la víctima?

Allò que ens caracteritza més a les dones, la compassió i la sensibilitat, és el que realment ens fa fortes.

Aquest és el meu homenatge a totes les dones valentes que desafien el foc amb la claror esmolada de la lluna...