"Hui en dia no és usual trobar autors que escriguen poesia reflexiva o meditabunda, que és la que a mi m'agrada". Aquesta afirmació la feia el poeta Caballero Bonald en una entrevista i em va alarmar: la superficialitat creixent en el gènere novel•lístic està contaminant també la poesia?
No cal ser un expert en literatura per adonar-se que la novel•la actual està canviant. Només fent una ullada superficial als aparadors de les llibreries i a les llistes dels més venuts, constatem que el que dicta ara la moda són novel•les amb una trama trepidant, amb intriga i passions, amb assassinats i un gust (una mica malaltís per al meu gust) per la perversió i les conductes obscures. I poca gosadia per abordar el present, amb un nombre considerable d'obres que fan referència a les guerres del segle passat i als excessos de l'època medieval.
Molts autors estan ara més preocupats per no defraudar l'horitzó d'expectatives del lector i, per tant, el seu objectiu és escriure novel•les que "enganxen". És tot el que se li demana actualment, a la literatura: que entretinga, que ens faça oblidar, que ens atrape. On queda la reflexió, la profunditat, l'anàlisi de la condició humana? Aquesta funció essencial de la literatura ha quedat relegada a la marginalitat, la qual cosa es fa palesa en afirmacions com la que va fer un periodista d'El País en parlar de l'últim guanyador del premi Nadal: "A pesar d'abordar temes així, la popularitat de Pombo és notable". I es referia a temes com: ambients marcats per relacions falsejades, grans personatges femenins, sensació de manca de sentit de la vida i una homosexualitat latent fruit de la seua biografia. Massa profund per al lector mitjà acostumat a no pensar en el que l'envolta.
Reflexionar ja no està de moda. I per això, alguns escriptors amb aquesta tendència es refugien en la poesia. Com deia J. L. Abad en el seu bloc: "La poesia és com una màscara, millor dit, possibilita -com si estigués en una representació de teatre- que puga dir allò que pense sens cap por al ridícul. Amb ella visc realment la vida; sense ella vagarege pels dies rutinaris com una trista ameba en un solitari toll d'aigua: estancat".
Aquesta tendència a la banalització de la literatura ja la va observar el professor Alvin Kernan en els anys noranta del segle passat en el seu polèmic llibre La muerte de la literatura. Tot aquest panorama, segons Kernan, forma part d'un canvi cultural molt més profund i extens. No sols les arts, sinó també les nostres institucions tradicionals, la família, la llei, la religió i l'estat, s'han descompost, de manera que la mort de la literatura és tan sols un indicador més de la revolució social anomenada laxament postindustrialisme que ha transformat la vida moderna a Occident. Afirma Kernan que l'obsolescència cultural s'ha apoderat de la vella literatura en un món on la televisió està transformant tot el que toca —la política, les notícies, la religió—, on un nombre creixent de ciutadans troba moltes dificultats per a llegir fins i tot els textos més senzills, on la publicitat i la creació de la imatge han capturat el llenguatge. Si haguera escrit ara el llibre, Kernan segurament hauria afegit les noves tecnologies a la influència de la televisió.
Estem immersos en uns temps líquids sense valors profunds que ens guien, esclavitzats per unes lleis del mercat ferotges. I tot això afecta, evidentment, la literatura. Com deia el Nobel de literatura Gao Xingjian en La raó de ser de la literatura: "Això és especialment així en l'actualitat, amb el domini de l'economia de mercat que converteix el llibre, més que mai, en simple mercaderia. En aquest mercat cec i sense límits no hi ha lloc ni per a l'escriptor aïllat ni per a les societats o moviments literaris del passat. L'escriptor que no cedeix a la pressió o no es rebaixa a fabricar un producte cultural destinat a satisfer els gustos de la moda no té cap altre remei que buscar-se altres mitjans de vida. La literatura no té res a veure amb el best seller, ni amb les llistes de vendes, ni amb l'autor promocionat per televisió que gasta més temps anunciant-se que escrivint. La llibertat de creació ni es concedeix ni es compra, prové de la necessitat interna de l'escriptor".
Aquesta darrera frase em du a reflexionar sobre la necessitat de la literatura, tant d'escriure-la com de llegir-la, més enllà de la pura evasió i entreteniment. I és que la literatura està present en tots els temps, en tots els llocs, en totes les societats. Podria fins i tot dir-se que és una activitat inherent a la naturalesa humana i que, siga quina siga la forma en què es realitze aquesta activitat, constitueix un dels mitjans més eficaços per a relacionar-se amb els altres. El filòsof americà Richard Rorty suggereix que la literatura és una mena de correcció del nostre egocentrisme: és una cura per al nostre "egotisme", entés com la il•lusió d'una autosuficiència. La lectura de novel•les, segons ell, no és tan a prop de la d'obres científiques, filosòfiques o polítiques com d'un altre tipus d'experiència molt diferent: la de l'encontre amb altres individus. Conéixer personatges nous és com conéixer noves persones, amb la diferència que les podem conéixer de colp des de l'interior. Com menys se'ns assemblen aquests personatges, més eixamplen el nostre horitzó i, per tant, enriqueixen el nostre univers. Aquest eixamplament interior representa la inclusió en la nostra consciència de noves maneres de ser, al costat d'aquelles que ja posseíem. El que ens donen les novel•les no és un nou saber, sinó una nova capacitat de comunicació amb éssers diferents de nosaltres. Pensar i sentir tot adoptant el punt de vista dels altres, persones reals o personatges literaris, és l'únic mitjà per tendir a la universalitat.
L'escriptor mexicà Jorge Volpi, en l'assaig que acaba de publicar, Leer la mente, defén que llegir una obra literària no és una activitat innòcua, sinó que serveix per a viure altres vides, per a ser altres i, en aquest sentit, per a desenvolupar la nostra empatia. Exposa, amb una sòlida base científica, que les neurones espill, que són les que ens porten a imitar les conductes que observem en la nostra vida diària i són la base de l'empatia, ens permeten també identificar-nos amb els personatges d'una novel•la, ja que el cervell reacciona igual enfront de la realitat que davant la ficció. Açò explica per què alguns llibres ens transformen, ens colpeixen: el mateix funcionament neuronal es posa en marxa tant si ens relacionem amb persones reals com si ho fem amb personatges de ficció. Amb aquesta investigació del cervell, diu Volpi: "s'ha corroborat una intuïció ancestral: llegir una novel•la és com habitar el món". Em sembla una definició molt poètica i suggeridora del plaer de la lectura.
Així doncs, no llegim una novel•la només per a entretindre'ns, que també, sinó que almenys durant un temps passem a ser els personatges d'aquella novel•la. I és que viure altres vides permet desenvolupar l'empatia o la solidaritat, comprendre millor el món, els altres i comprendre'ns a nosaltres mateixos. No és que llegir ens faça millor persones, sinó que, com diu Volpi: "la literatura de ficció eixampla el nostre coneixement de la condició humana i ens fa descobrir com som i com són els altres a través del procés d'identificació, la qual cosa és una garantia que podrem sobreviure millor com a espècie. Podríem dir que l'art és també una ferramenta evolutiva que ens ha portat a ser el que som". Paraules sàvies per respondre a la gent que pensa que l'art, i concretament la literatura, no serveix per a res, o que té un valor marginal. En contra d'això, Volpi desterra la vella idea de la ficció com a entreteniment i sosté, contràriament, que la novel•la i els contes han sigut essencials per a l'evolució de l'espècie humana: "La literatura no serveix per a entretindre'ns ni per a embadalir-nos. La literatura ens fa humans".
Una prova que la literatura és inherent a l'ésser humà i que des dels seus orígens ha servit al propòsit de reflexionar al voltant de la condició humana, la tenim en el primer text literari conegut: L'epopeia de Gilgameix, poema babilònic... de més de quatre mil anys! La por a la mort és un dels motius principals, però tracta de moltes coses més: com a narració del camí de saviesa d'un home, de com aquest és modelat pels seus èxits i fracassos, ofereix no poques apreciacions profundes sobre la condició humana, la vida, la mort i la veritat que a tots ens afecten.
Podríem dir, per concloure, que la literatura permet entendre millor la condició humana i transforma des de l'interior l'ésser de cadascun dels seus lectors. Però si hi ha una transformació en el lector es deu al procés mateix de la creació literària, a com arriba l'escriptor a reflexions reveladores. Quan l'escriptor observa el món i alhora és capaç d'observar-se a si mateix i aconsegueix a través de la pròpia observació de tornar a l'observació dels altres, carrega els seus escrits amb una lucidesa que supera de llarg qualsevol descripció objectiva de la realitat. L'escriptor recorre a la literatura perquè el mitjà literari li permet assolir una comprensió més aprofundida del món, encara que les seues observacions siguen les d'un simple individu. Com diu Gao Xingjian: "La inspiració és una mena d'intuïció que provoca l'evocació que il•lumina per un instant el camí que condueix a la realitat. Amb un alt grau de concentració les sensacions arriben a ser tan punyents que tot s'il•lumina davant dels ulls i les coses que ho han estat experimentades semblen viscudes. Aquesta mena de despertar és com un descobriment científic que no pot ser provocat d'una manera deliberada". I afegeix: "La literatura no és altra cosa que una manera de dirigir la mirada cap a un mateix perquè en la contemplació hi germine un raig de consciència que faça llum sobre el jo".
La funció essencial de la literatura sempre ha sigut la de desvetlar alguna emoció, alguna observació, alguna epifania. Si condueix a la reflexió, esdevé necessària: en cas contrari només seria literatura de consum sense cap incidència en el gènere humà. Tot i així, aquesta mena de literatura compleix també una funció perquè una part de la societat la necessita. El problema ve quan està envaint tota la producció literària i deixant en la marginalitat la literatura que sí que deixa petja en la consciència humana, la que acompanya l'ésser humà des dels inicis de l'escriptura fa més de quatre mil anys.
